Després dels resultats de les eleccions gallegues, amb l’aclaparadora majoria del PP per 5a legislatura, Sánchez queda tocat mentre no acaba de quadrar l’acord amb Junts al voltant de l’amnistia. Page ja demana “reflexió i rectificació”, encara que no sembla que això hagi estat l’eix de la patacada del PSOE; per més que un engrandit Feijoo ho repeteixi. Els excel·lents resultats del BNG, que també defensa l’amnistia, ho desmenteixen. Per contra, sembla que els gallecs han castigat sense pietat les polítiques del govern central i els seus acòlits estatals, inclosa la seva filla pròdiga Yolanda Díaz de Sumar, que com Podem, s’han enfonsat.

D’altra banda, després de l’expulsió de Podem per part de Yolanda Díaz, i l’assumpció del PSOE de la cartera d’igualtat, l’única aportació fins avui és la Llei de representació paritària aprovada pel Govern el 20 de febrer. Així s’arriba a aquest 8M dividit pel tema trans, en continuïtat amb el 25N del 2023: PSOE amb el Fòrum de Madrid i Sumar i Podem amb la Comissió 8M. A Catalunya, el PSC no té força per a aquesta divisió i, com altres anys, formarà seguici propi, però dins la manifestació unitària. Nosaltres hi serem per defensar els molts motius que tenim per lluitar, en defensa de Palestina, de les precàries, de les migrades i contra els discursos d’odi contra la dona i persones LGTBI, que fa la dreta i l’extrema dreta.

En política internacional, el govern PSOE-Sumar-IU continua engrandint la doble vara de mesura. Mentre retira ambaixadora a Moscou per l’assassinat de Navalny, la manté a Tel Aviv, després del genocidi de més de 30.000 palestins massacrats. Sánchez s’ha negat a donar suport a la denúncia de Sud-àfrica, el seu ministre ha mentit negant l’enviament de munició a Netanyahu, ha col·laborat amb els atacs britànics i ianquis contra els huthis … per garantir la impunitat amb què Israel massacra Palestina. Però aquests dies ha votat a la UE l’aplicació de sancions contra Rússia per la mort de Navalny, mentre que només ha demanat a UE que estudii si la situació a Gaza és incompatible amb mantenir l’acord de comerç preferent amb Israel. Per a Sánchez i l’imperialisme, els crims de Putin s’avaluen molt diferent dels de Netanyahu.

Les invasions de tots dos centren l’atenció internacional. En un sol cap de setmana, es concentraran les mobilitzacions en defensa dels dos pobles agredits: Ucraïna i Palestina. El 24 perquè es compleixen dos anys de la invasió de l’imperialisme rus a Ucraïna a qui, encara que l’imperialisme dels EUA i la UE diuen armar, els regateja el material militar necessari perquè l’heroica defensa del poble ucraïnès pugui fer retrocedir l’agressió russa. El 25, una nova convocatòria a 85 ciutats de l’estat, en defensa de Palestina. Estarem a totes dues, igual que preparant un cinquè comboi en la mesura que els i les treballadores ucraïneses segueixin resistint.

De ben segur, ens trobarem amb tota l’“esquerra” a la de Palestina, però no a la d’Ucraïna, ni tampoc a la protesta dels russos contra la guerra. Així, a aquesta “esquerra” no li costa reconèixer l’imperialisme en Israel, i a Palestina, un país agredit amb dret a defensa (tot i que un sector ho limita a la resistència no violenta) . Però, des del principi, tot el neo stalinisme, vertebrat al voltant de Veneçuela, s’han negat a reconèixer el dret ucraïnès a la defensa, ni a anomenar Rússia imperialista, sota el suposat enfrontament de blocs o camps. En un estarien els EUA i tots els seus seguidors europeus, de l’altre Rússia, la Xina i els països que tinguin bona relació amb Veneçuela: com Putin amb qui acaben de signar 16 acords, o amb l’Iran dels ayatol·làs, amb qui en va firmar 19 l’any passat, o amb la Síria del sanguinari Baixar Al-Assad de qui va ser principal aliat a Amèrica Llatina i a canvi és l’únic país llatinoamericà que té línia aèria regular Caracas-Damasc… I si algun poble es rebel·la contra aquests dictadors, l’“esquerra” els dóna la esquena, i fins i tot divulga les mentides de l’agressor denigrant l’agredit, com va fer amb la revolució siriana, o paga amb el silenci i el buit la revolta de les dones a l’Iran. Neguen a aquests pobles el seu dret a defensar-se per consideracions que anomena “geoestratègiques”, oblidant absolutament la lluita de classes. I així, fan exactament el mateix que l’imperialisme: aplicar una doble vara de mesurar per donar suport a uns o d’altres pobles. Així, Donen per bones les armes estadunidenques -amb comandaments i unitats sobre el terreny- que van empunyar a Rojava els kurds, però denuncien les també ianquis que demanen els ucraïnesos.

No, els pobles tenen dret a defensar-se i enfrontar les agressions i les opressions, sigui quin sigui el seu agressor. Els sectors populars només poden comptar amb la solidaritat internacional, negar-la és, objectivament, deixar passar l’agressió i debilitar la víctima. Nosaltres no ho farem, tindran tota la nostra solidaritat.