Lenin moria el 21 de gener de 1924. A finals del 1921 s’agreujava l’estat de salut. Els dos darrers anys de la seva vida, ja estava sota greus efectes de la malaltia i només podia treballar a intervals, i el març del 1923 feia l’últim escrit. Els temes de preocupació que ocupen les cartes, reflexions i algun article són essencialment contra el procés de burocratització del partit i de l’estat i la qüestió nacional. També respon contundentment contra el qüestionament del monopoli de comerç exterior. Finalment dicta el conegut com a «testament», on proposa substituir Stalin.

Des dels escriptors burgesos als estalinistes, han volgut identificar Stalin com el continuador de Lenin. Res més lluny de la realitat. Amb Stalin, el dret dels pobles a l’autodeterminació nacional i el respecte a la seva sobirania quedava novament ofegat per una nova/vella presó de pobles [1] sota la bota del nacionalisme gran rus. El dret d’obrers i camperols al control de les seves organitzacions soviètiques i l’estat quedava anul·lat pel control del totpoderós aparell que decidia d’esquenes als i les treballadores i generava una nova casta privilegiada. La construcció del socialisme com una identitat necessàriament internacional quedava substituïda per la possibilitat de construir el socialisme en un solo pais  [2]. L’internacionalisme, concepció estratègica del marxisme-leninisme quedava subordinat a les necessitats nacionals de l’aparell burocràtic i a la seva política de coexistència pacífica amb l’imperialisme, al punt d’acabar dissolent la III Internacional.

No es tracta de diferents versions d’un suposat camí cap al socialisme, sinó de la confrontació entre revolució i contrarevolució en el sí de l’estat obrer, una confrontació que s’allargaria dècades fins que la pròpia burocràcia estalinista en el poder, el PCUS, havent degenerat per complet l’estat fins a fer-lo odiat per àmplies capes de la classe obrera, es convertia, en els anys 80, directament en agent de la restauració del capitalisme. Per això, davant els ideòlegs de l’imperialisme que escriuen que amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 el socialisme va passar a la història, nosaltres responem que l’estat estalinista no era socialisme, que Stalin no era la continuació de la política revolucionària de Lenin sinó una ruptura amb ella. La batalla política de Lenin els darrers anys de la seva vida contra l’aparell burocràtic i Stalin ho confirma.

La qüestió nacional. A la tardor del 1922 va esclatar el cas de Geòrgia. La política de l’aleshores Comissari de les Nacionalitats, Josef Stalin , amb Dzerjinski i l’enviat a Geòrgia Ordzhonikidze, havia provocat un greu enfrontament amb la direcció bolxevic georgiana, al punt que arribà a l’agressió física. Lenin, el 30 i 31 de desembre, dicta unes cartes que les secretàries caracteritzen com “la bomba” en què assenyala que “la responsabilitat política de tota aquesta campanya de veritable nacionalisme rus s’ha de fer recaure, és clar, sobre Stalin i Dzerjinski” diu que l’episodi és molt greu, una manifestació de burocratisme “gran rus” i demana un càstig per l’agressor Ordzhonikidze, perquè no es pot tornar a repetir. Proposa mesures detallades pel respecte de la utilització de l’idioma nacional en les repúbliques no russòfones. “Les necessitats d’unificació dels aparells nacionals unificats amb l’aparell rus és incalculablement, infinitament menor que el dany que representaria no només per nosaltres, sinó per tot el moviment internacional (...)Seria un oportunisme imperdonable si en la vigília d’aquesta acció de l’Orient, i en el principi del seu despertar, trenquéssim el nostre prestigi encara que fos amb la més petita aspror i injustícia amb respecte a les nostres pròpies nacionalitats no russes” [3] I adverteix contra qualsevol “actitud imperialista cap a les nacions oprimides” Lenin reclama no només la igualtat formal, sinó compensar “el recel, les ofenses que en el passat històric els hi va produir la nació dominant” Fins i tot es qüestiona dona passos endarrere en la construcció de la Unió de Repúbliques limitant la part comú a la diplomàcia i l’exèrcit i deixant la resta en una autonomia completa de les repúbliques.

Trotski va parlar de dues polítiques oposades: la de Lenin que respon a la línia de les necessitats històriques, més enllà de la pròpia URSS; contra la lògica de l’aparell centralitzat, un centralisme burocràtic gran rus, per a qui les llengües pròpies o les institucions sobiranes no son més que entrebancs per a la seva gestió i control.

La burocratització del partit i l’estat. La preocupació per la creixent burocratització del partit i de l’estat portà a Lenin a proposar a Trotski donar una batalla conjunta davant el triumvirat constituït per Zinoviev, Kamenev i Stalin. Qüestiona que Stalin ha acumulat massa poder i dubta si el sabrà emprar.

El 23 de gener de 1923 Lenin envia al diari Pravda un article per la reorganització de les institucions centrals. Proposarà en primer lloc ampliar el Comitè Central fins a 50 o 100 membres, amb joves obrers per fora dels funcionaris de l’estat soviètic i “que estiguin més a prop dels simples obrers i camperols”. Un dels objectius d’aquesta ampliació és regenerar el màxim dels organismes del partit i també evitar una possible escissió per l’enfrontament entre Stalin i Trotski.

No només la qüestió nacional, sinó els dos organismes tan claus com el de Planificació i la Inspecció, tornen a confrontar a Stalin amb Lenin i Trotski. El 4 de març de 1923 publica un article “Més val poc i bo” sobre la necessària reorganització de les institucions dirigents del partit. Critica la Inspecció Obrera i Camperola, la Rabkrin dirigida per Stalin, que ha perdut, diu, tota autoritat davant el poble treballador, que havia de ser l’organisme antídot contra les possibles desviacions burocràtiques. Proposa lligar-la a una ampliada Comissió Control, constituïda per militants de la màxima confiança i que no participessin ni en càrrecs oficials ni administratius, per vigilar qualsevol violació de la legalitat, de la democràcia en el partit i en els soviets i la manca de moral revolucionària.

També accepta les propostes de Trotski per la reforma del GOSPLAN, organisme de planificació de l’economia, donant més força a les seves resolucions amb capacitat legislativa, amb més autonomia i amb la incorporació d’especialistes. Estableix que cal introduir a la proposta de Trotski algunes correccions, per exemple sobre qui el pot dirigir, que desenvoluparà en alguns articles sobre el GOSPLAN.

La polèmica sobre el monopoli del comerç exterior. En el novembre del 1922 es realitzava un Comitè Central sense la presència ni de Lenin ni de Trotski. Es va introduir a l’ordre del dia una resolució amb un canvi radical en el monopoli del comerç exterior i el seu control per l’estat, en benefici del sector privat. Lenin reacciona demanant a Trotski per carta el 13 de desembre per defensar en comú una rectificació immediata i la “incondicional necessitat de preservar i enfortir el monopoli.” En el Comitè Central de desembre es produïa la rectificació. El 21 de desembre Lenin escrivia altre cop a Trotski “Sembla que hem pres la posició sense disparar cap cartutx,. Només amb un simple moviment estratègic” [4] . Sobre la importància de preservar el monopoli del comerç exterior, Trotski s’hi referiria quan deia que per molt greu que fos l’entrada d’exèrcits imperialistes, encara ho podia ser més l’entrada massiva de mercaderies a baix preu.

Les tres polèmiques sobre temes centrals de la construcció de l’estat obrer sorgit de la revolució del 1917 tindran un desenllaç en l’anomenat «testament de Lenin», que analitzarem en una segona part d’aquest article.

Josep Lluís del Alcázar

Notes

Socialisme en un sol país. Stalin va teoritzar que en un país endarrerit com l’URSS es podia construir el socialisme en el marc nacional. La línia va ser adoptada pel XIV Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el desembre de 1925. Trotski oposava a aquesta orientació la teoria de la Revolució Permanent.

Lenin “Últimos artículos y cartes” Progreso. Moscú Pàg 18

Lenin “Últimos artículos y cartes” Progreso. Moscú. Pàg 7

L. Trotski. “Sobre el testamento de Lenin” Ed. El Socialista