Coneguda la notícia, a la plaça dels dos Congressos la militància reunida va esclatar d’alegria, igual que a gran part del país, comptant amb una àmplia simpatia com es va veure amb les botzines i cassolades. "Unitat dels treballadors, a qui no li agradi, es foti, es foti", es va cantar. No n’hi ha per menys. Ens sentim part d’aquest gran pas que s’ha aconseguit.

La decisió que "passi a comissió" va ser la forma elegant del govern per intentar tapar una derrota estrepitosa, ja que tot torna a fulla zero. "Dura derrota de Milei; Milei sense llei; El govern va patir un revés dur", són alguns dels titulars dels diaris d’avui. Un fet inèdit, perquè es tracta de l’ensopegada de la primera llei d’un govern acabat d’escollir. Les crides de Pichetto per salvar el govern van arribar tard. De 644 articles n’havien quedat 300. Tan brutal és la llei que, fins i tot, les i els diputats dels governadors (els mateixos que apliquen l’ajustament a les seves províncies) van acabar retallant el suport a gran part del seu articulat. Governadors "dialoguistes" que no tenen cap diferència de fons amb el govern, sinó que tots defensen els grans empresaris i estan en contra del poble treballador. Fins i tot, la dretana Carolina Píparo va votar en contra d’un. La sort estava en joc. El tot o res va fracassar a la ultradreta del govern.

Un periodista de TN va dir ahir a la nit "Milei està en flames". El van avisar del resultat a les tres del matí i va començar a piular acaloradament. Estava a Israel, donant suport al genocidi sionista contra el poble palestí.

Milei diu "la casta es va posar en contra del canvi que els argentins vam votar a les urnes". La mateixa cançoneta justificativa de sempre, però que a hores d’ara fa aigües. Primer, perquè gran part del que Milei anomena "casta" de polítics patronals que actuen des de la dictadura fins aquí, es van integrar al seu propi govern. Segon, perquè si milions van votar equívocament Milei, farts del govern anterior, creient que hi podria haver un canvi favorable, a dos mesos comencen a veure que no n’hi ha. Al contrari, Milei ha redoblat l’ajustament que ja aplicava el govern anterior d’Alberto Fernández, Cristina i Massa.

Ahir es va veure per televisió el rebuig popular en els entrevistats davant l’augment salvatge del transport a l’AMBA del 250%. El salari al desembre va perdre el 13% real. El mateix govern reconeix que la pobresa ja arriba al 50%. Són les conseqüències de l’estagflació anunciada per Milei al servei de l’FMI, és a dir, recessió amb una inflació desenfrenada atiada pel mateix govern, donant via lliure a la "llibertat de preus" i amb ferotges tarifes com vindran amb la llum i el gas, amb la consegüent i inèdita pèrdua salarial i jubilatòria en tan poc temps.

La llei va caure enmig del creixement de la protesta social. El 24 de gener hi va haver una aturada amb una gran mobilització que va ser arrencada als dirigents de la CGT. Rebuig que havia començat el 20 de desembre on el sindicalisme combatiu i l’esquerra van guanyar la plaça de Mayo contra el protocol repressiu de Bullrich. Després, es van donar les massives cassolades i la marxa de la CGT a Tribunals el 27 de desembre. Van créixer les assemblees de barris, els espais unitaris nacionals com Unidos por la Cultura, es van donar diferents mesures de lluita en alguns llocs de treball contra els acomiadaments, contra les retallades als ferrocarrils per part del Cos de Delegats combatius del ferroviari del Sarmiento, aturada a Bridgestone contra els acomiadaments, etcètera. Aquesta lluita i el creixent malestar social van ser essencials per obligar a la reculada de la llei.

"La votació o no de la llei no canviarà el rumb econòmic", va dir el macrista Ministre d’Economia, Luis Caputo. És clar. El govern no canviarà. Per això, cal aprofitar que aquesta derrota del govern, tonifica la batalla contra l’ajustament més gran i la repressió, mostrant que es pot guanyar. Cal seguir-la contra qualsevol intent del govern de tornar amb la llei òmnibus, contra el DNU i el conjunt del pla motoserra, contra les tarifes, els acomiadaments i fonamentalment per un augment immediat de salaris i jubilacions. Per tot això, cal continuar exigint a la CGT i CTA una nova aturada general i un pla de lluita nacional. La CGT va estar esborrada després de l’aturada del 24 quan Daer havia dit "seguirem la lluita". La CGT no va estar els dies clau davant del Congrés on les i els lluitadors i l’esquerra vam repudiar l’inici del tractament de la llei i vam patir la repressió. Des de cada lloc de treball, assemblea i marxa cal continuar fent aquesta exigència.

Des d’Izquierda Socialista saludem les i els lluitadors per aquest gran pas que hem fet. Reivindicant el rol del Frente de Izquierda-Unidad, amb els seus escons donant la batalla al Congrés i als carrers, mentre el peronisme, com els tucumans, va donar vots a Milei, Scioli es va unir al govern i només alguns dirigents sindicals del kirchnerisme tímidament van participar de la concentració de dijous 1, però sense cridar a mobilitzar amb força perquè caigués la llei. Cridem a enfortir el Frente de Izquierda-Unidad amb polítiques unitàries, per un pla econòmic obrer i popular, per trencar amb l’FMI i deixar de pagar el deute extern i per un govern de les i dels treballadors i de l’esquerra amb una Argentina Socialista. Mantenint ben alt la guàrdia per continuar enfrontant el pla motoserra de Milei.

7 de febrer de 2024

Juan Carlos Giordano, diputat nacional electe d’Izquierda Socialista/FIT Unidad