El passat 23 de febrer, el moviment estudiantil italià juntament amb els sindicats de base van sortir als carrers en suport al poble i a la resistència palestina. Les raons de la classe treballadora s’han consolidat amb les raons del poble palestí, juntament amb el rebuig a l’economia de guerra. Mentre els treballadors continuen perdent salaris reals, delmats per la inflació, les fàbriques tanquen i la inseguretat laboral augmenta, el govern de Meloni desenvolupa una economia centrada en les inversions de guerra, eliminant l’IVA de la producció d’armes: molts diners sostrets de despeses socials, pensions, atenció sanitària i el sistema escolar.

La mobilització del 23 de febrer, promoguda entre altres sindicats de base per USB i SI COBAS, es va caracteritzar per un objectiu purament polític, el lema era: "Aturem el genocidi", responent a la crida dels joves palestins. L’objectiu perseguit amb la vaga del dia 23 i la manifestació nacional del 24 de febrer a Milà era pressionar per un alto el foc immediat, atès que la guerra, a més de colpejar a la població palestina, en el que resulta ser una nova Nakba, corre el risc d’incendiar el món i destruir les condicions de vida de la població treballadora. La relació entre la participació italiana en els teatres de guerra i l’atac a les condicions de vida dels treballadors va ser també l’impuls que va portar al moviment estudiantil, els treballadors del futur, a sortir al camp en manifestacions. I aquí l’actitud bel·ligerant del govern Meloni va trobar una clara expressió en els mètodes repressius de la policia estatal que va colpejar durament a estudiants de secundària durant les manifestacions a Pisa i Florència.

Un autèntic abús de poder i una gestió autoritària de la plaça, fins al punt que Sergio Mattarella, president de la República Italiana, va haver d’escriure una nota de protesta per l’actuació policial dirigida al ministre de l’Interior, Piantedosi. Una resposta extraordinària va venir de la població de Pisa que, commocionada per les imatges de violència contra els estudiants indefensos, que volien entrar pacíficament en la cèntrica Piazza dei Cavalieri, va decidir sortir en defensa dels estudiants. La tarda del 23 de febrer, la Piazza dei Cavalieri estava plena de gent i la policia no va poder fer res més que obrir la plaça als ciutadans. El moviment obrer italià marca un punt important en l’objectiu de reprendre les lluites i estendre-les a altres sectors com els estudiants, sacsejant-se una letargia que dura massa anys. El govern Meloni, no obstant això, marca un clar retrocés, atès que les polítiques antiobreres de Meloni estan començant a fer sentir els seus efectes i no és casualitat que, malgrat la destitució del director de la policia de Pisa, Meloni va voler reiterar el seu ple suport a la Policia, instrument de repressió de l’Estat burgès. És per això que el comissari de policia de Pisa, un personatge sòrdid, entre els protagonistes de la repressió i la violència durant el G8 a Gènova en 2001, segueixi allí, entre els dirigents de la burocràcia estatal. Un absent culpable de la vaga del dia 23 és el sindicat confederal, en primer lloc, la CGIL, el pes específic de la qual en termes d’organització i de números donaria un major impuls a un nou període de lluita a Itàlia. Però la burocràcia sindical confederal, fins a la data, no sembla demostrar cap voluntat de desenvolupar una lluita sindical dirigida també a l’esfera política, tret que sigui impulsada pel moviment real de treballadors, precaris i estudiants. I per això també dies com el 23 de febrer tenen una importància social tan significativa.
29 de febrer 2024.

Lukas Vergara
militant Tendència Quarta Internacional