Hi ha vagues que passen a la història del moviment obrer. Fa 10 anys, la vaga de les 210 treballadors i treballadores de Panrico de la planta de Santa Perpètua de Mogoda (octubre 2013-juny 2014) n’és una d’elles. No només es tracta de la més llarga en dècades: 8 mesos, sinó també per la voluntat inqüestionable dels i de les treballadores de lluitar per “0 acomiadaments, 0 rebaixes” que va vertebrar la vaga, quan més del 90% de l’ERO es resolia amb la signatura de les direccions sindicals majoritàries, discutint només si es podien reduir una mica els acomiadaments i quan es pagava per indemnitzacions. Va ser un crit a la rebel·lió obrera, a la defensa de tots els llocs de treball o no cedir més les condicions laborals.

Una vaga en un moment clau, en plena crisi del capitalisme iniciada en el 2008-9 i que arrossegava molts tancaments i acomiadaments. Estaven en lluita Coca-Cola a Madrid, Monroe que ocupava l’empresa a Astúries... La lluita de Panrico podia crear un precedent a seguir per altres empreses en lluita. Si a més es podien coordinar les lluites, es feia un pas enorme. I aquesta importància no només la va percebre la patronal i la Generalitat sinó també les direccions sindicals de CCOO i UGT, que es veien qüestionades en una lluita que despertava una creixent solidaritat entre la classe obrera i sectors populars. Mesos després es va destapar que la direcció de Panrico havia pagat a UGT i CCOO molts diners i persones alliberades a canvi de la pau social en l’aplicació de l’ERO i la posterior venda a Bimbo [“Panrico: corrupció sindical en la direcció de CCOO”. Lluita Internacionalista 135 gener 2015.] .

Les amenaces continuades de la patronal van seguir provocant la reacció unànime de l’assemblea. Per la vulneració del dret a la vaga amb l’entrada de camions cada dia pel subministrament de productes, Panrico va ser denunciat, denúncia que va ser aturada per la Generalitat. Així com les amenaces constants contra els i les treballadores i el comitè de vaga, sense que CCOO en fes un escàndol.
En aquells mesos la lluita dels i de les treballadores van tenir dos reptes:

1) controlar a través de l’assemblea i el comitè de vaga el curs de la lluita, tenint sempre l’oposició de CCOO que controlava el comitè d’empresa, i que va jugar un paper desmoralitzant.

2) trencar l’aïllament que imposaven les direccions sindicals majoritàries, en un cordó sanitari esfereïdor. La planta de Panrico de Paracuellos (Madrid) clau per la producció, no va anar a la vaga, encara que els i les treballadores havien votat vaga. La direcció va trair la lluita i Santa Perpètua va acabar sola. Que diferent hagués estat que els i les treballadores s’unissin i saltessin a la lluita conjuntament davant l’empresa... Però és que l’aïllament de Panrico es donava a la mateixa localitat on CCOO impedia que connectessin amb Alston, que també estaven en vaga.

Després de 8 mesos de vaga, d’una lluita titànica contra patronal, Generalitat i direccions de CCOO i UGT, el desgast era enorme malgrat que funcionava una caixa de resistència que amb les aportacions solidàries i una munió d’activitats permetien recollir ajudes per les famílies més necessitades. Al final va ser necessària una nova maniobra de CCOO per forçar la fi de la vaga. Aviat començarien els acomiadaments, una part d’ells finançats directament amb una ajuda de 8 milions de la Generalitat de Catalunya [ “L’escandalosa complicitat de Felip Puig amb la patronal de Panrico”. Lluita Internacionalista 134 octubre/novembre 2014. ] , que abans havia enviat repetides vegades els Mossos a reprimir la lluita.

La història de la lluita de Panrico va tenir un abans i un després. Un cop resoltes les denúncies derivades de la vaga, el fons voltor Oaktree, propietari de Panrico el juliol de 2015 va vendre les 7 fàbriques a la multinacional mexicana Bimbo per 190 milions. Bimbo és l’empresa panificadora més gran del món, amb presència en més de 30 països i amb beneficis del 2023 de 841,8 milions d’euros. El 2015 Bimbo inaugurava nova planta a Guadalajara, però en la tònica de concentració, el 2020 tancava la fàbrica de Granollers, el 2021 tancava la de Tenerife. La fàbrica de Paracuellos de Jarama (Madrid) tancava el 2022 i ara s’acaba de tancar la del Verger (Alacant, antiga Madalenas Ortiz). L’últim tancament es fa amb 25 dies d’indemnització amb un topall d’un any, la resta amb recol·locacions. Així han anat caient no només els llocs de treball sinó també les indemnitzacions. Un triomf a la vaga de Panrico Sta. Perpètua podia haver modificat el decurs d’aquests tancaments. Els i les treballadores en vaga van fer tot el que estava en les seves mans. Tot el respecte i la nostra admiració pels i per les treballadores.

Carlos Rodríguez
Josep Lluís del Alcázar

Panrico encara ressona en la memòria de la classe obrera i convé que ho continuï fent per molts anys. Les vagues sovint queden bloquejades sense avançar perquè la direcció, el comitè d’empresa, comença a frenar les iniciatives que sorgeixen a les assemblees i la necessitat d’anar més lluny en la lluita. Quan s’està de vaga l’instrument per fer aquesta substitució és el comitè de vaga, que pot ser triat a l’assemblea. Fa falta que els i les treballadores s’adonin que la direcció de sempre avui és un fre en la lluita i que cal substituir-la. I el més difícil és enfrontar-la i que hi hagi companys i companyes que facin un pas endavant per integrar el comitè de vaga. A Panrico aquesta substitució parcial, amb 3 treballadors i una treballadora, va arribar quan ja portaven 5 mesos de lluita. I la direcció de CCOO, que va anunciar que dimitia, va retrocedir en quant va veure que hi havia companyes i companys disposats a prendre el relleu i l’assemblea els secundava.
Entrevistem Mari i Agustí dos dels membres electes per l’assemblea al comitè de vaga.

Què vau sentir quan aixeques la mà per a oferir-te com a membre del comitè de vaga?
M i A.- Els sentiments van ser varis:
D’intentar que la lluita no s’ensorrés. Que els que estaven en aquest Comitè de Vaga deixessin pas perquè ens estaven enganyant des del primer moment. I orgull de tenir companys i companyes al meu costat com ells.

Com definiries el paper que va jugar la direcció de CCOO?
M i A.- Traïció total a tots els treballadors de Panrico al servei de la patronal.

Com valores l’autoorganització dels companys i companys en el campament?
M i A.- Molt positiva des del primer dia cadascun va posar en marxa el millor de cadascun per organitzar el dia a dia que van ser 8 mesos de lluita.

Com valores la solidaritat del poble i de les organitzacions que van estar al vostre costat?
M i A.- Sense aquesta solidaritat ens hauria costat portar aquesta lluita cap endavant, ja que ens van venir a ajudar molta gent que avui dia els estem molt agraïts per l’ajuda rebuda.

Deu anys després com veieu la lluita que vau fer?
M i A.- Continuem pensant que va ser necessària i orgullosos de barallar contra l’empresa, polítics i sindicats traïdors. Amb el temps ja passat ens preocupa que els treballadors avui dia no s’uneixin per lluitar per un treball digne.

Consulta també:
La vaga més llarga: Panrico i
Reflexions sobre 8 mesos de vaga