Fa cent anys naixia Nahuel Moreno, un dels principals dirigents del trotskisme. Va ser el més conseqüent i decidit continuador dels ensenyaments de Lleó Trotsky. Va dedicar la seva vida a la construcció de partits revolucionaris i la Quarta Internacional. Mestre i fundador del corrent “morenista”, que integrem amb orgull Esquerra Socialista i la UIT-QI, en aquest primer article l’homenatgem repassant la seva experiència a l’Argentina en la tasca de construir partits obrers revolucionaris.

Hugo Miguel Bressano Capacete, més conegut com a Nahuel Moreno, va néixer el 24 d’abril de 1924 a l’Alberdi, un poble de la província de Buenos Aires. En 1942, un treballador marítim de cognom Faraldo el va guanyar pel trotskisme.

El trotskisme havia nascut en la dècada de 1920. Lleó Trotsky, màxim dirigent de la Revolució Russa al costat de Vladímir Lenin, va lluitar contra la política de conciliació de classes i l’abandó de la lluita per conquerir governs de treballadors i el socialisme mundial per part les direccions socialdemòcrates (els partits socialistes). També contra l’aparell estalinista que va imposar la política del “socialisme en un sol país” des que va començar a dominar l’estat soviètic, els partits comunistes i la Tercera Internacional, després de la mort de Lenin en 1924. Abans de ser assassinat el 1940 a mans d’un agent estalinista, Trotsky va escriure el “Programa de Transició” per a la revolució socialista i va fundar la Quarta Internacional, una nova organització per donar continuïtat a la lluita pel programa revolucionari.

El trotskisme obrer a l’Argentina

A l’Argentina, en els primers anys de la dècada de 1940, el trotskisme es limitava a alguns grups dispersos, que majoritàriament militaven poc i feien llargues reunions de debat en els bars de la ciutat de Buenos Aires, com el Cafè Tortoni. El jove Moreno va entrar al grup orientat per Liborio Justo, que el seu pseudònim era Quebracho. Però aviat Moreno va abandonar el grup.

En 1944, Moreno va fundar el Grup Obrer Marxista (GOM), al costat d’un grup de joves. El seu document precursor, “El Partit”, basat en els ensenyaments de Lenin, plantejava la importància d’iniciar la tasca de construir un partit revolucionari, començant per lligar-se amb “el moviment obrer, acostant-nos i penetrant en les organitzacions on aquest es trobi, per a intervenir en tots els conflictes de classe”. El GOM va tenir el seu baptisme de foc el gener de 1945 quan va esclatar la vaga del frigorífic Anglo-Ciabasa a la localitat d’Avellaneda, provincia de Buenos Aires. El dirigent trotskista del sindicat de la fusta, Mateo Fossa, els va aconsellar que es posessin al servei de la vaga, sense pretendre “baixar línia”. El respecte que es van guanyar aquells joves pel seu compromís amb la vaga els va permetre instal·lar-se en Vila Pobladora (Avellaneda), editar la seva primera publicació “Front Proletari” i començar a dirigir diversos sindicats de la zona. El grup es va anar forjant en polèmica amb el peronisme, que plantejava la conciliació de classes i el suport al govern burgès com a sortida de fons per als treballadors i el poble.

De l’experiència de Pobladora, Moreno va treure la conclusió fonamental de la necessitat de construir partits revolucionaris lligats a la classe treballadora i les seves lluites. Fins i tot, des de 1948, quan Moreno va participar en el segon congrés de la Quarta Internacional a París, va començar a polemitzar amb el trotskisme europeu perquè la Quarta i les seves seccions nacionals superessin l’etapa de grups de propaganda i adquirissin o reforcessin el seu lligam amb la classe obrera i les seves lluites.

Adoptar una perspectiva internacional i lligar-se al moviment obrer, va permetre a Moreno precisar el fenomen peronista d’aleshores com un nacionalisme burgès enfrontat parcialment al pla de colonització estatunidenc per a la regió. En 1955, el POR orientat per Moreno es va oposar al “Cop Goril·la”. Davant els primers atacs que va rebre el moviment obrer, Moreno va llançar la línia d’organitzar el Moviment d’Agrupacions Obreres, el periòdic de les quals va ser “Paraula Obrera”, per a coordinar i unir les vagues i ocupacions de fàbrica en la “resistència” a la dictadura. Ho va fer davant la deserció del mateix Juan Domingo Perón i la burocràcia sindical, i el suport escandalós del PS i el PC a la dictadura. Paraula Obrera es va integrar a la intersindical, que després va passar a dir-se “62 Organitzacions Peronistes”, polemitzant i disputant amb la burocràcia sindical peronista. El 1959, quan va ser derrotada definitivament la resistència, un grup de dirigents va capitular a la burocràcia i va trencar amb Paraula Obrera. Moreno va polemitzar amb ells i la seva idea que la burocràcia eren lluitadors confosos, per contra, va demostrar que les burocràcies són agents de les patronals per a trair les lluites obreres.

La lluita del morenisme per construir partits revolucionaris internacionalistes i inserir-se en la classe obrera i les seves lluites va continuar a contracorrent, enfront dels qui abandonaven la tasca per a capitular a les direccions majoritàries o buscaven dreceres que portaven a nous atzucacs, com la guerrilla. (vegeu requadre) Des de mitjans de la dècada dels 60, encara sota les difícils condicions imposades per la dictadura de Juan Carlos Onganía, Moreno va encoratjar a “pentinar” (recórrer) les fàbriques i barris obrers a la recerca d’activistes per reconstruir el partit. El 1968 es van donar a França els esdeveniments coneguts com el “Maig Francès”, que van evidenciar l’ascens del moviment estudiantil unit a les vagues obreres. Moreno llavors va orientar a un sector del partit a intervenir en les universitats. El “Cordobazo” i les insurreccions obreres i estudiantils en diferents ciutats del país en 1969 van ferir de mort a la dictadura i van ratificar l’encert de Moreno. El 1972 es va fundar el Partit Socialista dels Treballadors (PST), que va intervenir en les lluites i les eleccions en oberta polèmica amb la guerrilla i els qui plantejaven que el retorn de Perón resoldria els problemes socials i econòmics del país. El PST va tenir raó. La crisi va continuar, les lluites obreres també i el juny de 1975 es va produir la primera vaga general contra un govern peronista.

Mentrestant, les bandes feixistes van començar a actuar a l’empara del govern, matant a setze militants del PST. Després del cop d’estat, el PST va continuar funcionant sota les terribles condicions de la clandestinitat, orientat per Moreno des del seu exili a Colòmbia. En caure la dictadura, amb Moreno ja al país, i gràcies a l’heroica supervivència de la militància del PST, el Moviment al Socialisme (MAS) va arribar a ser la força d’esquerra més gran de l’Argentina i el partit trotskista més gran del món.

L’actualitat del morenisme

Nahuel Moreno va morir el 25 de gener de 1987 deixant una extensa elaboració teòrica i política, plasmada en diversos llibres i fullets que continuen vigents amb sorprenent actualitat. No obstant això, un dels seus llegats més importants és el d’haver insistit en la lluita per construir partits revolucionaris i internacionalistes lligats al moviment obrer en la lluita per governs de treballadors i el socialisme. Des d’Esquerra Socialista i la Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) assumim el compromís de donar continuïtat a aquesta tasca. Els treballadors i treballadores, la joventut, les dones i els sectors populars no deixen de lluitar davant la creixent pobresa, la destrucció ambiental i totes les penúries provocades pel capitalisme decadent. Si no s’avança més, i algunes vegades fins i tot és retrocedeix, és per la falta d’aquesta direcció revolucionària. Aquest és el desafiament al qual ens continuem comprometent els morenistes.

Moreno polemitza amb el guerrillerisme

En 1959 va triomfar la revolució cubana. Un moviment guerriller, amb una direcció petit burgesa, va encapçalar una insurrecció popular triomfant que va acabar expropiant a la burgesia i instaurant el primer estat obrer a Amèrica. Impactada per la revolució cubana, una generació d’heroics lluitadors es va identificar amb Fidel Castro i Ernesto “Che” Guevara i es va disposar a aplicar la recepta guerrillera als seus països, buscant una drecera per a la revolució socialista.(1) En el trotskisme, la majoria orientada per Ernest Mandel, va capitular al castrisme i la seva concepció guerrillerista. En oposició, Moreno va reconèixer la validesa de la tàctica guerrillera, però va polemitzar amb la idea d’aplicar-la en tot temps i lloc. Va fer una crida a continuar la tasca permanent de construir partits revolucionaris inserits en el moviment obrer i de masses. Però el debat no va ser fàcil. A l’Argentina, després de la derrota de 1959, la concepció guerrillera va guanyar al dirigent de Paraula Obrera, Ángel Bengoechea. En 1965 va néixer el Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT), però dos anys més tard es va dividir. Roberto Santucho i altres dirigents es van llançar a l’aventura guerrillera.(2) El tràgic destí i la descomposició en la qual va acabar l’experiència guerrillera van donar la raó a Moreno.

Federico Novo Fotti
Izquierda Socialista

(1). Nahuel Moreno. “Polèmica amb el Che Guevara”. Editorial CEHuS, Buenos Aires, 2017 i N. Bru. “el Perú: dues estratègies”. CEHuS, Buenos Aires, 2015.
(2). Martín Mangiantini. “El trotskisme i el debat de la lluita armada”. El Talp Blindat, Buenos Aires, 2014.