Fa tres anys, a l’escola d’estiu
del partit, vam estudiar amb
deteniment la Revolució
Russa. Un dels apartats en què
vam aprofundir va ser la qüestió nacional,
intentant aprendre de la història. Avui, quan torna a ser
polèmica en una part de l’esquerra la unitat de la classe versus la
qüestió nacional, volem refrescar aquelles anàlisis a fi d’ajudar-nos en la
concreció ara i aquí d’una política que realment sigui d’unitat de classe. Aquest objectiu
va ser el que va marcar la política bolxevic, ajustant una vegada i una altra les propostes de l’única
manera que es podia fer: respectant les qüestions democràtiques, i en particular els drets nacionals en
un territori procedent de la presó de pobles que va ser el tsarisme.

Aprendre d’aquesta voluntat de buscar solucions polítiques –moltes d’elles totalment empíriques, en
aquest primer estat obrer- que apropessin a una real unitat de la classe i no simplement a una rutinària
consigna de propaganda que, quan la revolució avança ha de concretar-se, necessàriament, en passos
en un o un altre sentit, era l’objectiu d’aquella escola . D’aquesta necessitat d’unitat de la classe neix el
nostre internacionalisme, i com els bolxevics van repetir i van buscar, això només és possible sobre la
base de la voluntarietat i no de la coerció. Aquella política bolxevic, emmarcada en la guerra de les
potències imperialistes contra la revolució, i en plena guerra civil contra l’Exèrcit Blanc, pren una dimensió
encara major, doncs no cau en la temptació de la centralització que imposa la situació militar, sinó que
posa al centre el programa revolucionari. D’errors segur que n’hi va haver, però aquesta línia de ser
fidel a les idees, encara en les situacions més difícils, dóna un valor inqüestionable a la política bolxevic.