Des d’Henri Toussaint1 als grups que impulsen l’auditoria del deute, l’exemple que ens posen al costat del d’Argentina
–veure article LI 124-, és el d’Equador. L’impulsor de l’auditoria, el president Rafael Correa, acaba d’obtenir al febrer,
en primera volta, una àmplia majoria amb la qual iniciar el seu tercer mandat. Ens sembla doncs un bon moment per
analitzar els efectes de la seva política. A més de l’auditoria, Correa ha aplicat, complet, el receptari que des d’IU a
sectors de l’esquerra alternativa, escoltem constantment com la “solució” dels problemes, sense trencar amb el
sistema: “revolució ciutadana”, increment de taxes als rics, equilibri entre l’ésser humà i la naturalesa, sobirania
alimentària… i per tant també serveix per fer balanç de si amb reformar el capitalisme n’hi ha prou per resoldre les
necessitats del poble, o al contrari, cada vegada enforteixen més un estat instaurat en el capitalisme que a poc a poc
va deixant el llast de la demagògia que es va veure obligat a acceptar per no perdre-ho tot, i van recuperant terrè als
enemics de classe.