1. La crisi d’Ucraïna sembla no tenir fi a la zona oriental del país enmig de violents xocs armats entre grups separatistes pro-russos i l’exèrcit ucraïnès i entre la pròpia població civil, que podrien derivar en una guerra civil generalitzada i caminar cap a la divisió del país i el desmembrament d’Ucraïna. Enmig de la complexitat d’aquesta crisi, els socialistes revolucionaris, agrupats en la UIT-CI, reafirmem la postura que assumim des de la caiguda del govern capitalista pro-rus de Victor Yanukovich al febrer i la posterior annexió de Crimea per Rússia. Vam defensar la mobilització popular revolucionària que va derrocar al govern corrupte i repressor de Yanukovich però denunciem que no hi havia cap sortida per al poble treballador ucraïnès amb el govern pro-pacte amb la Unió Europea (UE), els EE.UU i el FMI ni amb el govern capitalista de Putin. I que la disputa inter-burguesa instal•lada entre tots dos podria portar a un bany de sang i al desastre polític i social d’Ucraïna. I això és el que està començant a succeir.

2. La causa d’aquest conflicte té orígens històrics i uns altres més propers en el temps. Ucraïna, un territori molt ric per les seves fèrtils terres i per les seves riqueses minerals, ha estat sempre una nació envaïda, dividida i explotada per diferents imperis. Al segle XIX va ser desmembrada, passant el seu territori oriental a formar part de l’imperi rus tsarista mentre la part occidental quedava sota el control de l’imperi austrohongarès i de Polònia. Recentment amb la revolució de 1917, i sota la política de Lenin d’autodeterminació de les nacions, Ucraïna va ser reconeguda en 1922 com una República socialista independent i per voluntat del seu poble va passar a formar part de la ex-URSS. El posterior règim stalinista va anar retallant aquesta autonomia i creant tot tipus de monstruositats repressives, que avui pesen sobre la confusa consciència de milions d’ucraïnesos. Crimea, per exemple, va ser «russificada» per Stalin després de la Segona Guerra Mundial i va expulsar el seu poble originari, els tàrtars, amb el pretext d’haver col•laborat amb els nazis quan la major part va estar al costat d’Exercit Roig. Va ser un pretext per russificar Crimea enviant contingents russos a colonitzar la regió est del país, com la regió del Donbass en conflicte. La burocràcia stalinista buscava així evitar tota autonomia i el dret de mobilització dels seus pobles.

3. La causa més propera de l’actual crisi està en la restauració capitalista que es va consolidar a Ucraïna, i en tota l’ex-URSS a partir de 1991, després de la caiguda de la dictadura stalinista i de la proclamació de la seva independència. L’avanç de l’economia de mercat ha fet que Ucraïna porti dècades de saqueig i d’empobriment dels treballadors i dels sectors populars, mentre ha crescut una minoria de multimilionaris ucraïnesos, que estan tant en el sector capitalista pro-rus de Yanukovich com en l’oposició liberal encapçalada per les multimilionaris Yulia Timoshenko i Petro Poroshenko, àlies «el rei de la xocolata», propietari del grup Roshem de la indústria de la xocolata i la confitura, tots dos candidats a president per a les eleccions del 25 de maig. Ells han creat la divisió actual del poble ucraïnès. Des de la restauració del capitalisme en els anys 90, ha caigut vertiginosament el nivell de vida: la població ha disminuït de 54 a 45 milions d’habitants i part de la indústria ex-estatal de l’est va ser desmantellada per grups mafiosos. El valor de l’hora de treball és avui menor del que es paga a Xina i 14 vegades més baix que a Alemanya. La desocupació és del 8%.

4. Aquesta crisi social és la que va estar al darrera del moviment popular Maidán, desfermat al novembre del 2013, que va portar a la caiguda del govern pro-rus de Yanukovich al febrer. L’acció revolucionària de les masses, especialment a Kíev, va desbordar a la direcció política burgesa liberal que només aixecava la bandera de restablir un acord econòmic amb la UE contra el pacte de Yanukovich amb Putin. Les masses van anar més enllà i van trencar amb el pacte que ja havien establert la UE, Yanukovich, l’oposició i Putin per tractar d’estabilitzar el país. Aquesta és l’arrel de la nova crisi.

5. Des d’aleshores el règim de Putin ha buscat activar els sentiments «nacionalistes-russos» de part de la població de l’est ucraïnès per buscar dividir el país. Es tracta d’una acció contrarevolucionària que no té res de progressista. Perquè amb això cerca: 1) derrotar la mobilització popular revolucionària de Kíev que anhela canvis de fons al país i 2) pressionar per arribar a un nou govern pro-rus o estar en millors condicions per negociar amb la UE i Obama un acord a favor dels seus negocis amb el gas i de saqueig i el control polític a la regió. Cal tenir en compte que per Ucraïna passen els principals gasoductes russos que porten el gas a gran part d’Europa Occidental. Per això el primer pas va ser envair Crimea i quedar-se amb la històrica base naval de Sebastopol a l’estratègica entrada del Mar Negre.

6. Els actuals aixecaments separatistes pro-russos a Odessa, Donetsk, Slaviansk, a la regió del Donbass a l’est del país, són part d’aquesta maniobra de Putin. Encara que és veritat que a aquestes províncies predomina l’idioma i la cultura russa, no existeix un veritable moviment genuí d’autodeterminació nacional. És un fet que durant més de 60 anys de convivència mai va haver-hi problemes entre els ucraïnesos d’occident i d’orient. Ni tampoc amb l’ús de l’idioma rus. Per què ara sorgeix aquesta crisi? És evident que el moviment separatista està sent impulsat pel govern capitalista de Putin, aprofitant, d’una banda, la crisi social que també es viu en aquesta regió, de pes industrial (acer, químics) i mineral (carbó, ferro), per la caiguda salarial i la desocupació i, per un altra, la política nefasta de l’actual govern liberal de Kíev, que recolzat per l’OTAN i l’imperialisme europeu i ianqui, exerceix una criminal repressió de les FFAA contra el suposat «terrorisme» en comptes de tenir una política d’atorgar formes autònomes de govern, d’idioma i cultura al costat de les reivindicacions socials que es reclamen. Mentre Putin arma i incentiva grups armats separatistes. El que ha portat a dures confrontacions a Odessa i Salviansk amb desenes de morts en tots dos costats. El que potencia, encara més, a les forces separatistes pro-russes. Portar la confrontació cap a una possible guerra civil que és criminal per al poble ucraïnès perquè seria una guerra fratricida entre el poble ucraïnès, encapçalada per dos bàndols reaccionaris, dos bàndols burgesos, que busquen posar a Ucraïna i als seus treballadors al servei de l’imperialisme europeu i ianqui o al servei de l’oligarquia capitalista russa que domina i saqueja a molts dels països de la ex URSS.

7. Sectors de l’esquerra reformista mundial, encapçalats pel govern chavista de Maduro, recolzen la política de Putin i la seva política d’annexió i divisió d’Ucraïna sota l’argument que el govern de Kíev és «feixista» i pro ianqui. I que Putin seria el «antiimperialista» i «no feixista». Això és fals. El govern de Kíev és pro-ianqui i pro FMI i ningú que s’anomeni d’esquerres pot avalar la seva política pro imperialista i pro ajustos de l’UE-FMI, ni l’enviament de tropes a l’est del país i les seves accions criminals com les d’Odessa.. Però és una caricatura de la realitat situar a Putin com a «antiimperialista» i progressista. El govern de Putin és tan burgès, repressor i de dretes com el govern de Kíev. Al punt que, per la seva política a Ucraïna, ha rebut el suport de tota la ultra dreta europea, com de Marine Le Pen de França i dels neonazis d’Aurora Daurada de Grècia, entre d’altres. D’altra banda, Putin té una política d’acord amb EE.UU per sufocar els processos revolucionaris de la regió. Especialment contra la revolució siriana, recolzant al dictador Al Assad. A més, Putin, potser fent un doble joc sobre Ucraïna ( pressió militar i de negociació ), va pactar el 17 d’abril a Ginebra, amb els EE.UU i el govern de Kíev demanant el desarmament general de les milícies i el lliurament dels edificis ocupats a l’est ucraïnès, fins a arribar a fer una crida a desmuntar el referèndum de l’11 maig, cosa que els separatistes no van acceptar.

8. Rebutgem l’intent de dividir a Ucraïna que només servirà per seguir saquejant les seves riqueses i oprimint als seus pobles. Ara Rússia vol aixecar una falsa bandera separatista, com va fer a Crimea, per defensar la seva nova opressió amb Gazprom i els seus oligarques russos. Els treballadors i el poble d’Ucraïna han de lluitar per no caure en aquest parany dramàtic que els han posat, d’un costat l’imperialisme yanki-UE i de l’altre, Putin i el nou capitalisme de Rússia de l’altre. I lluitar per la defensa d’una Ucraïna unida i independent sense pactes i ajustos de la UE-Obama-FMI, sense pactes amb Putin-Gazprom. Els treballadors i el poble ucraïnès, tant d’occident com d’orient, de parla ucraïnesa o russa, han d’unir-se contra els enfrontaments entre treballadors, contra una possible guerra civil, contra l’amenaça militar russa, mobilitzar-se per exigir que no es pagui el deute extern a Rússia i a les potències occidentals, per la reestatització de les empreses industrials i mineres, perquè segueixin treballant dirigides pels seus treballadors al servei del país, per un augment salarial i per més treball. I que els treballadors, la joventut i el poble ucraïnès occidental defensin els drets d’autonomia regional per a les províncies de l’est, perquè tots puguin conviure en una Ucraïna unida i independent. Sabem que això només s’aconseguirà, en forma definitiva, sota un govern dels treballadors i del poble, que defensi les reivindicacions socials i democràtiques de la mobilització. Els socialistes revolucionaris convoquem a realitzar una campanya mundial d’esclariment sobre la realitat d’aquesta confrontació fratricida i a donar el suport al sorgiment d’una esquerra revolucionària ucraïnesa que lluiti per aquestes banderes.

Miguel Sorans

Correspondencia Internacional de maig