El 30N el Frentre Atlético agredia a membres de Riazor Blues prop de l’estadi Vicente Calderón amb el resultat de 3 ferits amb arma blanca i d’altres per barres de ferro i cops, tres dels quals, llençats al Manzanares després de ser brutalment colpejats. Un d’ells, Jimmy, seguidor del Dépor de 43 anys i amb dos fills, moria assassinat. La notícia en tots els mitjans, va repetir fins a la sacietat que es tractava de «violents» que havien quedat per pegar-se a través de tweets, fins i tot després que tant els Riazor com la policia ho desmentissin. Es demostrava que els tweets eren entre els membres del Frentre Atlético per concretar l’emboscada. Alhora, les notícies insistien a denigrar la víctima sense una línia clara sobre els seus agressors. I es reforçava quan entre les primeres 21 detencions, hi havia 14 dels agredits -els Riazor Blues- i només 4 dels agressors - Frentre Atlético -. Com totes les agressions feixistes, es pretenia resoldre com a «problema de bandes», de «violents», i la policia, com en totes elles, donava cobertura als agressors. Només a la setmana següent, quan el jutge posava en llibertat als 21, i s’havien repetit les mobilitzacions tant a Galiza com a Madrid, la policia detenia altres 32, ara sí, del Frentre Atlético. Entre ells, un guàrdia civil, un militar en actiu i a un ex paracaigudista, conegut ultra que sembla ser –amb altres dos- l’assassí material. No són casualitats, com va denunciar des del principi la Coordinadora Antifeixista de Madrid.

Feixisme i futbol

El fenomen ultra en les penyes de futbol va arrelar a Espanya en els anys 80, influït pels hooligans anglesos dels 70 i, en menor mesura, pels tifosi italians. Aquí es vivia la Transició, i les barres braves es van omplir d’ideologia, o potser millor, la ideologia va crear les seves barres braves. Excepte el cas de la penya Biris del Sevilla, que s’autodefineix d’esquerres i va aparèixer a 1975, la resta van néixer en els 80 com a nius neofeixistes: Ultra Sur del Reial Madrid (1980), Boixos Nois del Barça (1981), Frentre Atlético de l’Atlètic de Madrid (1982), Yomus del València (1983), Brigadas del FC Barcelona amb Núñez, com a la seva presidència- als Boixos Nois, fins Blanquiazules del RCD Espanyol (1985), Ligallo del Saragossa o Supporters Sud del Betis (1986)...

Des del principi van comptar amb la complicitat de les juntes directives dels clubs. Gil –com després seguiria fent Cerezo-, va donar obertament prebendes al Frentre Atlético, amb entrades gratuïtes o desplaçaments subvencionats, fins i tot després de l’assassinat d’Aitor Zabaleta –de la Reial Societat- a 1998. També era palès el suport de Gaspar -tant des de la vicepresidència i tot després de l’assassinat de Frederic-François Roquier –de l’Espanyol- a 1991.

Les posteriors aparences de ruptura dels clubs amb els neofeixistes no van passar d’aquí. Laporta va expulsar als Boixos Nois, però el seu successor, Rosell, va reanimar els llaços amb el pacte de 2010 amb el compromís de crear una Graderia Jove on podrien reagru par-se: a 2013, Els Casual –la més violenta secció dels Boixos- tornava a les agressions. Un altre tant es pot dir de Florentino Pérez, que va arribar a la presidència pactant amb els Ultra Sur el seu «bon comportament en l’estadi» a canvi de retornar-los el Gol Sud, ... fins a la batalla campal de 2013 entre dues faccions d’Ultra Sur, quan Florentino va acabar fent –ne fora a 30, permetent reagrupar-se a altres 60 i dispersantne a més de 200 a l’estadi. O de Sánchez Llibre a l’Espanyol, que va tractar d’apaivagar les Brigadas Blanquiazules aprofitant el trasllat de l’estadi a Cornellà-El Prat amb la promesa de la Corba Jove –amb la mateixa teoria del Barça i el Madrid, de diluir-los- sota la batuta d’un Conseller actualment màxim dirigent de Plataforma per Catalunya (PxC): el reagrupament va seguir, afegints’hi membres del feixista Casal Tramuntana i de les Joventuts de PxC, fins a arribar a l’explosió amb les agressions del 2013.

La complicitat, ha arribat fins a jugadors d’uns i altres equips, o a mirar cap a un altre costat, amb un silenci còmplice, com el del Cholo Simeone respecte els fets del 30N, o arribant a l’oberta complicitat de Mourinho recollint la placa que li va lliurar Ultra Sur en el seu últim partit.

Però té la seva màxima expressió en la prohibició del minut de silenci per Jimmy de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), exmilitante de Fuerza Joven Aragón -secció juvenil de Fuerza Nueva-, i impulsor recentment del moviment per sol•licitar l’indult de Del Nido –en el passat coreligionari seu a Fuerza Nueva quan va estar relacionat amb un delicte de lesions a un sindicalista-.

El feixisme és un: i dins i fora de l’estadi ensinistra als seus cadells

Però els feixistes mai han matat dins l’estadi, sinó fora. «Els estadis només són l’amplificador de la propaganda ideològica que flueix més enllà dels colors del club… I no s’ataca a una altra inflada ultra per defensar al teu equip de futbol, sinó perquè ells representen altres ideologies que van més enllà de l’esport», afirma Antonio Sales, periodista de recerca, infiltrat durant mesos en els Ultra Sur. Ell mateix explica, no només que els va gravar cantant el Cara al Sol en el Bernabeu, sinó com es reuneixen per anar a veure documentals sobre la División Azul que presenta Falange Espanyola Independent.

Però podríem seguir amb els nexes assenyalats en les Brigadas Blanquiazules amb PxC o Casal Tramuntana, o la de Guerra, assassí d’Aitor Zabaleta, com a membre de Bastión 1913, mentre en el Frentre Atlético s’alternava amb neonazis de les TNT i Bases Autónomas. I realment són altaveus d’aquesta ideologia. Les pancartes en el Calderón demanant la llibertat de Guerra, o la de Josué –l’assassí de Carlos Palomino-, que també es van veure a València en la graderia dels Yomus, se sumen a la que aquests mateixos van penjar a Mestalla, a un mes de l’assassinat a mans feixistes de Guillem Agulló – independentista valencià d’esquerres-, de «Guillem, jódete».

I fora dels estadis, les agressions són especialment protagonitzades pels cadells, com també va ocórrer en el Manzanares. Carn de canó en xocs que han de preparar-los per a la justificació de la seva violència contra immigrants, gais, i, grups d’esquerra. En el seu extrem, i ja amb una marcada tendència mafiosa, l’evolució dels Boixos Nois que des dels 90 estan sota el control dels Casuals –nom en honor dels hooligans que van provocar la massacre del devessall de Heysel- , és esborronador. El seu cap, Ricardo Mateo, es troba a la presó, però dels 120 anys que li demanava el fiscal, amb prou feines en compleix 12 de condemna tot i el reguitzell de delictes que acapara: dos intents d’assassinat, extorsió a locals nocturns a canvi de protecció, apallissar per encàrrec, etc… mentre dels altres 29, 2 van ser excarcerats i un guàrdia civil absolt. Una de les seves amenaces era «qualsevol dia vénen quatre nanos i et punxen». El seu llegat segueix avui amb les recents punyalades d’aquest desembre dels Mini-Casual –la majoria menors- en els voltants del Camp Nou.

I també fora dels estadis, policia i justícia, garanteixen impunitat, o com en el cas del Calderón, a detenir a els qui es defensen. És simptomàtica no només la relació de detencions, sinó també les penes posteriors: els cinc Boixos Nois que van assassinar al blanquiblau Frederic-François segueixen complint condemna, però amb el tercer grau; el del Frentre Atlético que va assassinar a Aitor també, però en segon grau, la qual cosa li ha permès arribar a entrar fins a quilo i mig de marihuana a la presó l’any passat; però dels centenars d’agressors amb arma blanca sense mort, de les pallisses, etc… només queda el rastre de penes menors que demana el fiscal per «disturbis» –sempre entre violents-, amb l’atenuant en molts casos de no tenir la majoria d’edat, perquè al cap i a la fi, es tractava de cadells…

El feixisme nia a l’estat hereu del franquisme.

Per tot això, i tornant al crim feixista del 30N, no va ser estrany d’un costat veure un comunicat conjunt de 19 penyes antifeixistes donant suport al Riazor Blues, com els Bukaneros de Vallekas, els Celtarras gallecs, els Biris sevillistes o els bascos de Herri Nord. Com al conjunt de penyes esportivistes, defensant al Riazor Blues.

Com tampoc ho és que, com a gran resposta, la policia elabori un nou Protocol, seguint la instrucció 16/2014 del Ministeri de l’Interior, que, en nom d’evitar la violència, pretén crear «una xarxa preventiva de control» dels grups ultres i la primera mesura que pren a Riazor és requisar bufandes dels Riazor Blues i d’altres penyes que tenien simbologia independentista, adduint que està prohibit «introduir, exhibir o elaborar pancartes, banderes, símbols o altres senyals amb missatges que incitin a la violència»… Així doncs, com sempre, permetrà reprimir més i millor als antifeixistes i aprofita per incloure entre aquestes simbologies «violentes » les independentistes.

I és que, combatre el feixisme segueix sent començar per combatre l’estat que els dóna cobertura, i no deixar el problema aïllat sinó, com va fer la Coordinadora Antifeixista de Madrid, cridar a la mobilització al crit de ‘No són ultres, són feixistes’, o ‘Fora feixistes de les nostres graderies’, denunciant «la impunitat de la violència feixista als carrers i els camps de futbol». Perquè podem diferir en els mètodes, però no confondre les barricades: i així com el feixisme és problema de tots, les seves víctimes també ho són.

Jimmy, no oblidem!

M. Esther del Alcázar i Fabregat