No va néixer com nosaltres proposàvem, com a fruit d’uns mínims d’acord polític clars, amb un pla d’extensió en base a ell que donés respostes als sectors de treballadors i treballadores que pateixen a la ciutat... va ser tal qual la CUP de Barcelona el va dissenyar. Model xarxes socials, persones individuals i gent alternativa que aniria construint un programa per eixos i formaria la candidatura. No ho compartíem i els dèiem que amb aquest model acabaríem discutint amb el reformisme en lloc d’avançar en la ruptura, a més de potenciar els personalismes que tant de moda estan. Però vam acceptar participar. Ha passat un any des de la I Trobada Popular Municipalista, i apart de les Trobades, hem participat del grup de treball de Serveis Socials. No hem deixat de fer les tasques que allà s’han proposat i els i les nostres companyes han participat de les assemblees obertes. S’acaba de realitzar la IV Trobada. És moment de decidir i, malgrat demanarem el vot per ells ho fem críticament, donant un pas al costat perquè per nosaltres “No és això companys, no és això...”

Un programa a mig camí

Com que la construcció programàtica no s’ha fet sobre uns acords centrals, els grups han anat fent segons les persones que el conformaven. Lògicament apareixen contradiccions. N’hi ha que no són menors. Per exemple remunicipalitzacions i pla d’ocupació amb contractació directa per abordar l’atur o mesures contra la precarietat. Es poden trobar a l’eix de serveis socials, però no són el centre del de model econòmic, on no s’aborden les necessitats dels aturat o els precaris fins la mesura 3 on es parla de Potenciar l’ocupació afirmant: “...des de la institució pública s’ha d’invertir en projectes d’autoorganització popular de l’ocupació, en projectes cooperatius, alhora que s’incideix en aspectes laborals que afecten a tota la població”. No és casual, ja que conviuen dos conceptes que lògicament són antagònics: el dels qui consideren que el camí passa essencialment per plans d’ocupació i gestió pública sota control popular, i els qui creuen que el centre és la iniciativa privada via cooperatives –amb les seves virtuts i els seus límits. Veure suplement octubre 2013, LI 127-. No es tracta d’estar a favor o en contra de les cooperatives, sinó en posar-les com a centrals en el model econòmic i “solució” al problema de l’atur, cosa que considerem errada. Però si aquestes contradiccions eren paleses i no es va arbitrar un espai per fer aquest debat central, el Marc Polític que es presenta a la IV Trobada, ja està decantat.

Ni aturats ni immigrants estan presents, ni es planteja cap pla d’ocupació pública, les remunicipalitzacions es redueixen a aigua, gestió de residus i transport públic –els serveis socials queden en el punt de cures per un gran debat i sense definir la gestió, malgrat la comissió l’havia definit com directa-... En canvi s’afirma “Cal impulsar i destinar recursos en projectes d’autoorganització popular de l’ocupació, així com apostar la reactivació cooperativa de l’economia i recuperació del teixit productiu. Cal r e c o o p e r a t i v i t z a r l’economia,… posant tota la infraestructura i recursos comuns i públics a recooperativitzar els sectors d’activitat econòmica…” Sembla que el debat ja el va fer algú i s’ha decidit posar els diners públics per incentivar l’economia privada com a mecanisme per potenciar l’ocupació.

I diem a mig camí, perquè sí que està la fi dels desnonaments –malgrat no dir com: expropiant?-, però el Marc Polític es fa votar en pack, amb al foment de l’ocupació finançant la iniciativa privada... Amb aquest discurs no tenim gaire més que oferir als aturats de Zona Franca, als joves de Nou Barris, o als immigrants de Ciutat Vella que el que pugui oferir Ada Colau. No és un programa de ruptura, per més que així s’afirmi i es reiteri la paraula anticapitalista –no creiem en el fetitxisme de les paraules-, perquè no hi ha mesures que ho siguin: és un programa de gestió.

Uns mètodes que no compartim

Fins aquí s’ha arribat amb els mètodes que criticàvem al principi.
Grups de treball sobre eixos, una inter-comissions –això sí oberta, que sembla era qui tallava el bacallà-... molta participació sí, però molt poca decisió democràtica: i no és el mateix. El resultat final ni recull els debats de tota la gent que ha participat.

I si al principi dèiem que amb aquest mètode, es facilitava l’entrada del reformisme, com va passar a la II TPM amb el desembarcament de Guanyem i la conseqüent Jornada de Codi Ètic amb la plana major d’ICV-EUiA - inclosos regidors de l’Ajuntament-, al final el gir el consuma el mateix mecanisme en la seva vessant interna.

Els problemes de mètode, amaguen problemes polítics. Per això aquest camí encetat amb “persones” va potenciar els personalismes, i això no s’arregla amb quatre hores de debat de criteris per formar llistes l’últim dia.

Calia un tomb conseqüent com a mínim rebutjant el Marc Polític presentat i tornant a obrir seriosament aquest debat. No va ser així. Llàstima. Ara baixa a les Assemblees Obertes i passa a una comissió de redacció: no estarem per a veure-ho, però esperem seriosament que el no hem aconseguit en un any, ara s’aconsegueixi.

Donem un pas al costat i deixem de formar part de la candidatura, però sí cridem a votar per ella, perquè malgrat tot, a la ciutat de Barcelona, és l’única candidatura que pot representar una ruptura i pot impulsar la lluita. En ella ens trobarem i seguim treballant conjuntament en la candidatura “Per la ruptura” a les autonòmiques.