Anem a parlar del llibre de Yanis Varoufakis, «El Minotaure global». Varoufakis no és revolucionari ni marxista.

Parteix de la premissa que el que anomena l’esquerra mundial està derrotada i opta per una descripció de la situació i de la història econòmica que desvetlla elements importants dels esdeveniments que són habitualment amagats pels mitjans de comunicació però es manté dins dels marges del debat econòmic públic convencional.

Malgrat el seu humanisme i competència tècnica, no té en compte – com remarca el marxista Michel Husson en resposta a economistes que promouen polítiques keynesianas - que els límits del reformisme estan en què aquest no pot imposar al capital una taxa menor de beneficis i tampoc pot imposar-li una determinada política d’inversions.

L’autor resumeix la història econòmica mundial: 1929 Crack. El PIB d’EUA baixa el 55% en 5 anys. En la depressió va haver-hi milers de morts per gana.

1931 Es comença a abandonar el patró oro, pal•liant algun dels efectes de la depressió.

1933-38 New Deal. L’atur a EUA passa del 25% en el 1932 al 17% en el 1939. Al principi sense assegurança de desocupació ni jubilació, i al final amb elles.

1939 Comença la segona guerra mundial. Les despeses de Defensa a EUA passen del 8% del Pressupost en el 1938 al 40% en el 1943. En plena guerra s’arriba a la plena ocupació.

1944 Acords de Breton Woods.

Pla global d’EUA per garantir la seva hegemonia. El pla Marshall dolaritza Europa, s’impulsa la creació de la UE i entra Japó en el GATT (el que ara seria l’Organització Mundial del Comerç) que permet el miracle japonès.

Guerra freda.

1971 Suspensió de pagaments d’EUA, que deixa de garantir el pagament en or pels dòlars. «Crisi» del petroli que permet als EUA elevar els costos energètics de la UE i Àsia, més que els propis.

En els anys 80 s’engega el «Minotaure global» (metàfora de l’autor per descriure una circulació mundial insostenible de mercaderies i capitals favorable als EEUU), enmig de dèficits creixents comercials i públics d’EEUU.

2008 Crack. Fi del Minotaure global. Forat en la demanda mundial de béns i serveis i en les oportunitats d’inversió.

A continuació unes cites de l’autor: «A partir dels anys 70 els EUA van començar a absorbir una gran porció de l’excedent de productes industrials de la resta del món. Les importacions netes nordamericanes eren, naturalment, les exportacions netes de països excedentaris com Alemanya, Japó i Xina; la seva principal font de demanda.

Al seu torn, els beneficis obtinguts pels empresaris de les nacions excedentàries tornaven diàriament a Wall Street a la recerca de majors tornades. Wall Street, llavors, se servia d’aquests fluxos de capital estranger per a tres coses: a) proporcionar crèdit als consumidors nord-americans; b) invertir directament en les grans corporacions empresarials nordamericanes; i per descomptat, c) comprar bons del Tresor nordamericà (és a dir, finançar els dèficits del govern nord-americà).»(...)

«Quan, a la tardor del 2008, les piràmides de diners privats erigides per Wall Street es van autoconsumir convertint-se en cendra, es va esvair també la capacitat de Wall Street per seguir «tancant» el cercle del reciclatge global. El sector bancari nord-americà ja no podia seguir utilitzant els dos dèficits bessons dels EUA (comercial i pressupostari), a fi de finançar una demanda nord-americana suficient per mantenir a flotació les exportacions netes de la resta del món (un procés de finançament que, fins a la tardor del 2008, aprofitava els beneficis excedentaris de la resta del món generats per aquestes exportacions netes).» (...) «En resum: els fets confirmen la hipòtesi que el Minotaure Global ha mort. Dos tipus de dades ho confirmen.

Primer, Amèrica del Nord ha perdut la seva capacitat per reciclar les exportacions netes de la resta del món a un ritme equivalent a l’anterior al 2008. Més precisament, en el 2011 Amèrica del Nord generava una demanda de les exportacions netes de la resta del món un 23,7% menor del que hauria estat el cas sense el desplom del 2008.» (…)

«Segon, i simultàniament: Amèrica del Nord no aconseguia atreure (a través de Wall Street) el nivell de fluxos de capital necessaris per mantenir el ritme pre-2008 d’inversió en el seu sector privat. En particular, cap al 2011, els EUA haurien perdut el 28,6% dels actius en mans de tenedors estrangers en relació amb el nivell (tendencial) que s’hauria aconseguit de no haver ocorregut el desplom del 2008.» (…) «A més, i això és crucial, els fluxos nets de capital exterior que acabaven com a préstecs a empreses nord-americanes van caure dràsticament»(...) «En resum: l’únic romanent del poderós Minotaure Global són els fluxos – encara en acceleració¯ de capital exterior cap al deute públic nordamericà, prova inconfusible que el món camina regirat i els diners busca desesperadament refugi en la falda de la moneda de reserva en aquests temps convulsos.»

El Tractat de Maastrich (1992) i l’entrada en circulació de l’Euro (2002) van definir una arquitectura de la UE en el context descrit per Varoufakis com del «Minotaure global », de circulació de béns i capitals de forma tremendament favorables a EUA. Amb el canvi de situació en el 2008, a les economies exportadores (com Alemanya, Xina, Japó) els falta demanda mundial dels seus productes i oportunitats d’inversió per als seus beneficis. La UE queda en situació de fallides successives o desmantellament de les economies perifèriques: Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, l’Estat espanyol. L’alternativa no revolucionària a aquesta situació, si se sabés com, llevaria la capacitat de xantatge de la burgesia alemanya en la UE, rebaixant la seva taxa de benefici. Això és el que intenta aplicar a Grècia... en poc temps podrem fer el balanç.

Enllaç: http://ves.cat/meb7