Aquest 11 s’inicia la campanya electoral pel 27 S. Les eleccions han de marcar un punt d’inflexió. El 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de sobirania i pel dret a decidir per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. L’Estat espanyol i els seus tribunals han dit per activa i per passiva que el poble català no exercirà el dret a l’autodeterminació iniciant un procediment judicial contra Artur Mas, Ortega i Rigau per una consulta que era lluny d’un referèndum del 9N. El Govern català ha anat retardant una declaració de sobirania nacional fos per convocar un referèndum vinculant, fos per decidir una declaració unilateral d’independència per constituir la República catalana.

La candidatura d’Artur Mas–Junqueras Junts pel si torna a posar un termini, ara de 18 mesos per a donar un pas més, que seria per convocar unes noves eleccions per iniciar un procés constituent. Quin sentit té aquest període transitori? Esperem donar més temps a l’Estat per actuar? Quin és aleshores el sentit plebiscitari que es diu donar al 27S? Si aquest fos el sentit, cas de sortir una majoria de vots a favor de les candidatures que estan per la independència el que cal fer és proclamar la República catalana i declarar el Parlament com Assemblea constituent per dotar la república d’una constitució que sí s’hauria de posar a referèndum.

Al llarg de cinc anys manifestacions massives han mobilitzat reivindicant la voluntat de trencar amb l’estat espanyol. Tantes llargues ens fan que no ens refiem de Mas i la patronal catalana, per tal que no repetixin el camí de Cambó i la Lliga i finalment tot quedi amb un Pacte fiscal. El catalanisme se li va acabar quan li van trontollar els interessos de classe i aleshores, com burgesia no va a dubtar alinear-se amb la monarquia. El Govern de Mas –amb el suport d’ERC- ha estat ja el de les retallades contra els drets del poble treballador catalá.

També són absurdes les falses esperances en l’»Europa democràtica». També en aquest tema l’experiència de Syriza ens dona les claus. Europa defensa els interessos de les multinacionals i dels Estats, no la veu dels pobles, ni dels treballadors/es. Merkel i Cameron ja s’han pronunciat a petició de Rajoy. No hem vist com aquesta UE mirava cap a una altra banda quan Putin massacrava el poble Txetxè perquè la UE volia el gas rus? Europa és un club d’estats i multinacionals, no hem d’esperar res d’aquesta Unió Europea. Estem per una Europa dels treballadors/es i dels pobles, una Europa Unida i socialista, però aquesta no pot sortir de la reforma de l’actual U.E. Cerquem la unitat dels i de les treballadores i els pobles, des del respecte a la seva voluntat lliurement expressada, amb la resta de territoris de parla catalana, amb els pobles de l’estat, en Federacions de Repúbliques.

Ens volen dividir en dos eixos: el nacional i com a treballadors/es

Si Junts pel sí, diu que primer tot s’ha de veure en clau nacional, Catalunya si que es pot apel·la a les necessitats socials del poble treballador. Però de la mateixa manera que la llibertat com a poble no l’aconseguirem si no l’encapçalen els i les treballador/es, és vendre fum dir que es pot avençar com a treballadors/es si seguim sota aquest estat opressor. No es poden separar i vindran de la mà: ruptura amb l’Estat, ruptura amb els sistema capitalista.

Per això, si és denunciable l’ambigüitat de Catalunya si que es pot amb els drets nacionals (veure Barcelona en comú i el debat sobre l’AMI), el programa social està ple també de renúncies i inconcrecions: un «rescat ciudatà» calcat del programa de Syriza, que no es pronuncia pel no pagament del deute, es limita a auditar-lo i crear dos bancs públics, i un pla de mesures d’urgència social per la vivenda i contra la pobresa energètica a partir de desobeir el topall de dèficit, és a dir endeutant-nos més i suposant que els prestataris estatals –amb el FLA- ens segueixen donant diners tot i desobeir-los.

És molt significatiu que les dues direccions polítiques IC-EuiA i Podem que formen Catalunya sí que es pot donessin tot el suport a Tsipras al front de Syriza amb el gir cap el nou memoràndum i l’austeritat, «perquè no el deixaven fer una altre cosa». Amb uns o altres podem votar mesures concretes però sense falses il·lusions: ni uns garanteixen la independència ni els altres el pla de mesures socials. Els dos van de la mà i exigeixen ruptures. Per això vam participar dins la candidatura CUP-AE fen el 2012 i ara tornem a fer-ho front CUP Crida Constituent. Però també sabem que es voti el que es voti en el Parlament, la única clau per resoldre la situació a favor del poble de Catalunya i dels i de les treballadores, és la mobilització al carrer i als llocs de treball i estudi, tant ara com a partir del 28S.

República catalana i Assemblea Constituent.