El govern de Syriza acaba d’acceptar una nova volta de rosca dels creditors europeus que cau sobre les esquenes del poble grec. El que ja es coneix com a quart memoràndum (tot i que són noves condicions imposades pels socis europeus a canvi d’uns diners ja compromesos en el tercer rescat, sense aportar nou finançament) és el pitjor a què Grècia s’ha sotmès fins ara, amb condicions encara més injustes que cauen sobre treballadors, joves i pensionistes. El país continua immers en el malson del deute, -lo i cada etallades per pagar les r retallades pagar-lo dia més enfonsat en el pou.

Després de sis anys de suposats «rescats», l’economia grega no remunta. I és que la pretesa medicina està matant el malalt: més retallades a canvi de crèdits per pagar el deute han portat el país al col·lapse: Grècia ha entrat de nou en recessió (dos trimestres consecutius de caiguda del PIB.... per tercera vegada), ha vist desplomar-se la renda nacional un 25%, mentre l’atur (oficial) continua en el 27% i el deute supera el 180% de la riquesa del país. Són xifres pròpies de temps de guerra.

La història es repeteix fins convertir-se en una broma de mal gust. El govern d’Alexis Tsipras ha arribat al juny com el 2015, abans de convocar el referèndum: amb l’aigua al coll. El juliol havia de pagar 7.400 milions de deute (5.600 en venciments i la resta en pagaments endarrerits). I novament ha cedit davant el xantatge dels creditors. Per pagar aquest deute acumulat, s’endeuta més i a sobre ha de fer més retallades que cauen sobre unes classes populars ja exhaustes. Per retallar 3.500 milions d’euros, Tsipras ha imposat la Tres dies de noves mobilitzacions contra el Quart memoràndum catorzena rebaixa de les pensions (d’entre el 9 i el 18%), i ha augmentat els impostos dels mes pobres (el límit exempt de l’impost sobre la renda passa de 8.500 a 5.700 euros, és a dir que hauran de pagar IRPF famílies que viuen sota ell llindar de la pobresa). A més continuen les lleis antiobreres: s’abarateix l’acomiadament i se suspèn la negociació col·lectiva almenys fins el 2019. I per si no n’hi hagués prou es liberalitza el sector energètic i continua la venda del patrimoni al millor postor amb privatitzacions dels pocs béns Grècia públics que encara són rendibles (ja s’han venut ports, aeroports, serveis energètics...). Els homes de negre fa temps que han tornat a treballar al ministeri d’Economia d’Atenes. La motivació ideològica de les mesures imposades per la troica (ara quartet, amb la incorporació del mecanisme europeu d’estabilitat financera) és evident al llarg de les 941 pàgines del document de l’acord, que de- tallen mesures tan poc rellevants per a les finances públiques com l’augment del nombre de festius en què poden obrir els comerços. El suposat «rescat», a canvi del «sacrifici» ja ni tan sols passa formalment per a Atenes: tot se’n va a pagar el deute.. i crea deute nou.

Quan Tsipras ja havia fet aprovar les retallades al Parlament (sense dissidències va obtenir el sí dels diputats de Syriza i els seus socis ultranacionalistes, davant les protestes al carrer dels sectors que es resisteixen a llençar la tovallola), l’Eurogrup va sorprendre bloquejant encara els diners per les pressions d’Alemanya. El malson es repetia: Grècia a un pas de la fallida i amb la soga al coll en mans de Schauble. Finalment l’acord in extremis arribava el 15 de juny, després de 8 mesos de bloqueig.

L’acord però només serveix per allargar l’agonia al pacient, i el mateix FMI, que manté un doble joc exigint una rebaixa del deute però també més austeritat, reconeix que Grècia necessita esborrar una part del deute per fer-lo «viable».

Des d ‘un punt de vista econòmic les mesures que s’estan aplicant a Grècia no tenen cap sentit. I és que el problema era i continua sent fonamentalment polític. El triomf de Syriza obria el camí a un gir a l’esquerra arreu d’Europa que posés en qüestió el «tot s’hi val» per mantenir el sistema financer i l’euro. Els aires de canvi s’encomanaven a l’Estat espanyol, Portugal i Itàlia. Calia tallar l’exemple d’arrel i la direcció de Syriza es va prestar a doblegar-se. Les enquestes ja donen avantatge a la dreta sobre la desmoralització.

Però hi havia un altre camí: el que el poble grec va decidir amb el contundent resultat del referèndum (62% pel no a la troica i l’austeritat), posant fi a l’agonia, deixant de pagar el deute, posant la gent per davant dels bancs i dirigint l’economia per garantir els drets de la classe treballadora i els sectors populars. No és un camí fàcil, però sí l’únic que permet garantir el futur.

Cristina Mas