Quan Pablo Iglesias va abandonar la vicepresidència del Govern, que tan havia fet per aconseguir, per presentar-se a unes eleccions de Madrid, es van obrir molts interrogants. Un salt sense xarxa, decidit a jugar-s’ho un tot o res? Però després de les eleccions i el seu abandonament de tots els càrrecs, sembla més aviat que es tractava de preparar una retirada ja decidida. En la vertical estructura de funcionament de Podemos, l’adéu de Pablo Iglesias és la liquidació del projecte polític inicial. Pot ser que no es dissolgui, però serà una altra cosa, molt probablement una nova reformulació de IU i l’enèsima del PCE a l’ombra.

En el salt a la lluita de Madrid abandonant el Govern, era difícil entendre que abans no hagués lligat un acord amb Mas Madrid i PSOE per una hipotètica confluència i en seu paper liderant-la. El rebuig de la resta d’hipotètics socis d’esquerra era previsible amb fets consumats. Per què havien d’acceptar el seu lideratge quan les enquestes donaven a Unidas Podemos poc més que el llindar del 5% necessari per tenir representació? Sense aquesta confluència, els resultats eren previsibles, encara que sense tant avantatge d’Ayuso i rebuig al govern PSOE-UP.

La irrupció de Podemos va ser meteòrica el primer any: va néixer el gener del 2014, i en 20 dies va aconseguir més de 100.000 afiliats/des. El maig del 2014, obtenia 5 escons a les europees (7,98 %), a octubre arribaven a 200.000 inscrits. A finals del 2014 les enquestes li donaven el primer lloc en intenció de vot. Aquest desenvolupament obeïa a l’enorme necessitat de centenars de milers de treballadors/es i joves per construir una alternativa, allunyada de la vella política i el “no ens representen” que havia omplert les places el 15M. Un entusiasme imprescindible per transformar la política i la realitat... A les eleccions del 2015 va obtenir un bon resultat però lluny de guanyar, i poc a poc, l’entusiasme es va esfumar, la bombolla es va anar punxant i tot va començar a caure. La resposta de l’aparell va ser un cop i un altre més renúncies polítiques i més Iglesias. Set anys després, la fugida de Pablo Iglesias tanca el cicle: fi.

Renúncia rere renúncia necessitava d’una estructura que s’escapés al control de les bases, només cridades a refrendar de tant en tant les polítiques de la direcció. I sempre era: la proposta d’Iglesias... o el caos. Una verticalitat absoluta que va anar provocant l’eliminació de qualsevol que li pogués fer ombra, per la dreta amb Errejón, o per l’esquerra amb Anticapitalistas. Fins que noves desfetes van portar al suïcidi del líder suprem. Quanta traïció a milions que van confiar en que era possible acabar amb la casta que ens treu la sang cada dia!

La darrera etapa ha estat marcada per l’aproximació a una Izquierda Unida en fallida, una coalició cada cop més estreta, mentre es preparava els acords amb el PSOE. El PCE escalava posicions a l’entramat, amb dos Ministres (Yolanda Díaz i Alberto Garzón) mentre Enrique Santiago, secretari general del PCE, ha estat nomenat Director General de l’Agenda 2030. Bona part del discurs d’Iglesias per anunciar que deixa la política ha estat per beneir Yolanda Díaz com a referent polític i futura “presidenta del Govern”. El mateix fenomen veiem a altres territoris, com Andalusia o Catalunya. A mesura que les capes de Podemos van caient, qui aguanta és el vell aparell del PCE –PSUC a Catalunya- o de CCOO. El nou Podemos apareix com una cobertura cada cop menys dissimulada d’una nova refundació del vell aparell del PCE-IU.

¿S’ha acabat la necessitat de trencar amb el sistema polític i econòmic contra el que es van rebel·lar aquelles desenes de milers de joves –i no tan joves- que ocupaven les places ara fa 10 anys amb el “no ens representen”? Si fa 10 anys a l’inici de la crisi estructural del capitalisme era necessari aquest moviment de ruptura ara, que lluny de superar aquella crisi, s’agreuja dràsticament, la resposta és que encara és més necessari. Podemos va canalitzar cap a la política una part d’aquell moviment i l’ha portat al carreró sense sortida de la reforma impossible del capital i el règim. Canalitzant aquest moviment i desviant-lo al terreny electoralista, ha sigut responsable d’una forta desmobilització en moments claus.

El mateix efecte desmobilitzador el vam veure amb Syriza a Grècia. Sense traïció política, amb la imposició d’un memoràndum contra el vot majoritari del poble grec, no era possible doblegar l’esperit de lluita heroic de la classe obrera i la joventut grega. Pablo Iglesias sempre va avalar la política de Tsipras. Una diferència, la lluita del poble treballador va acabar amb el PASOK històric grec y Syriza es va convertir en el recanvi imprescindible. Aquesta situació no va arribar a produir-se a l’estat espanyol, de manera que l’enfonsament del PSOE ha estat mediatitzada.

La política cada cop més moderada no ha salvat a Iglesias de la ràbia de la dreta. Més serveis havia prestat Felipe González, al qual citava no fa massa el propi Abascal, i l’aparell de l’estat li va guardar els cossos en calç de Lasa i Zabala durant set anys per treure’ls en el moment en que es va voler desfer dels serveis de González. Roma no paga traïdors. De manera que tots els esforços per presentar-se com a home seriós i d’ordre d’Iglesias no lli han servit per estalviar-li l’odi de la burgesia i de l’aparell franquista del règim, no per ell sinó pel que representava per a milions de la voluntat d’acabar amb el vell ordre, per això la campanya de linxament mediàtic, les amenaces i les bales, que condemnem.

Una conclusió: la crisi del capitalisme actual no deixa espai per la política reformista, perquè el capital no deixa ni les molles. O t’enfrontes obertament amb el capital i el règim o acabaràs gestionant-los contra la classe obrera i els pobles, no hi ha punt intermedi. La polarització social que imposa la profunda crisi capitalista i que explica la recomposició arreu de l’extrema dreta prepara xocs propers entre les classes. És més urgent construir una alternativa de ruptura, una esquerra revolucionària dels i de les treballadores i dels pobles, contra el capitalisme i la Monarquia.