En les últimes setmanes hem seguit pels mitjans de comunicació les negociacions entre Rússia i Ucraïna per reprendre les exportacions de blat en vaixell cap els països de Pròxim Orient i Àfrica.
En aquest article no parlaré d’aquesta situació concreta. Intentaré fer alguna reflexió de què representa, per a la sobirania alimentària, l’actual model i les repercussions que té qualsevol situació de crisi que es pugui produir. Crisi que pot ser socio-política, com la guerra a Ucraïna o l’increment del preu del transport, o que es pot donar com a conseqüència de situacions mediambientals, com les derivades del canvi climàtic. En concret em centraré en la producció i comercialització d’un aliment bàsic com són els cereals.

Els cereals (blat, arròs...), la soja i el blat de moro són un aliment bàsic per a tota la població mundial. El seu consum ha increment en les últimes dècades. Fins el moment s’ha pogut donar resposta a aquesta demanda gràcies a la utilització de grans quantitats de fertilitzants químics, però en els últims dos anys s’ha produït una disminució en la producció.

Són diverses les causes d’aquest increment de demanda. Aquí en destaco dues:
 L’increment de la població mundial. En els últims 40 anys la població mundial ha passat de 4590 milions a 7750 milions de persones.
A més, s’ha produït un increment important de la població urbana, que ha passat del 40% al 1980 al 57% en el 2021. Aquest desplaçament del camp a les ciutats és el resultat de situacions de conflictes bèl·lics, de l’apropiació de grans extensions de terres per part de les grans multinacionals o de desastres mediambientals. Aquí hi hem de sumar la població desplaçada i que es troba en camps de refugiats, on la supervivència depèn únicament de l’ajuda humanitària.
 Els canvis en el règim alimentari que han experimentat molts països, amb un incrementat important de la proporció de carn i llet en la dieta. Això ha comportat un increment dels impactes ambientals derivats de la producció industrial de carn, entre els quals l’augment en la demanda de pinsos (soja, blat de moro...).

La globalització, a partir de la dècada de 1970, ha portat un canvi important en la producció agrícola a nivell mundial. No totes les zones tenen una climatologia favorable per a la producció de cereals o soja de forma intensiva. En les últimes dècades aquestes s’han potenciat i s’han abandonat les petites produccions de cereals o s’han convertit en zones de cultius de regadiu per a la indústria de l’exportació de fruites i verdures, que tenen molta importància a Turquia, Tunísia i Marroc.
Actualment, els principals exportadors de cereals són Argentina, Austràlia, Canadà, EEUU, Kazakhstan, Rússia, Ucraïna i la UE. Brasil és un dels grans productors de soja per a l’exportació.
Qualsevol problema en la cadena de subministrament a llarga distància, des de la producció al transport, posa en perill l’accés als aliments més bàsics, com s’està vivint amb la guerra a Ucraïna i el subministrament de blat a Egipte i als països d’Àfrica.

En aquest moment tots depenem de les cadenes de subministrament globals. Cap país és autosuficient en la producció d’aliments per a la seva població.
És necessari un canvi important en el model agrícola mundial. És necessari implementar estratègies agrícoles sostenibles, sensibles al canvi climàtic, que redueixin la producció d’aquelles collites que compten amb un nombre petit de proveïdors i amb llargues distàncies de distribució.

Això passa per un canvi en la dieta amb aliments que es puguin cultivar en entorns més propers i amb una necessitat menor d’energia per a la seva producció.

Per aconseguir-ho és necessari tornar a potenciar l’agricultura de proximitat, sostenible i adequada a l’entorn que permeti una bona qualitat de vida.

Hi ha diversos factors que poden potenciar aquest canvi:
 A més curt termini, l’increment dels preus de l’energia. L’actual model de producció de cereals requereix una gran quantitat d’energia en la producció de fertilitzants (que permeten un alt rendiment) i en el transport. Aquests increment repercuteixen directament en l’increment del preu dels aliments.
 La disminució de fertilitzants. En aquest moment aquesta és una conseqüència del bloqueig comercial a Rússia, que és el principal productor. La producció química de fertilitzant nitrogenats requereix una important quantitat d’energia que actualment no es pot aconseguir més que amb energies renovables.
Una producció extensiva requereix una menor quantitat de fertilitzants químics.
 El proteccionisme alimentari. Molts països exportadors d’aliments estan implementant polítiques proteccionistes per assegurar l’alimentació dels seus ciutadans.
 La crisi climàtica. El canvi en el cicle de les pluges a nivell planetari comportarà canvis importants en la producció agrícola.

Anna Morelló i Just