Cessat el vicepresident i
ministre d’economia Solbes -
poc més d’un any després de
les eleccions generals que va
guanyar el PSOE amb el
missatge que l’economia anava
bé-, amb 250.000 milions
d’euros en ajudes i avals a la
banca després de la xuleria de
Zapatero que l’Estat espanyol
té el sistema financer més sòlid
d’occident, amb la primera
Caixa intervinguda (de fet,
insolvent); el Banc d’Espanya
comença a admetre que no
veurem una «recuperació» en
molt de temps.

Gairebé 500.000 treballadors i
treballadores han anat a l’atur
en els tres primers mesos de
2009 (cosa que vol dir una forta
acceleració respecte el milió de
nous desocupats/des en tot
l’any 2008). 1.500.000 de
treballadors i treballadores no
tenen cap ingrés. I és molt
probable que la falsificació
estadística estigui augmentant,
perquè no lliguen els febles
percentatges oficials de
disminució del PIB amb la
baixada de consum de gasoil
d’automoció, ciment, la
caiguda de les vendes
minoristes, i la baixada de
producció industrial i dels
serveis. Aquest 2009 estem en
camí de trobar-nos a prop de
les taxes d’atur màximes a què
es va arribar durant la transició
i després de les olimpíades del
1992, al voltant del 20%.

Les direccions dels sindicats
majoritaris CCOO i UGT
malden per contenir les
mobilitzacions i impedir que
es coordinin, i per donar
suport al govern. No és pas un
detall que l’ex secretari general
de CCOO, Fidalgo, doni suport
la candidatura del partit UPyD
de Rosa Díez per les eleccions
europees, i que ara treballi per
una empresa propietat del
president del diari dretà ABC.

Liberalisme o
proteccionisme?

L’economia que anomenen de
lliure mercat mai no ha alimentat
correctament la humanitat, ni la
ocupa per accedir a unes
condicions de vida i treball dignes.
No ho fa ni ara que entra en crisi
ni quan té èxit. No es tracta
d’un fracàs, sinó que aquests
no són els seus objectius. El
seu objectiu confessat és
aconseguir el màxim benefici
en el menor temps
possible. L’economia socialista
i la capitalista són
dues economies
diferents, una per
atendre les
n e c e s s i t a t s
humanes i l’altra per
ampliar la fossa que
separa la burgesia
dels treballadors i
treballadores. Però
l’imperialisme s’ha
cuidat de fer aparèixer
com a inviable qualsevol alternativa
al capitalisme.

Els mitjans de què s’ha
valgut han estat des
de la retirada de
capitals d’un país, els boicots
declarats o no a la seva economia,
els embargaments (revestits de
legitimitat per l’ONU) o l’agressió
militar. D’altra banda, les dictadures
estalinistes han estat un altre
exemple que aparentment
demostrava que no era possible el
socialisme en llibertat.

El Tractat de Lisboa de la Unió
Europea, l’intent d’imposar una política
econòmica liberal si no per la
constitució, sí per un Tractat, intenta
forçar l’obertura dels mercats de
productes, serveis i laborals. Fruit
d’aquesta obertura, es
desmantellen els serveis públics, els
mínims salarials i de condicions de
treball i sectors sencers tanquen i
«legalment» no poden nacionalitzarse.
Recordem, abans del Tractat,
com es va imposar el tancament
de les drassanes civils (no pas les
militars) IZAR i es va argumentar que,
a part de la producció militar, a la
civil no podien anar-hi diners públics,
perquè Brussel·les impedia que «es
falsegés la lliure competència». Bé,
doncs els estats de la Unió Europea
ja han destinat en total 3 bilions
d’euros en ajudes als bancs
privats de cada
estat.

Històricament, les potències
colonials han estat a favor que els
territoris sotmesos militarment o
econòmica no posessin cap
obstacle a l’entrada dels seus
productes. En canvi, quan alguna
producció estrangera ha amenaçat
l’existència d’una producció pròpia
que no volien desmantellar, aquests
mateixos països partidaris del
liberalisme per als altres, han posat
barreres aranzelàries per preservar
el seu propi mercat. Això no només
és cert en la història, sinó ara mateix
als EUA d’Obama. Veiem molt
gràficament l’efecte del liberalisme
en les economies dels països de
l’Est. La pèrdua de control sobre el
mercat provoca el tancament de la
seva producció, l’explosió de l’atur,
l’entrada de fàbriques de muntatge
amb salaris baixíssims, emigració i, ara amb la crisi, tancaments de les
muntadores. Veiem un altre efecte
del liberalisme en l’especialització de
produccions agrícoles de països
dependents, per exportar mentre
han d’adquirir el seu propi menjar
en el mercat mundial, amb la qual
cosa la possibilitat de menjar està
subjecta a les cotitzacions del que
venen i del que compren. La política
contrària a la del Japó, que ha
mantingut una agricultura subvencionada
al marge del mercat per
produir una part del seu aliment
bàsic.

Però el proteccionisme tampoc
és cap ganga. Històricament, les
burgesies nacionals amb estat han
preservat el seu mercat, que
coincidia amb les fronteres, per explotar
elles soles els treballadors i
treballadores tant com a productors
com a consumidors.

El liberalisme, com part de la seva
retòrica, lloa l’eficiència i la
productivitat, que a la pràctica significa
que és més eficient que una
sola fàbrica –normalment de capital
de països imperialistes– produeixi
i serveixi una regió extensa, que no
que a cada país hi hagi fàbriques
amb capitals nacionals, per al seu
propi mercat. En el socialisme, la
producció segurament també
s’organitzaria de manera internacional
en molts casos, atenent les
necessitats de les federacions de
repúbliques socialistes i les
possibilitats sostenibles d’exportació.
El problema del liberalisme no és el
seu caràcter internacional, sinó el
seu caràcter de classe: està pilotat
per les burgesies, i està al servei de
l’intercanvi desigual imposat per
l’imperialisme.

Economia planificada
dirigida pels treballadors i
treballadores

Resumint, l’opció entre liberalisme
o proteccionisme és una opció que
les burgesies i l’imperialisme prenen
segons convé, sense reparar en
incoherències, perquè no actuen
per puresa ideològica, sinó per
interessos. Hi ha contradiccions
entre burgesies diferents, i fins i tot
entre sectors diferents de la burgesia
d’un mateix estat. Però els
treballadors i treballadores, entesos
com a classe mundial, no podem
esperar sortir del pou pilotats per
les burgesies o els seus governs,
perquè per salvar-se ells han
d’enfonsar-nos a nosaltres.

Les dues mesures econòmiques
que resumeixen el socialisme
serien la nacionalització del crèdit
i dels mitjans de producció
(sense indemnització) i la
centralització del comerç exterior.
Hi ha hagut règims burgesos que
les han implementat en part, no en
va Lenin es va inspirar en la
centralitzada economia de guerra
alemanya per traçar els eixos del
que hauria de ser una economia planificada,
però no orientada a la guerra
ni sota el control burgès, sinó
orientada a satisfer les necessitats
humanes i sota control de les
organitzacions dels treballadors i
treballadores. Un país tan poc socialista
com el Japó després de la
segona Guerra Mundial planificava
des del seu Ministeri d’Indústria
l’adquisició de maquinària de cara
a l’estranger, vigilant que els diversos
capitalistes no dupliquessin les
compres o «s’oblidessin» d’una
màquina necessària. En canvi, un
ministre del PSOE va dir que la millor
política industrial és la que no
existeix. Era una excusa per estar
passiu davant del desmantellament
industrial i el seu recanvi per
muntadores, perquè és clar que si
no planifiquem nosaltres, ja ens planificaran
les grans corporacions.

En la fase de resistir-nos als
acomiadaments, en què la burgesia
no ens ofereix res més que una
prestació d’atur més curta o més
llarga, seguida de pobresa,
desnonaments i misèria sense
horitzó, i als i les companyes
immigrades, amb l’amenaça de
confinament i expulsió, l’acció tradicional
de la classe obrera ha estat
ocupar les fàbriques i els centres
de treball.

A diferència de principis del segle
XX, quan unes quantes revolucions
socialistes van emprendre la
industrialització dels seus països i
van aconseguir economies
d’escala, optimitzant l’ús del capital,
posteriorment, amb la traïció estalinista
de la revolució i la no
extensió a altres països, la
internacionalització productiva l’està
realitzant el capitalisme. Però les
produccions, la localització o la
desagregació d’activitats no estan
manades per les necessitats
humanes i els límits ecològics, sinó
per la producció de mercaderies per
obtenir el màxim benefici, la màxima
explotació dels treballadors i
treballadores i la naturalesa. La
producció d’un país no té a veure
amb les seves necessitats, i és
dependent d’una xarxa
d’investigació, disseny, productiva i
comercial que, en el cas dels països
dependents o imperialistes de
segon ordre com l’Estat espanyol,
es troba fora de les seves fronteres.
Per acabar, tractats internacionals
com el de Lisboa (UE) i de
l’Organització Mundial del Comerç
imposen la obertura del propi
mercat i condicionen la compra de
productes o serveis, la contractació
o la intervenció amb diners públics.

No som una gran família, la
burgesia i els treballadors i treballadores.

La burgesia entra en
aquesta gran crisi amb els beneficis dels
últims 20 anys privatitzats en els seus
comptes personals, i la solució per ells
és la que els permeti saldar els seus
negocis, acomiadar els treballadores i
treballadores i comprar béns tangibles i
reals que creguin que resistiran la
catàstrofe. Els seus beneficis de 20 anys
ja no són a les empreses, i si durant un
any l’empresa perd diners, o preveuen
que ho farà, tanquen. Si les seves
fàbriques són de milers de treballadors i
treballadores, tanquen per fases,
explicant sempre que intenten fer-les viables.

Però quin horitzó tenen les fàbriques
un cop ocupades? La CNT, en la
revolució de 1936, també va haver
d’intentar respondre aquesta pregunta.
En temps de petits tallers o de parcel·les
petites de terra, la col·lectivització va implicar
la unificació. En els latifundis, tot
el contrari. En l’actualitat, a les fàbriques
i centres de treball es fan productes i
serveis que caldrà replantejar i que
pertanyen a xarxes corporatives
desconnectades, de les quals són com
una joguina trencada d’un sistema del
que ja no formaran part, i cal dotar-les
d’una nova xarxa. El 1936, l’existència
mateixa de la CNT, una organització
amb un milió d’afiliats, era una de les
condicions perquè les diverses peces
productives, de proveïments -mal que
bé i amb les dificultats d’una revolució i
una guerra- formessin un sistema.

Nosaltres diem que cal prendre l’estat
amb control obrer per posar-lo al servei
de les necessitats dels treballadors i
treballadores. Les ocupacions, si tenen
la voluntat de mantenir-se en el temps,
han de passar a formar part d’un sistema.
Un sistema per assegurar la feina,
la vida, els proveïments, la sanitat,
l’ensenyament, el manteniment de la
infraestructura, els serveis essencials. Els
serveis públics han de ser un dels nuclis
d’aquest sistema, i desconnectar de la
despesa pública les transferències a la
Monarquia, l’aristocràcia, la burgesia,
l’exèrcit i els cossos repressius. Cal
desconèixer els tractats internacionals
que ens obstaculitzin la supervivència.
Són acords entre burgesies fets per garantir
els seus beneficis, no pas la nostra
vida.