El govern colombià de Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) han anunciat a l’Havana la signatura d’un acord de pau, després de 52 anys de conflicte armat i 4 anys de negociacions.

Després de més d’una dècada de conflicte armat, en 1964 es funda la guerrilla de les FARC. Al principi va sorgir com a autodefensa armada camperola davant la violència assassina de l’oligarquia que els desposseïa de les seves terres. Durant aquest mig segle hi ha hagut 4.900.000 camperols desplaçats, i uns 200.000 assassinats, la majoria per esquadrons de la mort paramilitars aliats als cossos repressius, així com desenes de milers de desapareguts. En 1985, en un primer intent de pau i participació política, les FARC van formar el partit «Unió Patriòtica», però més de 3.500 dels seus militants, molts dels seus principals dirigents i candidats electorals, van ser assassinats per bandes paramilitars d’ultradreta al servei de l’estat. L’estat colombià i els partits dels empresaris es van aprofitar del llarg conflicte armat per justificar totes les extorsions contra el poble, la retallada de les llibertats democràtiques, el paramilitarisme, les bases militars ianquis, el Pla Colòmbia, l’assassinat de més de cinc mil dirigents i militants de la Central Unitària de Treballadors, i el robatori de més d’un milió d’hectàrees als camperols pobres per la via del desplaçament forçat, entre altres crims.

Decadència política de les FARC
Dirigides pel Partit Comunista, les FARC van anar perdent tota perspectiva revolucionària, fins que el seu objectiu central va ser la seva pròpia supervivència. En començar les negociacions de pau al setembre del 2012, una declaració de la UIT-CI assenyalava: «Les FARC, des dels anys 80, a més d’allunyar-se del moviment camperol, van acabar degradant-se política i militarment [...] van anar abandonant, en els fets, el programa de la reforma agrària per reemplaçar-ho pel cobrament d’impostos als terratinents [...] es van anar transformant en una gran cooperativa armada». «Som ramaders, som productors d’arròs [...] de moltes coses [...]. És a dir, tenim uns diners que des de fa anys està vinculat al procés productiu... Així es reprodueix el capital», deia un dirigent guerriller entrevistat per Fabio Castillo en 1988.

Prosseguia la declaració de la UITCI: «Des d’aquests anys passen a cobrar un impost als intermediaris dels narcos. I aguditzen els seus mètodes aberrants dels segrestos d’extorsió, captura de civils en les carreteres, anomenades «pesques miraculoses», que els van anar allunyant de la simpatia de les masses colombianes, que finalment van acabar repudiant de forma generalitzada a les FARC. [...] Aquests mètodes aberrants es van combinar amb què les FARC mai no van tenir la política de buscar unir la lluita camperola amb la urbana i del moviment obrer. Mai no donen suport a les vagues obreres».

L’acord de pau
La negociació i l’acord s’aconsegueixen amb el suport polític i logístic del govern cubà de Raúl Castro. Són 300 pàgines, plenes de declaracions de bones intencions. Però en el tema agrari, que va donar origen a l’aixecament, es creen Zones d’Interès de Desenvolupament Econòmic i Social (Zidres) amb una concepció neoliberal, zones lliures d’impostos i obertes a la inversió estrangera. Això endolcit amb la promesa de lliurar un «percentatge», a determinar, de la terra de les Zidres a camperols sense terres. L’acord estableix que les FARC han de lliurar les seves armes a l’ONU, els atorga per llei un mínim de 5 diputats i 5 senadors al Congrés Nacional, que podrà augmentar segons la votació del partit polític que les FARC presentin. Aquest partit rebrà 2.400.000 dòlars a l’any «per difondre les seves idees». Cada guerriller rebrà 3.500 dòlars. Un tribunal especial «transicional» jutjarà els delictes greus de lesa humanitat i crims de guerra comesos durant el conflicte. Encara que no hi ha amnistia i podrien ser jutjats militars, paramilitars i guerrillers, s’escurçaran les penes a un mínim sense presó efectiva, en cas de confessió.

Ensarronada
Com assenyalàvem en 2012 «considerem que la negociació s’hauria de circumscriure al cessament de l’enfrontament armat, a exigir un alto el foc immediat, la reinserció a la vida social dels insurgents, plenes garanties per a la seva vida i drets democràtics perquè puguin actuar com a partit o moviment polític». Això hauria estat legítim en el marc d’una lluita armada que va perdre suport popular. Després de l’acord signat, constatem que no es circumscriu a l’anterior, ja que l’acord parla de «reconciliació» amb els militars genocides, i s’ha convertit en un aval a la política econòmica neoliberal del govern de Santos, especialment a obrir encara més la terra a la depredació imperialista. Per això és un acord amb ensarronada, un engany al poble que dóna suport al cessament del conflicte armat. Un acord que Santos vol oferir com a garantia a inversors imperialistes en agroindústria i mineria, amb l’aval per les FARC. Per això, encara que estem a favor de les garanties democràtiques, dret a la participació política i de reinserció de la vida social dels guerrillers de les FARC, els socialistes revolucionaris hem de denunciar que l’acord té aquest contingut pro imperialista i d’impunitat als genocides paramilitars i militars. No pot haver-hi reconciliació ni veritable pau i garanties democràtiques, si no es castiga als militars genocides que segueixen encapçalant les forces armades. Aquesta lluita segueix pendent, encara que les FARC l’abandonin. Els treballadors, mestres, camperols, estudiants, indígenes i el poble colombià s’han alçat en els últims anys en importants lluites, vagues i bloquejos de camins. Són els que sí que estan defensant drets laborals, l’educació gratuïta, lluitant per una veritable reforma agrària amb terra per al camperolat i enfrontant els plans pro imperialistes de Santos.

Miguel Lamas