Karl Marx no es va equivocar: el capitalisme segueix engendrant misèria, marginació i explotació. Encara està pendent la gran tasca: que la classe obrera prengui el poder, expropiï a la burgesia i comenci a construir el socialisme, planificant democràticament una economia mundial al servei de les necessitats i el desenvolupament de la humanitat.

Brückenstraße 10 a Trier, Alemanya. Allà hi ha el Museum Karl-Marx-Haus. Al primer pis es pot visitar l’habitació on va néixer Marx. Ja fa 200 anys. 170 des que es va escriure el Manifest Comunista. I 151 des de la publicació d’El Capital. Tot i que se’l va voler «enterrar» desenes de vegades, el llegat del missatge de Marx segueix present A què es deu la vigència de Marx? A que no es va equivocar en l’essencial: el capitalisme, aquest règim social que havia arribat a la història «rajant fang i sang» no oferia ni ofereix cap sortida a la humanitat. Només pot generar, i més encara en la nostra època imperialista, més explotació, opressió, misèria, marginació, guerres i destrucció planetària. Per això, la tasca central és destruir-lo.


Un programa per a l’emancipació del proletariat

El plantejament de Marx és clar. La classe obrera ha d’unir-se per lluitar pels seus drets contra l’explotació capitalista. No n’hi ha prou en que aquesta organització sigui només sindical. Ha de organitzar-se en un partit propi, separat i diferent dels partits patronals. I ho ha de fer per triomfar a la revolució socialista, prenent el poder de l’estat capitalista. Aquí, des d’un govern dels treballadors, ha de expropiar els mitjans de producció i començar a construir el socialisme, planificant l’economia i, al mateix temps, estendre la revolució per tot el món ja que el socialisme només serà realitzable a escala internacional.

Les traïcions «en nom de Marx»

Lamentablement, es van cometre en «nom del marxisme» moltes traïcions a la classe obrera. Així, la socialdemocràcia de la II Internacional -grans partits socialistes que es van organitzar en l’últim terç del segle XIX- va començar a negar que per construir el socialisme fos necessària la revolució. Va co-governar amb la burgesia i va enviar a l’arxiu «pels dies de festa» la necessitat d’expropiar a la burgesia i construir el socialisme. Les seves màximes traïcions van ser, sens dubte, haver donat suport a la Primera Guerra Mundial, enviant a la classe obrera de tots dos bàndols a massacrar-se mútuament al servei del capitalisme imperialista. I, a posteriori de la guerra, posarse en la vorera del davant de la primera revolució socialista triomfant de la història, la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, així com de les que van començar a esclatar per tota Europa a partir de 1918, arribant fins i tot a assassinar a líders obrers com Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.

L’altra gran traïció seria la de l’estalinisme, que va enfonsar en una ferotge dictadura burocràtica a la major conquesta del proletariat de tota la seva història, el govern dels soviets sorgit de la revolució bolxevic dirigida per Lenin i Trotsky. A l’aberració d’anomenar «socialisme en un sol país» al que estava succeint a una Rússia sumida en privacions i contradiccions, van seguir l ’ e x p u l s i ó , l’emmordassament, la repressió i finalment l’assassinat en massa de tota la vella guàrdia dirigent de la revolució. En nom «de Marx, d’Engels, de Lenin i de Stalin» es trairien i s’enfonsarien revolucions en les dècades següents. Més endavant, serien les pròpies classes treballadores qui derrocarien a aquests règims que s’autoproclamaven «marxistes» i «socialistes», en un procés revolucionari en que l’expressió més emblemàtica va ser la caiguda del tristament cèlebre Mur de Berlín.

I en els últims anys hem tornat a veure tergiversades i arrossegades pel fang ensenyaments de Marx, amb l’aparició de l’autoproclamat «socialisme del segle XXI», que explicant que podia «transcendir el capitalisme» amb economia mixta i sense expropiar a la burgesia, governen al servei del saqueig de les multinacionals, portant la fam i reprimint al poble, com avui ho fan Maduro a Veneçuela o Ortega a Nicaragua. O, pitjor encara, veiem règims com el de la dictadura capitalista xinesa, que segueix anomenant-se «comunista».

I no obstant això Marx sempre torna

El Capital torna a ser un èxit de vendes, les obres de Marx es reimprimeixen per milions a tots els idiomes. Noves generacions de lluitadors/es es proclamen anticapitalistes i busquen, un cop més, una guia per a l’acció en el vell barbut alemany. El porta de tornada el capitalisme imperialista, amb les seves crisis, els seus milions de nous desocupats, les seves multinacionals que depreden el planeta, les seves guerres i massacres.

Per això, malgrat les tergiversacions i les traïcions, tornem a Marx. Nahuel Moreno (fundador del corrent a la qual pertany Izquierda Socialista -i Lluita Internacionalista. NE-) sostenia que « els trotskistes avui dia són els únics defensors, segons el meu criteri, de les veritables posicions marxistes [...] mentre existeixi el capitalisme en el món o en un país, no hi ha solució de fons per absolutament cap problema [...] És necessària una lluita sense pietat contra el capitalisme fins enderrocar-lo, per imposar un nou ordre econòmic i social en el món, que no pot ser altre que el socialisme «. (1)

Perquè, com ho proposava Marx, la gran tasca és construir el partit i la internacional revolucionària de la classe treballadora. Per seguir lluitant per allò que va escriure aquest gran revolucionari que va néixer fa 200 anys: «Els comunistes consideren indigne ocultar les seves idees i propòsits. Proclamen obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l’enderrocament violent de tot l’ordre social existent. Les classes dominants poden tremolar davant una revolució comunista. Els proletaris no tenen res a perdre-hi més que les seves cadenes. Tenen, en canvi, un món a guanyar.

Proletaris de tots els països, uniu-vos! «. (2)

José Castillo
Publicat a El Socialista 386, 2 de maig

Notes
1. Nahuel Moreno (1985), Ser trotskista hoy, 1985.
2. Karl Marx i Frederic Engels (1848), Manifiesto Comunista , Anteo, 1973.