El passat 19 de desembre, Donald Trump va anunciar, després d’una conversa telefònica amb el president turc Recep Tayipp Erdogan la retirada de les tropes nordamericanes desplegades al Kurdistan sirià. Era la llum verda perquè Turquia pugui atacar les milícies kurdes, aliades del PKK, el partit kurd de Turquia . Des de l’inici de la intervenció nord-americana ordenada per Obama per contenir el Daeix i posicionar soldats a Síria, els Estats Units s’han aliat militarment amb els kurds. Ara, amb el règim de Baixar Al-Assad a punt de guanyar la guerra gràcies al suport de l’Iran i Rússia, i Erdogan en plena ofensiva, els kurds es troben atrapats entre dos focs.

No és el primer cop que Turquia ataca els kurds de Síria. El gener de 2018, va envair, amb l’ajuda de grups jihadistes, el cantó d’Afrin que formava part de la Federació Democràtica del Nord de Síria.. Després de dos mesos de resistència, Afrin va caure en mans de l’exèrcit turc i de les milícies jihadistes, que actuaven utilitzant les banderes de l’Exèrcit Sirià Lliure. L’octubre Turquia va bombardejar la iutat de Kobane, que va resistir el 2012 l’atac de l’Estat Islàmic amb l’ajut de l’aviació nord-americana..

Què pretén Turquia?

Aquests atacs formen part d’una política que té arrels molt profundes. En primer lloc, Erdogan vol impedir que des de Síria s’estabilitzi una autonomia kurda que serveixi d’exemple al Kurdistan turc i barrar el pas de les milícies kurdes a Turquia.

Al mateix temps, la intervenció pretén, en plena campanya per les eleccions municipals de 31 de març, desviar l’atenció sobre els problemes polítics, econòmics i socials que pateix Turquia: els continus escàndols de corrupció, la inflació i l’atur, la caiguda de la lira que l’ha portat a un pas de demanar un rescat al Fons Monetari Internacional, els atacs als drets democràtics i el seu autoritarisme després del cop fallit de 2016. Així, utilitzant el nacionalisme turc, Erdogan reprimeix l’oposició política i sindical amb purgues massives a la funció pública, detencions i atacs a la llibertat d’expressió.

Finalment, cal emmarcar les amenaces en el context de les revolucions àrabs i en clau siriana: l’objectiu és acabar amb el que queda de la revolució de 2011 en què centenars de milers de sirians es van alçar per reclamar justícia social i les llibertats democràtiques contra el règim de Bashar Al Assad, que va reprimir brutalment el moviment. Vuit anys després, cal recordar que l’onada revolucionària de 2011 va posar en qüestió l’estabilitat dels règims dictatorials dels països del Magreb i del Pròxim Orient (hi va haver revolucions a Tunísia, Líbia, Egipte, el Iemen, Bahrain i un ressorgiment del moviment popular al Marroc, el Sàhara Occidental, Algèria, Turquia, l’Iran,o l’Iraq). Les manifestacions populars en defensa de millors condicions de vida i de treball van ser ofegades en sang. A Síria, una aliança heterogènia, dels que es sentien amenaçats per l’onada, ha col·laborat a derrotar la revolució: milícies sectàries estrangeres, grups jihadistes internacionals, potències regionals (lran, l’Aràbia Saudita, Turquia i Qatar) i les potències internacionals (Rússia, Estats Units, França, Gran Bretanya) El trident de la dictadura, el fanatisme i l’imperialisme ha treballat per tenallar la revolució: es tractava de convertir Síria en el tallafocs davant l’incendi revolucionari que sacsejava una regió estratègica.

La revolució a Síria i la qüestió kurda

És en el marc de la revolució a Síria que es pot entendre la creació de la Federació Democràtica del Nord de Síria, també coneguda com Rojava, per les milícies kurdes. L’autonomia de les regions kurdes és un producte directe de la revolució: les tropes d’al-Assad se’n van retirar el 2012 per defensar els centres del poder de la gent que reclamava el canvi. Objectivament, el poble kurd ha format part de l’ascens contra el règim per defensar el reconeixement dels seus drets com a poble, però el moviment revolucionari no va incorporar les seves reivindicacions nacionals (ni tan sols entre els sectors d’esquerra, sota la influència del panarabisme). Alhora sectors de l’Exèrcit Sirià Lliure des del principi van pensar que Turquia els ajudaria i es van plegar a la seva agenda, aliant-se amb el principal enemic del poble kurd. Per la seva banda, la direcció de les organitzacions kurdes majoritàries que podrien haver aportat una col·laboració substancial a l’aixecament, es van desmarcar del moviment revolucionari i es van limitar a defensar el seu territori, buscant aliances amb el Estats Units i Rússia sense entrar en una confrontació amb Al-Assad. Una política que es pagarà cara: tan bon punt el règim hagi liquidat l’últim feu rebel, es girarà contra els kurds. En el Fòrum Social Mundial de 2013 a Tunísia, des de la UIT-QI i Lluita Internacionalista vam treballar conjuntament amb les principals forces de l’esquerra siriana i la direcció europea del PYD per arribar a un acord per impulsar una campanya internacional de suport a la revolució siriana i a la lluita del poble kurd. Però aquest acord signat, no va passar del paper 1 . La importància d’aquesta confluència – només possible amb un reconeixement mutu- hauria pogut canviar el curs de la guerra.

La lluita contra l’Estat islàmic

L’Estat Islàmic sorgeix gairebé dos anys després de l’esclat de la revolució.. El Daeix no atacava el règim sinó el territori que havia quedat fora del seu control, en mans dels rebels o dels kurds, cosa que afavoria tant Al-Assad com Turquia: els morts per frenar els jihadistes no els han posat ni l’exèrcit sirià ni els seus aliats, ni tampoc l’exèrcit turc ni el nord- americà, els han posat els que es van alçar contra al-Assad i els kurds. L’estat sirià i el turc, cadascun pels seus interessos, van prestar el seu suport a Estat Islàmic: compra de petroli, fronteres poroses a l’entrada de combatents i armes...

Per altra banda, Els Estats Units van decidir utilitzar als kurds com a carn de canó per contenir Daesh, la nova «guerra contra el terror» que va justificar que Obama, que havia començat la retirada de l’Iraq, tornés a enviar tropes, ara també a Síria. Després de la defensa heroica de Kobane, les YPG amb el suport mi- litar d’Estats Units, van començar a guanyar posicions a l’Estat Islàmic, no només de territoris de població kurda, sinó també localitats àrabs, imposant el seu control i sense restablir els comitès populars que s’havien organitzat amb la revolució. També el PYD va col·laborar en l’avanç del règim a Alep. D’aquesta forma la direcció kurda rebia el suport militar d’Estats Units, i el polític de Moscou.. Suports relatius i temporals, perquè cap de les dues grans potències va fer res per aturar les agressions turques contra els kurds ni tampoc per donar-los veu a les negociacions d’Astanà.

Les potències estrangeres i Bashar Al-Assad han utilitzats els kurds i els rebels els uns contra els altres sabent que, amb d’aquesta lluita fratricida, els dos serien derrotats. El resultat és desastrós: forces opositores sirianes col·laborant amb Turquia en la invasió d’Afrin... i la direcció del PYD demanant ajuda al règim d’Al-Assad... en defensa la integritat territorial siriana! És a dir de l’estat que els ha oprimit i marginat durant dècades.

El règim d’Al-Assad, que ja comença a ser blanquejat internacionalment per tapar el seu genocidi i començar una «reconstrucció» sobre el seu aparell de repressió criminal, es prepara per acabar amb l’autonomia de facto dels kurds, i ja ha advertit que no està disposat a reconèixer-la. Hi ha un consens de tots els poders regionals i internacionals per liquidar el moviment popular revolucionari i estabilitzar el règim de Damasc amb Al-Assad al capdavant.

Pot semblar contradictori que estats i potències amb interessos diferents, puguin actuar de comú acord i coordinar-se entre elles per no fer-se massa mal. No es pot trobar una explicació del que passa a Síria des d’una visió de blocs i superestructures. Només des de l’anàlisi de la lluita de classes es pot entendre la situació: l’ofensiva de tots els poders regionals i internacionals té per objectiu principal sufocar la revolució i restablir el control dels estats i ja han decidit que ho faran sota Al-Assad.

Davant aquest consens contrarevolucionari cal articular la solidaritat de tots els revolucionaris sirians siguin àrabs, kurds o de qualsevol altre grup, que estan contra el règim d’Al-Assad i les potències regionals i internacionals. Cal evitar el blanquejament del genocida denunciant els seus crims, exigir l’alliberament de les desenes de milers de presoners polítics, enfrontar-se al reconeixement del criminal i a la reobertura d’ambaixades a Damasc i recordar que Al-Assad se sosté gràcies als exèrcits ocupants, sobretot de l’Iran, a més d’insistir que els refugiats mai no podran tornar a casa mentre el botxí continuï al poder.

Lluita Internacionalista ha estat i continuarà estant al costat dels pobles de Síria. Ara el poble kurd es troba sol davant les potències i el règim sirià i necessita tot el suport i la solidaritat per defensar la seva lluita i el seu dret d’autodeterminació.

20 de gener de 2019
Andreu Pagés i Cristina Mas

1. http:// luchainternacionalista.org/ spip.php?article2474