Amb el final oficial de la guerra contra Estat Islàmic semblaria que la pau finalment ha arribat a Síria, encara que ja se sap que aquest grup de caràcter totalitari no ha desaparegut i que pot començar una guerra de guerrilles i d’atemptats.

També sembla que la guerra civil siriana gairebé ha acabat amb la derrota de la revolució de març de 2011 que va continuar l’onada revolucionària iniciada tres mesos abans a Tunísia. Per derrotar-la ha estat necessària la intervenció de totes les potències imperialistes i regionals, d’Hezbolá, i de la traïció de l’esquerra mundial, que de forma criminal ha deixat sol el poble sirià. Però segueix pendent de resoldre la qüestió del Kurdistan sirià, en la qual s’ha format una entitat autònoma, la Federació Democràtica del Nord de Síria, que el govern de Bashar al-Assad no controla i que el president turc Erdogan amenaça d’envair, tal com ja va fer el gener de 2018 amb Afrín, una altra regió kurda de Síria.

El futur del Kurdistan sirià està marcat per la incertesa a causa de diverses raons: la primera perquè la Federació Democràtica del Nord de Síria, de la qual les milícies kurdes del YPG són la columna vertebral, manté el control del territori de forma independent del règim sirià; la segona perquè en la guerra contra Estat Islàmic, els kurds, amb el suport de l’aviació nord-americana, han aconseguit el control del territori que Daesh ocupava; la tercera perquè el president nord- americà Donald Trump va anunciar al desembre que els Estats Units retiraria les tropes estacionades a la regió; la quarta, perquè els kurds no han intervingut en cap moment en la revolució siriana i s’han mantingut «neutrals» en la guerra civil que va iniciar al-Assad per aixafar el seu poble. La conclusió final és que els kurds estan sols i les seves organitzacions mai han deixat de ser considerades «terroristes» per les potències imperialistes, que les han utilitzat per frenar l’amenaça de Daesh quan va deixar de resultar-los útil i ara es disposen a abandonar-los a la seva sort. Els kurds s’han quedat sols enfront dels règims de Turquia i de Síria, que ja tenen la llum verda de l’imperialisme per atacar-los.

Davant aquesta incertesa, la direcció política kurda - amb el beneplàcit de Rússia - ha iniciat negociacions amb el règim genocida sirià per trobar una sortida i garantir algun mena d’autonomia del territori kurd-sirià. Aquesta actitud de la direcció kurda hauria de provocar desconcert i crítica entre els militants d’esquerra i antiimperialistes de tot el món i no obstant això manté la seva simpatia i el seu suport. Aquesta política es justifica amb la teoria del «condeferalisme democràtic» que inspira l’acció del PKK (Partit dels Treballadors Kurds) i l’organització territorial del Kurdistan sirià i que compta amb la solidaritat internacional d’una esquerra que no va recolzar en cap moment la revolució siriana.

Què és el condeferalisme democràtic?

És el projecte polític desenvolupat per Abdullah Öcalan (principal dirigent del PKK empresonat des de 1999 i que compleix una pena de cadena perpètua en règim d’aïllament) anunciat el 20 de març de 2005 en la Declaració del Confederalisme Democràtic del És un model Kurdistan 1 . d’organització territorial en forma de piràmide en el qual «la voluntat de les bases serà preponderant i el poder serà sobretot el de les assemblees municipals, de pobles i de barris.»

Aquest sistema ha de permetre que «es reconeguin els drets a parlar, discutir i prendre decisions per part dels diferents grups, de baix cap amunt, amb delegats triats per un any, formant una coordinació al més alt nivell i treballant com a funcionaris del poble.» En aquest projecte es dona una importància especial a la participació de les dones i els joves a través de les seves pròpies organitzacions, a la inclusió i respecte de totes les minories culturals i religioses i a l’ecologia.

Respecte al dret d’autodeterminació del poble kurd afirma al punt 6è que «el dret a l’autodeterminació ha de significar, al Kurdistan, el desenvolupament de la seva pròpia democràcia, sense preocupar-se realment per la qüestió de les fronteres, i no la creació d’un estat sobre bases nacionalistes. Els kurds, a Iran, Turquia, Síria i fins i tot l’Iraq, es reuniran per ocupar el seu lloc en la seva federació i podran reunir-se a un nivell superior per formar una confederació.»

En un altre document publicat el 2009 titulat Confederalisme democràtic 2 Öcalan desenvolupa més el projecte que pretén organitzar al poble kurd sobre la base d’institucions locals «per alliberar la societat i democratitzarla i que l’autoritat política no sigui estatal (...) Els estats només administren mentre que les democràcies governen. Els estats estan basats en el poder, mentre les democràcies governen. En aquest tipus d’autoorganització, una economia alternativa es torna necessària.»

Aquest projecte es construeix de forma comunal però sense construir un estat-nació considerat com un instrument de la burgesia per explotar «capacitat laboral de la societat» i sense posar en qüestió els altres estats-nació ni els seus límits territorials. Per Öcalan, la creació d’un estat-nació «en el context de la modernitat capitalista (...) significaria reemplaçar les velles cadenes per altres noves o fins i tot intensificar la repressió 3 ». Però «ja sigui en una república de l’estatnació o en una democràcia, el confederalisme democràtic està obert a compromisos que concerneixen tradicions estatals o governamentals. Permet la coexistència equitativa.» 4

El confederalisme democràtic es defineix «com un tipus d’acteorganització en contrast amb l’administració de l’estat-nació. No obstant això, sota certes circumstàncies, la coexistència pacífica és possible sempre que l’estat-nació no interfereixi en els assumptes centrals de l’autodeterminació. Tals intervencions requeriran l’autodefensa de la societat civil» 5 . Sobre la base d’aquests postulats «la fundació d’un estat kurd separat no té sentit per als kurds» perquè «la creació d’un altre estat només seria la creació d’una injustícia addicional i restringiria el dret a la llibertat i altres coses més» 6 .

Finalment, afirma que «El Confederalisme Democràtic a Kurdistan és també un moviment antinacionalista. Apunta a la realització del dret a l’autodefensa de la gent a través de l’avanç de la democràcia a tot Kurdistan sense qüestionar les fronteres polítiques existents. La seva meta no és la fundació d’un estat-nació kurd. El moviment té com a intenció establir estructures federals a Iran, Turquia, Síria i l’Iraq que estiguin obertes a tots els kurds i al mateix temps formin una confederació-paraigua per a les quatre parts de Kurdistan 7 "

Aquesta suposada superació de l’estat és el que ha fet atractiu el projecte del confederalisme democràtic als ulls d’organitzacions anarquistes encara que, en realitat, el funcionament del PKK i de la federació democràtica del nord de Síria és més propi d’una organització guerrillera que construeix una espècie de partit-estat. Ens preocupa que aquest projecte polític difumini qüestions tan importants com la crisi d’Orient Mitjà, l’imperialisme, el caràcter de classe i els programes revolucionaris. Tampoc esmenta pràcticament la lluita de classes, la classe treballadora, el socialisme, però sí la «capacitat laboral de la societat» en lloc del caràcter productiu dels treballadors.

No podem aquí entrar a fons en el debat teòric sobre el confederalisme democràtic tot i que se suposa que es pretén aplicar en una de les zones del planeta més explosives des del punt de vista de la lluita de classes internacional. Orient Mitjà és l’exemple més clar de l’agressió imperialista: l’Iraq, Síria, Palestina i, en particular, Gaza. En aquest article només tractem les conseqüències sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La renúncia al dret d’autodeterminació

Des del punt de vista teòric, al nostre entendre, el confederalisme democràtic renúncia totalment al dret d’autodeterminació, a la unificació del poble kurd i a l’internacionalisme. Només demana una autonomia en la qual desenvolupar el seu projecte, respectant les fronteres i el caràcter de classe dels estats que divideixen al poble kurd i renunciant a la construcció d’un estat kurd. Aquesta política té conseqüències catastròfiques pels kurds de Síria.

La primera conseqüència ha estat contribuir a la victòria del règim sirià, que sempre ha oprimit brutalment al poble kurd i ara podrà continuar fent-ho. Per aixafar la revolució que va esclatar el 2011 el règim de Bashar al-Assad ha deixat un país destruït, amb més de 500.000 morts, cinc milions de desplaçats i milions d’exiliats a l’estranger, en mans dels seus aliats, Rússia, Iran i Hezbolá, sense els quals mai hauria pogut guanyar la guerra. Turquia i els règims del Golf Pèrsic van ajudar a dividir l’oposició siriana donant suport als grups islamistes radicals. La prioritat d’Erdogan ha estat en tot moment evitar una revolució a Síria i l’autodeterminació dels kurds al nord de Síria. Totes les potències regionals i imperialistes, sense excepció, han col·laborat en aquesta guerra civil en la qual el poble sirià ha estat sol, sense ni tan sols la simpatia de l’esquerra mun- dial. Ha estat un avís per tots els pobles que lluiten per la seva llibertat i per les seves condicions de vida.

El Kurdistan sirià ha acollit en el seu territori nombrosos refugiats sirians però els dirigents de Rojava han mantingut la col·laboració amb el règim. La no-intervenció de les milícies kurdes va permetre a Bashar al-Assad i als seus aliats concentrar totes les seves forces en les zones en què lluitaven les forces rebels. Però, en canvi, les milícies kurdes sí que van acceptar ser la força de xoc dels Estats Units i de les potències europees. La demostrada neutralitat en aquesta guerra lliga poc amb els objectius d’»alliberar la societat i democratitzar-la», però sí amb la coexistència pacífica amb els estats-nació mentre aquests «no interfereixin en els assumptes centrals de l’acte- administració» kurda.

Si les milícies kurdes haguessin arribat a un acord de suport mutu militar amb les milícies que lluitaven contra el règim sirià, possiblement el règim d’al-Assad ja no estaria aquí. És cert que les forces opositores sirianes estaven poc predisposades a reconèixer la identitat kurda i que, a l’inici, confiaven tant en la intervenció de Turquia al seu costat que van negar la seva realitat. Des de Lluita Internacionalista combatem aquesta orientació en els escassos fòrums internacionals de suport a la revolució siriana i reivindiquem que el projecte d’una Síria lliure i democràtica necessàriament havia de contemplar el dret d’autodeterminació kurd, un dret al qual la direcció kurda havia renunciat amb la política del confederalisme democràtic! La realitat és que aquesta unitat d’acció estratègica sobre la base de l’objectiu comú de l’enderrocament de la dictadura que els aixafava a tots no es va donar i el preu ha estat molt alt.

El reconeixement de les fronteres dels estats opressors

Més enllà de Síria, el plantejament del confederalisme democràtic reconeix les fronteres que divideixen el Kurdistan i facilita que cada direcció política de les seves diferents regions ocupades per Turquia, Síria, l’Iraq i Iran defensi els seus propis interessos. Amb l’excusa que crear un altre estat seria una altra forma d’opressió i que es poden construir realitats polítiques al marge de l’existència dels estats, la realitat és que es permet a l’imperialisme imposar la política del «divideix i venceràs». Així, el govern regional del Kurdistan manté excel·lents relacions amb els governs d’Iran i Turquia i obliga als grups kurds d’aquests estats a no realitzar accions des del seu territori. Pitjor encara, el govern regional del Kurdistan iraquià permet que Turquia bombardegi i envaeixi les zones del Kurdistan iraquià on es troben les milícies del PKK. No ha fet falta que Barzani i Talabani, líders kurds de l’Iraq, construeixin un nou estat per generar un nou aparell opressor.

La negativa a impulsar el dret d’autodeterminació del poble kurd, a la seva reunificació i, en definitiva, a constituir un estat kurd, implica el reconeixement de les fronteres actuals dels estats que oprimeixen els kurds: l’Iraq, Iran, Síria i Turquia. El plantejament del confederalisme democràtic acaba acceptant l’existència d’aquests règims genocides amb els quals és impossible una «coexistència pacífica» i aïllant els kurds de la resta de pobles d’Orient Mitjà que lluiten per la seva llibertat.

Des de la Unitat Internacional dels i les Treballadores – Quarta Internacional (UIT-QI), continuarem defensant el dret d’autodeterminació del poble kurd, independentment de la seva direcció política, i estarem al seu costat enfront de les amenaces i agressions de Turquia, Síria o de qualsevol altra potència regional o imperialista.

Maig de 2019
Cristina Mas i Andreu Pagès
Notes
1
http://www. freemedialibrary.com/index.php/Declaration_of_Democratic_Confederalism_in_Kurdistan
2
https://rojavanoestasola.noblogs.org/con-texto/abdullah-ocalan-confederalismo-democratico/
3
Ibidem pag. 19
4
Ibidem pag. 22
5
Ibidem pag. 32
6
Ibidem pag 19
7
Ibidem pag 34

• -*-*-*—*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-**
  

El model econòmic del confederalisme democràtic

Encara que no tenim espai per aprofundir en el tema, el model econòmic que planteja el confederalisme democràtic sembla basar-se en una concepció idealitzada de les petites comunitats i de les cooperatives. Així, explica que «els estats només administren mentre que les democràcies governen. Els estats estan basats en el poder, mentre les democràcies governen. En aquest tipus d’acte-organització, una economia alternativa es torna necessària.» 1

Per altra banda, diu que «hi ha també situacions rudimentàries d’una cultura tribal i de clan, mentre que gairebé no hi ha presència d’una cultura urbana. Totes aquestes propietats són una benedicció per a formacions polítiques democràtiques noves. Les cooperatives comunals en l’agricultura però també en l’economia de l’aigua i del sector energètic s’ofereixen com a formes ideals de producció» 2 . Així mateix, afirma que «el confederalisme democràtic (...) per tant, prenent la seva essència del poble, basa el seu èxit en l’autogestió i l’autosuficiència, fins i tot des del punt de vista econòmic» 3.

Aquest model, en el marc de l’economia capitalista mundial - de la qual forma part el Kurdistan sirià - és impossible sense implantar el socialisme, sense crear un estat governat per les classes populars, sense un estat socialista que no pot quedar aïllat sinó que ha de formar part de la revolució internacional. El sistema de cooperatives, sense que quedi clar qui és el propietari dels mitjans de producció, no deixa de ser un sistema capitalista en el qual les empreses són cooperatives que, tard o d’hora, acaben competint entre elles. Rosa Luxemburg, fa més de 100 anys, ja va criticar el cooperativisme en el seu llibre «Reforma o Revolució». Aquesta concepció és profundament nacionalista encara que es declari antinacionalista i una adaptació sui generis de la teoria estalinista del socialisme en un sol país, però sense socialisme.

1 i 3./Declaration_of_Democratic_Confederalism_in_Kurdistan
2 https://rojavanoestasola.noblogs.org/contexto/abdullah-ocalan-confederalismo-democratico/ Página 38

• -*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Solidaritat amb tots els presos empresonats a Turquia

Leyla Güven, diputada kurda de l’HDP (Partit democràtic dels Pobles) va iniciar una vaga de fam indefinida el 7 de novembre de 2018 en protesta per les condicions d’aïllament que pateix Abdullah Öcalan, president del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan, pres des de 1999 a l’illa d’Imrali.

Leyla ha estat sempre una lluitadora pels drets del poble kurd i ha estat detinguda i empresonada en diverses ocasions. Va començar la seva vaga de fam estant a la presó però va ser finalment alliberada el 25 de gener de 2019 a causa del seu estat de salut. Tot i això segueix amb la seva acció prenent només Vitamina B i líquids salats i dolços. Aquesta vaga de fam va ser secundada per diversos centenars de presos polítics kurds i per unes 7.000 persones al Kurdistan i en la diàspora. També alguns presos així com un exiliat s’han suïcidat en protesta per les condicions d’aïllament d’Öcalan.

Aquesta acció ha permès que, per primera vegada des de 2016, Abdullah Öcalan hagi pogut ser visitat pel seu germà Mehmet Öcalan, que diu que Abdullah s’ha manifestat en contra de les vagues de fam i dels suïcidis de presos o exiliats kurds.

Des de la UIT-QI, exigim l’alliberament de tots els presos kurds empresonats a Turquia com a part del dret a l’alliberament del Kurdistan. No obstant això, no estem d’acord amb aquests mètodes de lluita malgrat el valor dels i les militants que els porten a terme. Fem una crida per a realitzar una campanya internacional per exigir la fi de la repressió de l’estat turc contra el poble kurd, així com contra lluitadors d’esquerra, sindicalistes, periodistes i professors que han estat empresonats per oposar-se al govern. Només la unió de les lluites socials i polítiques dels pobles de Turquia pot derrotar el règim autoritari d’Erdogan.