El 14 de gener de 2011, després d’un mes de mobilitzacions massives i la convocatòria d’una vaga general, Zine Abidine Ben Ali, el militar que havia governat Tunísia amb mà de ferro durant gairebé un quart de segle, fugia derrotat a l’Aràbia Saudita. Per primer cop a la història de la regió, la lluita obrera i popular escombrava una dictadura. Pa, treball i llibertat, aquests eren els crits que van sacsejar la regió. El malestar causat per la desigualtat, la corrupció, la impunitat, el pes de l’exèrcit i la manca d’oportunitats d’una joventut tan nombrosa com ignorada pels vells aparells polítics esclataven provocant un terratrèmol a Tunísia que va donar més força al procés que havia començat a Egipte, on poques setmanes més tard queia l’odiat mariscal Hosni Mubàrak. Com un moviment sísmic, l’onada revolucionària tenia rèpliques a Líbia, Bahrain, el Iemen i fins i tot a Síria, on Baixar Al-Assad va fer realitat el seu lema “o jo o cremo el país”.

Des del primer minut, l’imperialisme i les burgesies de cadascun d’aquests països es van posar en marxa per aturar l’onada revolucionària que buscava llibertats i una altra sortida la crisi econòmica capitalista de 2008 -com feien els indignats a la riba nord de la Mediterrània o als Estats Units. Volien tornar a tapar l’olla i sotmetre el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient a l’espoli i el silenci. Només a Tunísia aquesta reacció va ser en forma d’una transició democràtica per encarrilar el procés a través d’institucions burgeses, que s’han vist forçades a mantenir uns fràgils espais de llibertat, però queda pendent el canvi que millori les condicions de vida de la majoria, un canvi que avui es continua reivindicant als carrers en forma de manifestacions i vagues generals a les regions empobrides de l’interior. A la resta de països el somni de llibertat i justícia social va ser ofegat en sang, amb un repartiment de tasques de les potències. A Bahrain i el Iemen va ser l’exèrcit de l’Aràbia Saudita, a Líbia amb l’ajuda de la intervenció de l’OTAN... I la contrarevolució es va acabar imposant a un preu salvatge: avui a Síria i Egipte hi ha centenars de milers de morts i de presoners polítics i la situació és molt pitjor que el 2011.

Ofegar la revolució siriana, que amenaçava no només el règim més opressor de la regió sinó l’estabilitat del conjunt del Pròxim Orient, era una qüestió estratègica per a les potències regionals (l’Iran, l’Aràbia Saudita, Turquia i Israel), els Estats Units, que aleshores intentaven sortir del vesper de l’Iraq, no es podien permetre perdre encara més el control a la zona i Rússia volia aprofitar l’ocasió per deixar clar que no se la pot marginar en el tauler internacional. I tots volien evitar l’exemple d’una revolució triomfant al cor de Pròxim Orient, que podria tenir conseqüències incalculables. Cadascú des del seus interessos va maniobrar contra la revolució, amb el resultat d’un bany de sang que no només havia de servir per alliçonar el poble sirià: havia de ser un avís a navegants. “Si goses aixecar-te, acabaràs com els sirians, amb centenars de milers de morts i la meitat de la teva gent a l’exili”, era el missatge.

“Als sirians ens deien que si ens alçàvem contra el règim acabaríem com a Somàlia... després de la nostra revolució, l’amenaça contra tots els pobles de la regió va ser que es convertirien en una nova Síria”, m’explicava fa uns dies l’activista Zaina Erhaim, que va tornar a Síria per sumar-se a la revolució la primavera del 2011 al costat de Razan Zaitouneh, l’advocada defensora dels drets humans que va ser apuntada pel règim i segrestada després per un grup integrista. La guerra a Síria complirà deu anys el març com el conflicte més sagnant del segle i el règim d’Al-Assad, que ha venut el país a l’ocupació de l’Iran i sobreviu militarment gràcies al suport aeri rus, només pot mantenir-se al poder amb una repressió ferotge.

Síria havia de ser el tallafocs a l’onada revolucionària, però es van equivocar tots els que van emetre el seu certificat de defunció en forma d’”hivern islamista”. No va ser una “primavera àrab”, perquè les seves transformacions, malgrat tot, van ser molt més profundes i complexes que les de l’Est Europeu -i perquè tampoc no van ser àrabs, sinó que les minories a la regió com els pobles kurds o amazigh també van tenir un paper protagonista. I tampoc “l’hivern islamista” va ser el final. L’onada revolucionària que va començar a Tunísia el desembre de 2010 va ser l’inici d’un tsunami social i polític i té una ona expansiva llarga, complexa. Un procés contradictori en què la dialèctica entre la revolució i la contrarevolució encara no ha dit l’última paraula.

Quan molts ja havien donat per morta aquella mal anomenada “primavera àrab”, el 2019 va arribar una segona onada des d’Algèria a l’Iraq, passant pel Sudan i el Líban. Novament milions de joves i treballadors van tornar a sortir al carrer contra el poder militar, contra la corrupció, contra sistemes polítics sectaris. Una segona onada que tenia un fort component polític i que havia après dels encerts i els errors de la primera. Perquè les causes del malestar persistien i s’havien agreujat i perquè els règims no sabien donar-hi resposta i continuaven aferrant-se cegament el poder. La corrupció i la manca de llibertats, la crisi econòmica i l’esgotament dels models basats en els hidrocarburs, la manca de reformes i el ràpid creixement demogràfic continuen marcant profundes línies de fractura en un capitalisme que cada dia té menys marge de maniobra per ni tan sols calmar la protesta amb les molles del pa.

Aquesta segona onada s’ha tancat en fals aquest any amb la pandèmia. A Algèria va ser el mateix moviment del Hirak contra el poder militar que va impedir el cinquè mandat de Bouteflika qui va decretar una “treva sanitària” per evitar la propagació del virus. Al Líban la brutal repressió de les protestes després de l’explosió de Beirut ha tornat a silenciar els carrers. El poble algerià torna a tenir un president vell i malalt que marxa a curar-se a l’estranger i les maniobres de reacció democràtica per canviar-ho tot sense que res no canviï han estat un rotund fracàs que s’ha evidenciat amb els baixíssims nivells de participació a tant a les eleccions presidencials com al referèndum constitucional. Al Líban el règim no troba més opcions que tornar a posar a Saad Hariri al capdavant del govern, el primer ministre contra qui van esclatar les protestes l’octubre de 2019. A l’Iraq, després dels més de sis-cents assassinats a mans de l’exèrcit i les milícies, tornen les protestes contra la inflació. Els règims han aprofitat la treva per incrementar la repressió enlloc de posar tots els esforços a aturar la pandèmia.

Hi haurà més mobilitzacions al Pròxim Orient i el Magrib i els règims que s’aferren al poder continuaran acumulant fracassos i il·legitimitat. L’aparent tranquil·litat del 2020 a la regió és enganyosa perquè les lluites no han estat derrotades, sinó que s’han contingut per la pandèmia. Però novament, les raons de fons del malestar continuaran, encara agreujades per l’impacte social i econòmic de la crisi del coronavirus. La gent continuarà lluitant per tenir una vida digna i uns governs que garanteixin serveis socials i salut i oportunitats econòmics. Ara la pregunta és on i quan començarà la tercera onada.

Cristina Mas