Pedro i el llop

El PP ha guanyat les eleccions, amb un augment de 3 milions de vots que el fa arribar als 8 milions i obté 136 escons (47 més que la legislatura passada). Però Vox ha perdut força i en conjunt els dos s’han quedat amb 11,2 milions de vots (800.000 més que el 2019), una victòria insuficient per formar govern. No hi ha hagut el gir a la dreta que pronosticaven les enquestes. El que ha passat, sobretot, és que el vot de la dreta s’ha reestructurat: el PP ha girat a la dreta, s’ha empassat els 1,65 milions de vots del desaparegut Ciutadans i pren 600.000 vots a un Vox cada cop més crescut, després d’haver entrat a governs autonòmics com els de València o Extremadura.

Aquests dos factors, un Vox envalentit i un PP més a la dreta, han jugat novament a favor de Sánchez. Un cop més la faula «que ve el llop» ha funcionat. La pregunta és fins quan ho farà, més encara si anem cap a una repetició electoral? El PSOE ha pujat un milió de vots i 2 escons, menjant-se una part de l’espai de Sumar, que perd 700.000 vots, i beneficant-se també de l’augment de participació. És significatiu que del milió de vots que guanya el PSOE a tot l’estat, el 40% siguin a Catalunya. Sumar ha estat incapaç d’aturar l’enfonsament de l’espai IU-Podem. Dels 31 escons que ha obtingut (7 menys dels que van tenir Podem i els seus aliats el 2019), Yolanda Diaz en controla directament 10, 5 són de Comuns, 5 de Podem i 5 d’IU. La resta són per Más Madrid, Compromís i la Chunta Aragonesista.

A Catalunya s’aprofundeix la crisi de l’independentisme

Entre ERC, JxC i la CUP perden prop de 700.000 vots. El cop més dur se l’emporta la CUP que perd dos de cada tres vots i es queda sense representació al Congreso. ERC, que havia guanyat a Catalunya el 2019, perd quasi la meitat dels vots (412.000), i JxC en perd un 25% (137.000). El vot de càstig a l’independentisme segueix el camí del que ja hi va haver a les municipals del 28M. Allà on l’independentisme era més fort com Girona, Vic o Berga la caiguda ha estat també més forta, juntament amb l’abstenció. La pujada de l’abstenció a Catalunya (4 punts) contrasta amb l’augment de la participació a la resta de l’estat (4 punts) i té un clar sentit independentista. La pèrdua de representació de la CUP-PR és un pas enrere en un instrument anticapitalista que havia estat al costat de les lluites, i aprofundeix la crisi de la CUP.

El descontentament i desconcert dels centenar de milers d’independentistes és evident. Augmenta la inestabilitat del Govern d’Aragonès a qui se li redueix la base. Quant de temps podrà aguantar en aquesta situació sense convocar a eleccions anticipades?

El PSC guanya les eleccions a Catalunya amb 400.000 vots més que el 2019. El vot dual, que caracteritza les diferències notables entre la distribució de vots a les eleccions municipals i a unes generals ha estat significatiu. Sumar-Comuns retrocedeix per sota dels 500.000 vots i en perd 90.000 vots, quasi el 20% dels votants.

A Eukal Herria Bildu avança el PNB

La dada més important és que Bildu augmenta 57.000 vots , fa el sorpasso al PNB, que perd més de 100.000 vots (inclòs Geroa Bai de Navarra). És un canvi històric en la referència del nacionalisme basc. El PNB ha estat el partit tradicional de la burgesia basca i un element d’estabilització de la Monarquia a Euskal Herria, com ho va ser CiU a Catalunya. Un resultat que es correspon amb la major mobilització social i laboral que hi ha hagut a Euskal Herria i que també s’ha traduït en la consolidació d’ELA i LAB. No obstant, fa temps que el gir de Bildu a la dreta el va portar a tenir com a socis ERC i el BNG.

El PSE-PSOE creix justament els mateixos 63.000 vots que perd Sumar (abans Podemos, Más País i Equo). Vox, com a Catalunya, no retrocedeix: obté 30.000 vots (un 7% més que el 2019).

Al País Valencià el PP es menja VOX i el PSOE a Sumar

Creix un 5% la participació. El PP guanya les eleccions i concentra gran part del vot de la dreta. Puja 334.000 vots arreplegant els quasi 200.000 vots que treia Ciutadans i en recupera 50.000 de Vox. El PSOE creix 145.000 vots, dels quals 115.000 podrien venir dels que perd Sumar (Podemos i Compromís el 2019).

Galiza: Díaz decep a casa

El PP guanya àmpliament les eleccions i puja 225.000 vots. Torna a deixar a zero escons a Vox. que perd 40.000 vots, un 35% dels que tenia. Sumar, encara que es queda amb els 2 escons que tenia Podemos, perd 35.000 vots respecte el 2019 (aleshores Podemos i Más País). El PSOE augmenta 14.000 vots. La pèrdua de vots de Sumar és equiparable als 32.000 que guanya el BNG. Un cop més, també a la terra de Yolanda Díaz, l’esquerra d’un govern que decep és qui paga més car el càstig.

Victòria del PP a Andalusia

El PP puja més de 700.000 vots (que representa un augment del77%). La meitat venen de C’s i 200.000 retornen de Vox, que retrocedeix un 24%. Sumar es queda amb 520.000 vots (en perd 100.000 dels que va obtenir el 2019 amb Podem i Más País-Equo), que aquest cop no recull el PSOE. Tampoc van a Adelante Andalucía que s’enfonsa amb poc més de 9.000 vots a l’única llista que presentava, a Càdis, amb Teresa Rodríguez i Kichi, exalcalde, tots dos militants d’Anticapitalistas.

Equilibris per formar govern

Sembla descartat un govern PP-Vox o un de PP en solitari, malgrat que els barons del PSOE tornin a pressionar per aquesta segona opció com ho van fer amb el Govern Rajoy. Tampoc sembla probable la gran coalició PP-PSOE. Queda la repetició de la coalició de govern PSOE-Sumar o del Sánchez en solitari, amb suport al Congreso de Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG. Aquesta opció necessita alguna abstenció de JxC. Aquesta discussió torna a tensar les dues ànimes de JxC, com ja va passar quan decidien trencar amb el Govern Aragonès. I aquesta situació és més difícil quan la Fiscalia acaba d’instar a Llarena a reactivar l’ordre d’extradició de Puigdemont i Comín. Sempre hi ha la carta de la repetició electoral, però seria temptar la sort un segon cop.

CCOO i UGT demanen la continuació del Govern «progressista». La patronal s’ho segueix mirant des de la barrera. No va precipitar la crisi de l’anterior Govern PSOE-UP perquè els comptes de resultats de les seves empreses no ho necessitaven, amb resultats rècord en beneficis, com no ho farà ara mentre el proper Govern Sánchez segueixi descarregant sobre la classe obrera i els pensionistes la crisi i no toqui els seus beneficis. No té pressa, de moment, mentre la fruita podrida del Govern «progressista» segueix consumint-se i desmoralitzant la classe obrera i la joventut tot preparant un recanvi de dretes.

Sánchez pot estar temptat d’excloure Sumar del Govern, conscient que sí o sí li donarà el suport parlamentari que necessiti. Yolanda provaria la seva pròpia medicina que va aplicar sobre Podem. El que sí és segur és que serà un govern molt inestable, amenaçat de paràlisi. A cada llei haurà de tornar a aconseguir la suma de tots els grups i alhora superar l’obstacle d’una majoria absoluta del PP al Senat. I arriben a més moments claus: amb el pressupost del 2024 es comencen a ajustar els paràmetres del dèficit fiscal i Brussel·les obliga a reduccions de despesa i retallades.

Es confirma el tancament del doble cicle social i nacional

La crisi capitalista del 2008-2009 va provocar una doble reacció: social, amb el sorgiment del Moviment 15M del 2011, i nacional, amb el procés independentista que té l’origen en la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. El primer va tenir com expressió política Podem, que va arribar a ser primera força política a les enquestes del 2015: avui li queden 5 parlamentaris en el marc de Sumar, que és una nova refundació del Partit Comunista i Izquierda Unida. El moviment català va tenir com a expressió política el creixement de l’independentisme amb JxC (fent miques l’antiga CiU del peix al cove de Pujol-Mas), ERC i també la CUP, que van arribar a tenir el 52% dels vots. Els cicles estan acabats i les seves referències polítiques cauen en picat, amb el desànim que arrosseguen entre els qui els van creure. Qui va creure que Podemos era una veritable ruptura amb la «casta» del règim i l’Íbex 35, i qui va considerar que JxC, ERC i també la CUP portarien la independència de Catalunya. El cicle acaba, però no es torna a la casella de sortida.

No hi ha un retorn al bipartidisme

És cert que la concentració de vots al PP i el PSOE ha augmentat del 48% al 64,7%. Però aquesta imatge no és un retorn al passat, sinó un fotograma d’una seqüència. Avui la formació de govern s’ha de fer amb blocs, en una situació de forta inestabilitat institucional. Els blocs es mantenen relativament estables des del punt de vista electoral, i només es redistribueixen internament.

El trencament del bipartidisme era conseqüència de la greu crisi econòmica i social que aguditzava les contradiccions, polaritzava la societat i posava en crisi les opcions estables del règim (PP, PSOE, CiU a Catalunya...). És un fenomen mundial, com la crisi capitalista. Com també ho és el fet que un sector del capital financer està posant molts diners per impulsar l’extrema dreta. Per això, a l’estat espanyol es dirà Vox o no, però la recomposició de l’extrema dreta és una necessitat del capital en aquest període.

Una cosa és que les expressions polítiques que van sorgir en el trencament del bipartidisme estiguin esgotades, i l’altra que la situació econòmica i social que estava al seu origen estigui superada. Al contrari, la crisi del capitalisme viu una segona onada, s’agreuja: ara amb la inflació i l’amenaça de recessió, també amb la guerra. Cauen les condicions de vida de la gent treballadora i es tensa la lluita de classes. I com estem veient a França o Gran Bretanya sorgeix una resistència obrera i popular. I és probable, alhora, una reactivació de la qüestió nacional catalana, potser no tan aïllada com el 2017. I cal preparar-se per aquestes lluites i les noves recomposicions polítiques que sorgiran d’elles. La necessitat del front de treballadors/es i dels pobles per la ruptura amb la Monarquia i per l’autodeterminació i de ruptura amb el capitalisme és cada cop més imprescindible.

26/07/23
Lluita Internacionalista