Aquestes setmanes els mitjans de comunicació s’han tornat a recordar de Síria, després de mesos de silenci, per parlar del desè aniversari de la “guerra”. Però el que va començar al sud del país el març de 2011 no va ser un guerra, sinó una revolució potser la més profunda de totes les de la mal anomenada “primavera àrab”, en què milions de sirianes i sirians, sobretot joves, van sortir als carrers desafiant una dictadura ferotge, neoliberal i corrupta. La resposta del règim sirià es va resumir en l’eslògan “Baixar o cremem el país”. I deu anys després, així ha estat. Ha aconseguit mantenir-se al poder gràcies als seus aliats sobre les runes del que un dia havia estat un país. Però està lluny de l’estabilitat.

Més de la meitat de la població que Síria tenia abans de 2011 (21 milions d’habitants) ha hagut de marxar de casa seva: sis milions fora del país i sis milions més són desplaçats interns. La guerra ha arrasat les infraestructures i el PIB ha caigut un 60%. Segons les dades oficials, el 85% són pobres i l’ONU estima que el 60% passa gana. La pandèmia encara ha agreujat les coses i el règim és incapaç de satisfer les necessitats més bàsiques de la població: en les últimes setmanes, a ciutats sotmeses al control del règim hi ha hagut protestes per reclamar pa. Els mestres no cobren els seus sous i moltes famílies han hagut de treure els seus fills i filles de l’escola perquè no poden pagar-ne les taxes. Síria és avui tan dependent que només uns dies després que el portacontenidors Ever Given s’encallés al Canal de Suez, el règim va haver de començar a racionar la gasolina perquè s’endarreria l’arribada del petrolier enviat per l’Iran.

Revolució i contrarevolució

Dèiem que la de Síria ha estat probablement la revolució que va arribar més lluny de totes les que es van viure des de 2011 al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. En els primers anys, a les zones alliberades el moviment revolucionari va arribar a crear una mena de doble poder: institucions alternatives a les de l’estat, els anomenats consells i comitès de coordinació locals, que garantien serveis a la població i servien com a instrument de coordinació de la lluita.

La repressió amb què el règim va respondre a l’alçament popular des del minut 1- enviant franctiradors i tancs contra manifestacions massives i pacífiques- va fer que unitats senceres de l’exèrcit de lleva desertessin i va forçar sectors de l’oposició a una legítima defensa armada. Però l’anomenat Exèrcit Sirià Lliure mai va arribar a centralitzar totes les brigades i tampoc va sorgir una direcció política. L’embargament d’armes dictat per l’imperialisme (que mai es va aplicar al règim) van acabar marginalitzant-lo, la resistència armada es va fragmentar i els diferents grups armats es van haver de vendre al millor postor per sobreviure: Turquia, Qatar, l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs, que veient en la revolució una amenaça als seus propis interessos van armar els grups jihadistes, que el mateix règim d’Al-Assad havia alliberat de les presons el 2011, en la seva política de “o jo o el caos”.

Una revolució triomfant a Síria hauria desencadenat un autèntic cataclisme al Pròxim Orient, amenaçant tots els actors regionals i internacionals en aquesta regió estratègica pels seus recursos energètics i per la seva posició central entre Àsia i Europa. Malgrat les seves diferències, tots els acord estrangers han actuat, per una via o per una altra, contra la revolució. Totes les forces de la contrarevolució es van posar en marxa per ofegar-la. El règim de Damasc en primer lloc, que va desplegar un autèntic catàleg de l’horror: bombardejos amb barrils bomba contra barris, l’ús de la fam i la violació com a arma de guerra, detencions i tortures massives, atacs amb armes químiques… El segon agent contra-revolucionari ha estat el jihadisme, que ha actuat com a quinta columna a les zones alliberades, atacant els comitès populars sorgits del procés revolucionari.

Però si Baixar al Assad ha pogut mantenir-se al poder és gràcies al suport militar i econòmic de les potències regionals i internacionals i gràcies a la complicitat de l’imperialisme. Rússia l’Iran i Hezbollah li han garantit un ajuda militar, política i econòmica sense la qual no hauria pogut sobreviure. I els altres actors internacionals (Turquia, Qatar i l’Àrabia Saudita) també han actuat com una força contrarevolucionària, armant els grups fonamentalistes i reaccionaris. Tampoc ha estat millor el paper dels Estats Units i les potències europees que, per sobre de la retòrica, s’ha concentrat en l’estabilització del règim i la “guerra contra l’Estat Islàmic”.

És tràgic el rol jugat per la gran majoria de l’esquerra internacional -sota els preceptes de l’estalinisme o del chavisme- que emparada en un fals antiimperialisme ha girat l’esquena a la revolució siriana, fins i tot avalant el règim criminal d’Al-Assad o els bombardejos de Putin i l’Iran . Aquesta política ha tingut també un impacte sobre el mateix procés revolucionari, contribuint a aïllar els corrents progressius a Síria atacats en tots els fronts.

Rojava i el projecte d’una autonomia kurda

A l’inici els kurds van participar també en el procés revolucionari, i van crear els seus comitès locals. Però la coordinació entre els comitès kurds i els àrabs va durar poc, perquè els grups de l’oposició siriana no volien reconèixer el dret d’autodeterminació dels kurds, un problema que hem analitzat en molts processos revolucionaris. La confiança de l’oposició àrab que Turquia -l’enemic número 1 dels kurds- ajudaria la revolució va acabar allunyant la majoria dels kurds del procés. Això va acabar sent determinant, perquè una aliança militar entre l’oposició a Al-Assad i els kurds hauria pogut canviar el destí de la guerra.

El règim va haver de concentrar tota la seva capacitat militar en la repressió de la revolució a les grans ciutats com Alep, Homs, Hama o la perifèria de Damasc i no podia permetre’s obrir un nou front amb els kurds, i només va deixar una presència limitada en algunes ciutats kurdes com Qamishlo i Hassakah. Els kurds van poder establir una autonomia amb un sistema polític propi, sobre la base d’una tercera via: ni amb la revolució ni amb el règim. Però el resultat d’aquesta política ha estat nefast. Després d’envair Afrin, Turquia està executant una neteja ètnica al nord de Síria. A Damasc, mentre Al-Assad consolida la seva victòria, es nega a fer cap concessió al PYD i no reconeix ni la més mínima autonomia als kurds. Putin és qui decideix ara, però la supervivència del règim sirià és incompatible amb el reconeixement de la identitat kurda.

I ara què?

Les causes de fons que van portar a la revolució siriana s’han agreujat i el règim, depenent del suport financer i militar de Rússia i l’Iran, només es pot mantenir gràcies a una violència massiva. Al-Assad no pot resoldre els greus problemes econòmics i, malgrat la repressió massiva i permanent, continuem veient protestes aquí i allà per la carestia de la vida, els talls de llum o la manca de serveis bàsics.

A la diàspora, els refugiats s’organitzen per treure a la llum els crims de guerra comesos pel règim, i ja han començat judicis a Alemanya o França, mentre que continua la lluita per l’alliberament dels centenars de milers de presos i preses polítics. Campanyes com les de Families for Freedom o les Famílies de Cesar a les quals estem donant suport.

Els exiliats també s’esforcen a preservar la memòria de la revolució, i les proves de les atrocitats, amb l’esperança que un dia es pugui fer justícia. Es una feina contrarellotge, perquè les grans plataformes com Facebook, Twitter i Youtube, estan esborrant milers de vídeos i posts cada dia utilitzant eines d’Intel·ligència Artificial en les seves polítiques de moderació que suprimeixen “contingut violent o inapropiat”. Cal preservar els milions de publicacions, obres d’art, lemes, cançons, testimonis que conformen la memòria d’una revolució que ha de ser un referent, un punt de partida per als propers alçaments que segur que arribaran, perquè cap règim se sosté indefinidament només per l’ús de la força. Una memòria que serà molt útil en les properes batalles.

Cristina Mas