El 13 de maig el Congreso de los Diputados aprovava la “Ley del cambio climático y transición energética”.

Aquesta llei s’ha aprovat amb crítiques generalitzades de tots els sectors ecologistes que l’han qualificat d’insuficient i que nosaltres considerem que ni tant sols és una llei de mínims. Tot i així ha estat necessari el treball de diversos anys per arribar als acords que recull i amb els que pretén fer front a les causes i conseqüències del canvi climàtic.

Llegim que l’objectiu de la Llei és: “Asegurar el cumplimiento de los objetivos del Acuerdo de Paris, adoptado el 12 de diciembre de 2015, facilitar la descarbonización de la economía española, de modo que se garantice el uso racional y solidario de nuestros recursos, promover la adaptación a los impactos del cambio climático y la implantación de un modelo de desarrollo sostenible que genere empleo decente y contribuía a la reducción de las desigualdades”.

El sistema de producció capitalista és el responsable del fort impacte en els sistemes ecològics que ocasionen la seva destrucció.

Es un sistema que té com a pilars fonamentals l’obtenció de la màxima plusvàlua i beneficis econòmics a curt termini sense tenir en compte les repercussions mediambientals a curt, mig i llarg termini.

El descobriment i utilització dels combustibles fòssils com a font d’energia ha fer possible una revolució industrial i científica.

La part positiva són les millores en la salut i en la producció d’aliments que ha permès una millor qualitat de vida en tot el planeta (a pesar de les enormes diferències que encara existeixen) i amb això un increment exponencial de la població.

La revolució industrial i el gran increment de la producció de bens de consum es possible per:

• La utilització de grans quantitats d’energia fòssil. Energia emmagatzemada en el subsol durant de milions d’anys en forma d’hidrocarburs. La seva utilització com a combustible per a l’obtenció d’energia produeix l’alliberació a l’atmosfera de diòxid de carboni, gas d’efecte hivernacle. El seu increment produeix canvis en la temperatura mitjana del planeta i canvis en el clima
• La utilització indiscriminada de matèries primeres per a l’obtenció dels compostos imprescindibles en la fabricació de qualsevol producte.

Per a que el benefici sigui el més elevat possible és important que el cost de producció sigui el més baix possible, així es pot obtenir un producte final que està a l’abast d’una gran part de la població i a més té un elevat marge de beneficis. Per aconseguir això només es comptabilitza el cost de producció, però no el cost que representa la gestió dels residus que genera o quan aquest acaba la seva vida útil. L’abandonament de tota aquesta quantitat de residus o una gestió incorrecta comporta la contaminació i destrucció de molts ecosistemes i un greu perill per a la salut i futur dels planeta.

El diòxid de carboni no és en sí un gas contaminant. És la matèria primera en la formació de la matèria orgànica en la fotosíntesi i la base de tota de vida.

Així doncs, el problema a que ens enfrontem és múltiple i complex. Són moltes i diverses les interrelacions i els factors que contribueixen a la contaminació i a la destrucció de grans extensions d’ecosistemes naturals, Entre ells els més importants en la regulació del clima com són els oceans i les selves.

Intentar parar el deteriorament actual i poder començar a revertir la situació solament és possible amb un canvi important en el model de desenvolupament i de producció que tenim.

En las propostes de lluita contra el canvi climàtic hem de diferenciar les dels acords governamentals i les dels grups ecologistes.

Els grups ecologistes intenten plantejar solucions a la situació complexa i com aquesta ha de passar pel canvi en el model de desenvolupament i producció. Però el seu principal interès es la lluita contra la destrucció dels ecosistemes, important però insuficient sinó va acompanyada de mesures polítiques i socials que permetin millorar les condicions de vida d’una gran part de la població mundial i un model de desenvolupament compatible amb la preservació del planeta. Per a nosaltres aquest només pot ser el model socialista.

Els grans sectors econòmics i financers juntament amb els estats que els emparen no defensaran mai canvis en contra dels seus interessos econòmics. Quan la comunitat científica i la població posa sobre la taula un greu problema que ens afecta a tots, a pobres i a rics, com és el canvi de les condicions climàtiques actuals, s’estableixen fòrums governamentals que discuteixen dècades per arribar a parcel·lats acords de mínims. Així en la lluita pel canvi climàtic tot es centra en la recerca de noves fonts d’energia “renovables” per poder eliminar la utilització dels combustibles fòssils com a principal font d’energia.

La “Ley del cambio climático y transición energética” aprovada al Congreso respon als acord de París del 2015, l’últim dels acord entre estats.

La planificació de la transició energètica implica que el sistema elèctric s’haurà de basar exclusivament en fonts de generació d’origen renovable. Però en cap punt de la llei fa referència a la necessitat del canvi en la producció i distribució de l’energia elèctrica. La producció d’electricitat a partir de fonts renovables ha de ser de proximitat i no en mans de grans empreses energètiques. En les últimes setmanes hem vist a les noticies la lluita en contra la implantació de grans parcs eòlics o d’extenses zones destinades a plaques solars en lloc de la producció agrícola.

O la solució a l’emissió que es proposa en el transport. Aquí el reduccionisme a les solucions és màxima. Només planteja la necessitat de la implantació del cotxe elèctric però no la necessitat del canvi en la mobilitat i el transport. Juntament amb el bombardeig de la necessitat de canviar el nostre cotxe per un d’elèctric, tenim les noticies de les ampliacions de ports i aeroports per incrementar el comerç mundial.

El que no es diu es que per la fabricació del cotxe elèctric es necessària la fabricació de bateries. Els components imprescindibles per a la seva fabricació són minerals com el coltan o el liti i que ningú sap que es farà amb elles quan s’acabi la seva vida útil.

En el cas d’avions i vaixells, que no poden circular amb bateries, es planteja els biocombustibles. Ja fa anys vam plantejar el problema que comporta haver de dedicar grans extensions de terra a la producció, no per a obtenir aliments o preservar els ecosistemes naturals, sinó per l’obtenció de biocombustibles.

Sense una revolució pel socialisme no és possible fer front als problemes ambientals i socials als que tenim davant.

Anna Morelló