És una evidència que, a partir d’aquest mateix setembre els governs central i de la Generalitat començaran a concretar mesures de les quals ens han anat “informant” els darrers mesos. També és evident que, lluny de com ens les han volgut vendre, aquestes mesures aniran, si no ho evitem, en prejudici de les classes treballadores i populars i estaran al mateix servei que els governs d’aquí i d’allà, és a dir, de la burgesia.

Els fons europeus Next Generation en són un bon exemple: presentats per a la “recuperació econòmica” són principalment rescats i injeccions econòmiques als poders empresarials i financers i, a més d’un augment de deute públic, suposaran una retallada i enduriment de les pensions i una reforma laboral, però no en el sentit que va prometre el govern PSOE-UP-IU sinó encara més favorable a la patronal que l’actual. La “transició ecològica” la volen concretar en forma d’ampliació dels aeroports del Prat i Barajas –o del port de València-, encara que sigui a costa de més destrucció mediambiental i encara que els darrers informes de l’ONU ratifiquin que estem al temps de descompte per tal que el canvi climàtic pugui ser parcialment reversible i evitar o reduir un augment dràstic de les seves conseqüències.

Es segueix apostant per una economia al servei d’un turisme insostenible (i que ja ha tingut greus conseqüències en termes d’habitatge, laborals o mediambientals) mentre als darrers mesos s’han anat destruint milers de llocs de treball permetent el tancament de la Nissan i d’altres empreses de forma impune enlloc de nacionalitzar-les i posar-les al servei d’un veritable pla públic de re-industralització sostenible i amb manteniment dels llocs de treball. Es permeten EROs massius a la banca, amb beneficis multimilionaris mentre aquesta ofega, especula i desnona, enlloc de convertir-la en una banca pública al servei de la gent. Es permeten rècords continus en el preu de la llum i l’especulació energètica i immobiliària mentre no s’han aturat els desnonaments i es preveu un increment exponencial d’aquests a partir del setembre. Es vol permetre que molts dels ERTOs que hem anat pagant amb diners de totes i de tots acabin sent acomiadaments i les pròpies administracions poden acabar fent EROs massius encoberts de personal públic interí aplicant l’anomenat Icetazo (amb suport d’ERC).

Per fer passar totes aquestes mesures, els governs de la Generalitat i central també estan d’acord en mantenir i estendre la repressió. La cara mediàtica dels indults als líders del procés a canvi de vendre l’1-O -evidenciant el sotmetiment d’ERC a la Monarquia i l’autonomisme-, amaga els milers de represaliats per lluitar per l’autodeterminació de Catalunya o els drets socials, amb el mateix Govern d’ERC i JxCat presentant-se com a acusació particular en desenes de casos. No és casualitat que sigui en cossos policials a on volen augmentar plantilles un i l’altre govern.

La Ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, en una de les seves primers intervencions i per començar el “diàleg” amb Catalunya, deia que els “independentistes haurien d’haver après la lliçó”: la repressió i els 3300 companyes i companys que esperen judicis. Per activa i per passiva l’estat i el seu govern PSOE-Podem-IU ha reiterat que ni l’amnistia ni el dret d’autodeterminació estaran mai sobre la taula. Per això el marge de dos anys que ERC reclama, no és més que l’intent de convertir la desmobilització del moviment de l’1 i el 3 d’octubre en derrota, sobre la que assentar el nou autonomisme i sotmetiment a la Monarquia.
Si enlloc de quedar-nos només amb les paraules dels governs “més progressista de la història” i “d’esquerres i republicà” analitzem fets i intencions és evident que estem davant d’un moment en que ens poden imposar mesures que malmetin encara més els drets socials i democràtics de la gent treballadora. I, el que encara és pitjor, que passin aquestes mesures en nom de governs “d’esquerres” suposa fer-li una altra pista d’aterratge, a la dreta i ultra dreta que representa VOX i a la qual s’està permetent nodrir-se amb gent treballadora desesperada davant l’absència d’una alternativa rupturista i que confronti els governs per l’esquerra.

Cal unir les lluites i calen passos endavant de la CGT i de la CUP

No és cert que no hi ha hagut lluites els darrers mesos davant dels atacs patits i dels que són imminents. Però sí és cert que no han estat massives, que han estat sectorials/parcials i/o que han acabat, en alguns casos, amb acords en contra dels i de les treballadores afectades. En aquest sentit, és una evidència la responsabilitat de CCOO i UGT. Però aquesta obvietat la segueix veient un sector minoritari de la gent treballadora. O al menys, és obvi que no els/les hem convençut per sortir al carrer massivament des d’altres espais sindicals i polítics. Això ha servit a algunes direccions per dir que no es pot anar més enllà ni convocar mobilitzacions més contundents o postular-se més clarament com a alternatives polítiques i sindicals, i per adoptar rols passius tot i la imminència de les retallades de drets i llibertats i l’escalada repressiva que ha afectat cada cop més a la seva pròpia militància. Però, i si és justament a l’inrevés? Les bases han respost en conflictes laborals, com va respondre el jovent davant l’empresonament de Pablo Hasel –o davant de l’assassinat d’en Samuel- lligant la lluita antirepressiva amb reivindicacions per les seves condicions materials de vida. Però en aquestes lluites ha faltat una continuïtat, una progressió, un programa... una implicació oberta i amb totes les forces de les organitzacions de l’esquerra que diuen voler ser l’alternativa a les que ja són part del problema.

Des de la CGT s’han convocat els darrers mesos moltes vagues sectorials amb diferents resultats. Les seves bases han estat coherents amb la combativitat que vol representar el sindicat i han donat mostres de que segurament parlem de la major alternativa sindical a CCOO i UGT. Però això no s’ha traduït en una resposta de conjunt de l’organització. S’han anat convocant vagues al sector públic (ensenyament, sanitat i serveis socials) i a innumerables empreses privades. Però en l’actual context, com a sindicat combatiu, assembleari i de classe, cal transformar tota aquesta presència a les lluites laborals i socials en una resposta de conjunt i postular-se veritablement com a principal alternativa sindical a CCOO i UGT. I atesa la gravetat dels atacs esmentats, però també la quantitat de respostes parcials, i el buit sindical deixat pels sindicats del poder, cal posar a debat del conjunt de l’organització l’eina de la vaga general.

La CUP va signar fa uns mesos un acord amb ERC per la investidura que, a més de ser insuficient per més del 80% de la seva militància, s’ha anat incomplint sistemàticament per part d’Esquerra que, des del primer dia, ha enfocat la seva acció política en acontentar a JxCat, finançar la F1, impulsar jocs olímpics d’hivern, acordar l’ampliació de l’aeroport del Prat, votar a favor de l’Icetazo o abstenir-se en les recomanacions del Pacte de Toledo, seguir desnonat, etc.

En l’actual context, si es vol mantenir el peu al carrer, no es pot mantenir el peu a la institució sent la crossa d’un Govern que (a més de trair l’1-O i qualsevol voluntat d’autodeterminació) retalla, privatitza i reprimeix. És urgent que la CUP-UNCPG faci un gir públic i conseqüent de 180 graus en aquest sentit anunciant el cessament de qualsevol suport al Govern, començant pels propers pressupostos. Justament, la lluita contra la Llei Aragonès mostra el camí a reprendre: estar al costat de la gent treballadora i de les classes populars significa enfrontar sense matisos a aquest govern. I això no és només posar-se puntualment davant d’un desnonament, sinó oposar-se a totes les seves polítiques (incloent justament l’obediència davant l’anul·lació de la llei de regulació dels lloguers per part del TC o tantes altres). Ja n’hi ha prou de blanquejar els còmplices del règim i els hereus de les polítiques de Convergència. Cal mostrar-se com a alternativa política diferenciada trencant qualsevol acord i impulsant i donant suport a les mobilitzacions en contra de les seves mesures, al carrer i al Parlament.

Tant la CGT com la CUP van tenir un paper important a l’acte de les 3 xemeneies que, amb prop de 300 col·lectius, va respondre a la fotografia de la patronal de dies abans, dient que “Som Majoria” i amb voluntat d’erigir-se com a “contrapoder” davant la violència de les institucions al servei del capital en forma de precarietat laboral, manca de drets socials i democràtics i repressió a la protesta. Doncs bé, la diferència hauria de ser que si ells poden fer-se la foto i sortir als mitjans, nosaltres, si som la majoria, hem de poder parar la producció i omplir els carrers. Possiblement CGT i CUP soles no podrien fer-ho. Però les seves direccions sí poden fer alguna cosa més per convertir les paraules de la trobada de les 3 xemeneies en fets, cridant a assemblees per organitzar una resposta conjunta i a l’alçada. Som moltes les organitzacions i col·lectius que vam estar allà i que hem anat coincidint en espais i plataformes com a la 3 d’octubre (contra la repressió), el Pla de Xoc, la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics o la Coordinadora Obrim Fronteres, entre d’altres. És el moment de fer una crida oberta i conseqüent, que vagi més enllà d’un sol acte, que tingui la continuïtat necessària per definir una plataforma reivindicativa de conjunt i dur a terme un pla de lluita unitari per fer-la possible.

Alhora, per la referència que ha estat Catalunya com a major amenaça al Règim Monàrquic del 78, també cal plantejar una crida per la creació d’un espai de coordinació permanent amb les principals forces d’esquerra d’arreu de l’Estat com el SAT (el sindicat més represaliat d’Europa i exemple de combativitat) o IZCA (amenaçada de ser il·legalitzada pel Ministerio del Interior), entre d’altres, per fer un front comú davant la repressió, organitzar una resposta conjunta davant els atacs a la classe treballadora que són d’àmbit estatal i avançar cap a un front d’esquerres veritablement anti-capitalista i antimonàrquic que pugui esdevenir un referent que, ara per ara, no té la gent treballadora a nivell estatal.

Des de Lluita Internacionalista seguirem impulsant i participant activament en espais conjunts i cercant aquesta unió de les lluites i la construcció d’aquest front d’esquerres. A més de cridar a la resta d’organitzacions de l’esquerra a fer els esforços necessaris per avançar en aquest sentit cridem a totes i tots les treballadores i joves que també ho considereu necessari i urgent a participar-hi activament per fer-ho possible amb nosaltres.

Lluita Internacionalista
8/9/2021