Hem estat proposant iniciar un debat de fons amb l’esquerra independentista i la seva declaració davant la guerra, amb la pròpia CUP en el si de CUP-UNCPG i CUP-PR, candidatures de les que formem part i també en els si de la Plataforma contra l’OTAN, però fins ara havia estat impossible. Per això agraïm a les companyes de Praxis (https://espaipraxi.wordpress.com/ o @_Praxi) no només la publicació de la nostra nota, sinó també la vostra resposta. Com dieu, ens cal un debat profitós. En comptes de començar els debats a l’esquerra amb desqualificacions i insults, intentem aprendre de com fa un segle es debatia entre revolucionaris, tot fent elevar el nivell, per exemple entre Rosa Luxemburg i els bolxevics a propòsit de Polònia i Ucraïna i el dret dels pobles a l’autodeterminació.

Ens sembla també molt correcte començar per la caracterització de la guerra. La tradició marxista revolucionària, i en particular Lenin i els primers congressos de la Tercera Internacional, identificaven les guerres civils entre classes, en que directament s’enfrontaven revolució i contrarevolució i, òbviament estàvem del costat de la classe obrera i la revolució (la mateixa guerra del 36, com a mínim fins el 37). Les guerres en les quals identificàvem una nació o estat oprimit i un estat opressor: nosaltres també estàvem per la derrota de l’agressor/opressor. I, finalment les guerres interimperialistes, com la Primera guerra mundial, i els revolucionaris aplicaven el derrotisme revolucionari, com correctament dieu.

Una guerra imperialista d’opressió. Per què creiem equivocada la caracterització de la guerra com a interimperialista? Perquè suposaria dues coses: o considerar Ucraïna un estat imperialista o que en aquest territori l’OTAN o l’imperialisme, directament, estigués enfrontant-se amb els exèrcits russos. La primera consideració de Ucraïna com estat imperialista creiem que no s’aguanta: Ucraïna és un país semicolonial, amb un poder adquisitiu la meitat del rus, sense potencial nuclear, amb un sector empresarial profundament penetrat tant per les oligarquies russes com per les grans multinacionals i interessos occidentals, conseqüència d’un procés brutal de privatitzacions de les empreses estatals.

La segona consideració també creiem que no és correcte. L’OTAN i totes les potències imperialistes van reafirmar per activa i per passiva que no entrarien en combat a Ucraïna, això mateix els hi recrimina Zelensky. Tampoc hi ha forces armades imperialistes a punt d’entrar en combat. Que el govern sigui proimperialista no canvia el caràcter de l’estat, tampoc el fet que l’OTAN i els estats que la formen hagin enviat armament. Lenin deia que si la guerra era justa, era legítim obtenir l’armament dels bandits. I va ser clar que el primer dia d’atac rus la pressió de Macron i Biden era per tal que Zelenky abandonés Ucraïna. Per altra banda ningú va criticar que el kurds rebessin armament nord americà, en tot cas nosaltres vam estar en contra de que es donés suport al desplegament militar americà que operava amb els kurds, com ho faríem ara si la OTAN decidís intervenir directament, com ho vam fer a Líbia o Sèrbia.

Per això creiem que equivoqueu la caracterització de la guerra. Els interessos que expliqueu de la Rússia capitalista i oligarca els compartim, el projecte de Putin és la recuperació de la Rússia imperial, per això i pel seu estat fortament centralitzat i russificador, Putin reivindica Stalin. També diu que la culpa la té Lenin, per reconèixer la nació ucraïnesa i el dret d’autodeterminació. La política de Lenin, no només és justa i l’apliquem també a Catalunya, sinó que era el millor antídot contra les forces nacionalistes d’extrema dreta de l’ucraïnès Petliure o els moviments al darrera del govern reaccionari polonès de Pidsulski, així com l’imperialisme alemany.

No estem davant una guerra interimperialista, sinó una guerra imperialista i capitalista de Rússia i d’opressió d’una nació. Per això la política revolucionària és la que vam aplicar contra la invasió dels Estats Units a l’Iraq: la denúncia de la invasió i el suport al poble envaït, en defensa del seu dret d’autodeterminació i a defensar-se.

Cas de que Catalunya declarés la independència sota un govern neoliberal com l’actual de JXC i ERC, que vol una estreta relació amb la Unió Europea, atlantista, amic d’Israel, ¿també diríeu que la política revolucionària seria aturar l’enfrontament amb els soldats espanyols i girar els fusell cap el Govern català? Molt més forta i amb lligams imperialistes és la burgesia catalana que els oligarques ucraïnesos. Nosaltres estaríem del costat de Catalunya, malgrat la seva direcció fos neoliberal, imperialista, proOTAN... i efectivament això no aturaria la revolució social, que és la única que pot alliberar veritablement el poble català.

Per això repetim, el referent que cal prendre no és el de la Primera Guerra Mundial, sinó la invasió per Estats Units de l’Iraq. A Iraq vam tenir molt clar que la denúncia incondicional de la invasió era malgrat Sadam Husein. I aquí entraríem en una altre element important: el del caràcter reaccionari del règim i govern agredit. Sadam Husein havia provocat assassinats massius al llarg dels 8 anys de la guerra d’agressió contra Iran. 5.000 kurds van ser gassificats al nord; més de 15.000 assassinats per sufocar la rebel·lió popular de Bàssora... i podríem seguir. Calia callar aquests crims per defensar la política de la derrota de l’agressió imperialista? No, de cap manera. Tampoc son més temibles les unitats feixistes ucraïneses que les unitats de terror de la Guàrdia Nacional iraquiana. És compatible, i necessari, cridar a derrotar la invasió i alhora denunciar el caràcter neoliberal del govern Zelensky i la seva connivència amb sectors d’extrema dreta.

Què li direu a l’obrer ucraïnès russòfon de Karkiv? que giri les armes contra el seu govern i permeti l’ocupació russa? Qui es prepara per resistir ciutat a ciutat l’agressió russa no només és l’exèrcit ucraïnès, que, per diferencial de poder, duraria 4 dies. Qui s’ha organitzat per resistir és tot el poble, inclòs i molt important, el poble ucraïnès que té el rus de llegua materna, i això ho hem pogut contrastar directament. Només amb el poble en armes s’entén que les ciutats de llengua majoritària russa -des de Karkiv a Odessa- no caiguin, i la única que ho ha fet Jerson te, malgrat l’ocupació, manifestacions massives al crit de “feixistes” contra les tropes russes.

Sobre el “casus beli”

Parleu com a antecedents els compromisos de l’OTAN de no ampliació a l’est. Però suposo que partim d’una mateixa idea i és que no acceptem que cap negociació entre potències imperialistes pugui resoldre, com a moneda de canvi, decisions que només corresponen a les nacions. Suposem que estaríem tots del costat cubà quan el 1962 els Estats Units es creien amb el dret d’impedir que Cuba instal·lés míssils. No podem fer nostres les seves justificacions. Estem contra l’OTAN arreu i per la seva dissolució, però això ho fem de la mà de la lluita dels pobles -com aquí- no de la mà de cap imperialisme “menor”.

Sobre les forces d’extrema dreta són un greu problema, que la intervenció russa alimenta i que només poden resoldre els propis ucraïnesos. De fet, tenen força a l’estructura d’estat però no hi ha un sol diputat al parlament de Sbovoda (en va arribar a tenir 37) dels 450 de la RADA. Tampoc les altres formacions d’extrema dreta com Sector Dret van aconseguir cap diputat. És a dir, no reben pràcticament suport popular i, amb l’armament popular de les defenses territorials, hi ha espai pel desenvolupament de l’esquerra antifeixista (majoritàriament anarquistes i també trotskista), que han enfrontat les organitzacions feixistes. Per cert que les forces d’extrema dreta, també son molt significatives en el bàndol rus (com ara Wagner, a més directament mercenàries, o les associades a Rodina i al Partit Liberal-Demòcrata de Rússia, així com les mateixes forces txetxenes de Kadírov o les enviades per El Assad), efectivament com dieu es poc creïble que el Putin que té tants acords amb l’extrema dreta europea vulgui acabar amb ella a Ucraïna.

Aquesta dinàmica d’opressió nacional sempre ha donat lloc a una expressió de forces d’extrema dreta a la nació oprimida. Només cal recordar com es va viure a Catalunya als anys 30. Badia a Governació era un ala filofeixista d’ERC, amb unitats paramilitars d’unes 800 persones organitzades en escamots que rebentaven les vagues anarquistes i en van assassinar un grapat. Sobre el salvament de la població russòfona, ja hem parlat de com aquesta població es prepara per resistir.

Ara be, ni el caràcter de la restauració del capitalisme a Ucraïna sota bases oligarques, molt relacionades amb multinacionals occidentals (per cert com a Rússia o Xina també); ni l’existència de forces d’extrema dreta que amenacen no només la població russòfona sinó també l’esquerra ucraïnesa, no canvien el caràcter de la guerra. El règim ucraïnès no és un règim feixista, com tampoc el rus, encara que el segon tingui més elements dictatorials que el primer. Estem i estarem contra tota repressió sigui a Ucraïna com a Rússia.

Per últim, caldria preguntar-se sobre el Donbàs, més enllà de denunciar qualsevol acte brutal de l’extrema dreta contra la comunitat russòfona. Des de la creació d’Ucraïna el Donbàs va formar part de la república, per això també Putin culpa a Lenin de que fossin ucraïneses. De fet és Karkiv la capital de la primera república ucraïnesa. No es tracte ni tan sols de la discussió de Crimea, que ara no entrarem. Però el gran salt en la quantitat de població russa al Donbàs està associada al despoblament posterior a la col·lectivització forçosa i l’holodomor, que es va cobrar milions de vides per fam a 1932-33. Stalin a continuació va fer trasllats forçosos de russos en situació molt precària per a poblar la regió. Als anys 50, el desplegament industrial de l’acer, ja incipient a finals del XIX en aquesta zona tradicionalment minera, van completar un canvi poblacional molt significatiu. Hi ha una gran migració -molt semblant al cinturó industrial de Barcelona o Reus en el Principat- acompanyada d’una política de repressió sobre l’ucraïnès i de russificació. També son elements comuns.

Està clar que mesures del govern ucraïnès després del 2014 sobre la llengua van ser poc respectuoses amb la minoria russa. Però també és cert la intervenció militar directa de Rússia des del primer moment, amb militars sense insígnies identificables, que permeten transformar Lugansk i Donestah en enclavaments militar russos a Ucraïna. Les declaracions del cap de la república de Donesth és clar, ells no reivindiquen cap república independent, volen ser simplement part d’un “imperi rus renovat”. Ell és diputat del partit de Putin, i el primer Ministre i el cap de defensa son directament russos.

Salvant la distància, a l’octubre del 17 en els passos de Catalunya en el referèndum i la vaga general, un sector de la classe obrera de llengua materna castellana que no es van implicar en la lluita per la república, es van mobilitzar darrera de la dreta i el PSC. Fins i tot es va proclamar Tabarnia. Les preocupacions son legítimes, en particular amb les qüestions d’identitat com la llengua. La responsabilitat de l’esquerra és total, perquè és imprescindible guanyar-nos la classe obrera, no només perquè sense classe obrera no hi haurà república catalana, sinó a més perquè no pot ser que una part de catalans i catalanes se’ns giri en contra i menys, que poguessin ser utilitzats com a instrument d’una altre opressió, molt més forta.

El respecte a totes les minories era essencial a la política leninista. Però Ucraïna ensenya una cosa més, que un cop el gran opressor es disposa a actuar, encara que digui que va a salvar una majoria obrera oprimida pels nacionalistes, la gran majoria obrera, sense necessitat de ser nacionalista, es posa del costat del poble oprimit, com ho està fent ara per fer front la invasió russa.

Defensem l’internacionalisme, però en aquest cas, com seria en el cas que l’Estat espanyol intentés esclafar per la força Catalunya, estaríem per la seva derrota i el nostre dret a la defensa i l’armament.

La concreció de la nostra política és la conformació d’un bloc internacional per donar suport a l’esquerra ucraïnesa, forces principalment anarquistes i trotsquistes, també sector antifeixistes que s’han organitzat per derrotar la invasió des d’una posició crítica del govern, contra l’OTAN i frontalment oposada a les unitats de l’extrema dreta. També donem tot el suport a les plataformes que s’han constituït a Rússia contra la guerra i les accions dels ferroviaris bielorussos que han aturat els convois militars russos: ells sí tenen l’enorme valor, sota una brutal repressió, d’aturar la política agressiva russa, com en el seu dia, les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, als EUA, van ser determinants.

31/03/2022
Lluita Internacionalista