Després de la caiguda del govern de Draghi (un govern tècnic recolzat per gairebé tot l’espectre parlamentari), la dreta neofeixista hereva de Giorgio Almirante [NdT: principal exponent del Movimento Sociale Italiano, partit polític feixista fundat el 1946] apareix vencedora per un ampli marge a totes les enquestes. Aquestes apunten a una victòria de Fratelli d’Italia i els seus aliats: el vell Berlusconi (PPE), que no accepta el seu final polític (ha passat del 30 al 6% en uns anys) i Salvini, l’oportunista secretari de la Lliga, que surt debilitat pel seu suport al govern Draghi i les seves piruetes polítiques.

Un govern liderat per Meloni (Fratelli d’Itàlia) portarà una reducció de drets per a les classes populars començant pels sectors més febles, dels treballadors/es immigrants, dels pobres i aturats i per les dones (croades antiavortament, contra el moviment LGBTQ+) i imposarà més repressió policial.

Davant d’aquest enorme problema social i polític, algú hauria d’explicar per què Fratelli d’Italia, que a les eleccions generals del 2018 va obtenir només el 4% dels vots, avui està al 23%. Estem parlant d’un partit que té com a símbol la flama feixista i el taüt de Mussolini! La resposta està en la política absurda i compromesa del centreesquerra amb Confindustria [patronal italiana], anys de governs de PD (Partito Democratico) amb el seu “seguici” del PRC (Partito della Rifondazione Comunista, partit comunista reformista). El centreesquerra ha aconseguit fer el que no ha aconseguit el centredreta, gràcies al suport del sindicat confederal més gran (CGIL): han derogat l’art. 18 (una llei que prohibia els acomiadaments discriminatoris i sense un motiu real provat), van introduir contractes de durada determinada, va recolzar guerres, va enfonsar vaixells carregats d’immigrants a prop de la costa albanesa… L’acord que el Partito Democratico ha aconseguit amb les petites organitzacions dels Verds i Sinistra italiana, te com a únic objectiu, el manteniment dels seus petits aparells, sense cap altre valor.

Entre el centredreta i el centreesquerra, en aquesta dimensió populista surrealista (estil Borges), tenim dues forces més, la primera és la liderada per Renzi i Calenda (tots dos del PD), tots dos amb un ego enorme. Una mena de remenat liberal-catòlic que té com a objectiu desbaratar el PD de Letta. Són els màxims representants, fins i tot formals, de la política europea a Itàlia, pel suport incondicional a Draghi.

Un altre moviment destacable és el del Movimento 5 Stelle que, després de governar primer amb la dreta (Lega) i després amb la pseudoesquerra (PD) a l’última legislatura, es va veure obligat primer a enderrocar el Govern de Draghi i després a quedar-se sol. Com a força antisistema i populista no va poder sobreviure a la lògica de les coalicions de govern. Grillo i Conte, presenciant la implosió vertical del moviment, tant en termes de militància com de consens a causa de les seves traïcions polítiques -per no parlar de les nombroses escissions-, van optar per una tornada als "orígens", un M5S contra tots, cloquejant a més algunes reivindicacions de l’esquerra històrica (salari garantit). El M5S continua sent un moviment populista de dreta el programa del qual defensa una visió pro-Putin, la protecció de les petites i mitjanes empreses (com a punt central), les relacions amb els partits de dreta a nivell europeu, etc.

A més del M5S, només mereix ser esmentat com una burla la nova aliança, el millor exemple de trogloditisme polític, un nou cartell electoral típicament “rojiparda” amb el nom d’Italia Sovrana e Popolare. I.S.P. té al seu si el secretari del Partit Comunista (proper al KKE. NdT: Partit Comunista de Grècia), Rizzo, un estalinista, personatges antivacunes i d’extrema dreta, simplement impresentable.

L’extrema esquerra no navega per gaires bones aigües i no ha pogut presentar una proposta concreta

Les forces del PRC, PaP i al final també S.A. (secció del Secretariat Unificat a Itàlia) han donat vida al projecte d’Unione popolare, que conté forces comunistes reformistes amb organitzacions populistes dirigides per l’exfiscal i exalcalde de Nàpols, De Magistris. Una elecció equivocada perquè va subordinar la classe obrera al bonapartista de torn.

La voluntat de les forces d’esquerra com el PRC i el PaP de repetir i desenvolupar un camí, similar al ja practicat i fracassat amb Ingroia i l’Esquerra Arc de Sant Martí, no només és una elecció equivocada, sinó que també s’ha d’emfatitzar a nivell simbòlic, el caràcter absolutament subordinat de part del moviment comunista al populisme d’esquerra (De Magistris), elevant l’exalcalde de Nàpols a “Salvador” de la pàtria com a única alternativa de l’oposició d’esquerra. L’intent de crear una formació basada en el populisme portarà un fort element d’inestabilitat i de confusió a l’esquerra i un nou revés.

La proposta d’apel·lar a la construcció d’una alternativa de classe i revolucionària per la ruptura amb les forces burgeses (o si es prefereix sincerament democràtiques) llançada pel PCL [NdT: Partit Comunista dei Lavoratori, escissió trotskista de Refundació Comunista per a les darreres eleccions, és el que s’anomenaria “una proposta de classe” (encara que es pot discutir quant a temps i socis). Una proposta sens dubte alternativa a la llista d’Unione popolare, que tenia l’ambició de representar el món del treball, que podríem definir com un pivot per a les classes baixes, una proposta excloent per a totes aquelles forces que al llarg dels anys han subordinat els interessos de la classe obrera als interessos del seu aparell (llegiu els governs de Prodi). Una proposta que no ha tingut ressò: el PCL estarà present només a la regió de Ligúria.

L’Unione popolare no és l’expressió d’aquelles forces crítiques del moviment obrer que s’oposaven a les polítiques liberals del centreesquerra (les van votar i les van recolzar), ni a les polítiques de retallada dels drets laborals (paquet Treu; NdT reforma laboral de flexibilització i precarietat de Tiziano Treu, Ministre de Treball i seguretat social del govern Prodi), ni a les polítiques antiimmigrants i bel·licistes del centreesquerra. L’eix de la batalla electoral dels comunistes ha de ser coherent amb una alternativa de classe i no una drecera resultant del regateig ideològic per accedir al poder.

La presentació autònoma dels marxistes revolucionaris hauria representat un pas endavant i un punt d’inflexió programàtic. Un moviment de classe revolucionari capaç de presentar una sortida de classe a la crisi social exacerbada per la política liberal/autoritària de Draghi. Un programa que hauria sabut connectar també en termes “ideològics”, amb una alternativa anticapitalista a aquest malestar social. En aquest sentit, hauria de ser preparat, des d’un inici, un procés d’elaboració i articulació d’una nova proposta programàtica que vinculi les necessitats socials més urgents (salari mínim, escala mòbil de salaris, dret a l’habitatge), amb més consciència de classe, a partir de l’única experiència de l’esquerra comunista que s’ha concretat victoriosament, la de l’Argentina [NdT: fa referència al Frente de Izquierdas y los Trabajadores]

Després de les eleccions cal llençar una proposta de nova coordinació d’esquerres, on pràcticament s’organitzi (fins i tot amb patrulles populars) un front únic seriós, decidit i compacte contra l’avenç de la reacció.

Sergio Giavitto