La majoria del país (62%) va decidir rebutjar la nova proposta constitucional, només contra un 37% que va votar aprovar. Un resultat que va colpejar un ampli sector de companyes i companys que han estat el millor de la lluita de la rebel·lió popular de 2019 fins avui. La confusió impera, perquè no hi ha cap dubte que ahir van guanyar els grans empresaris, la dreta i el pinochetisme més recalcitrant. Entenem i compartim la decepció de centenars de milers de persones. (…)

Les veritables raons de la derrota electoral

Sembla absolutament contradictori que el mateix poble que va encapçalar una de les rebel·lions populars més importants de l’últim temps, que va votar amb un 80% per canviar la constitució, que va fer guanyar una majoria de candidats independents per a la convenció, faci servir ara aquesta majoria per negar-se a canviar la Constitució. Però no ho és.

Aquesta derrota va començar a gestar-se el 15 de novembre de 2019, quan la dreta, l’exconcertació i el Front Ampli, van signar l’Acord per la Pau per salvar el Govern de Piñera i desviar la força de la mobilització a l’institucional camí d’un procés constituent absolutament condicionat per l’empresariat, perquè no fos lliure ni sobirà. No només això, sinó que aquest acord va permetre colpejar els més combatius de la mobilització, transformant-los en presos i preses polítiques, o reprimint-los brutalment, garantint impunitat als Carabineros per a aquesta tasca. I així ha estat fins avui.

Amb el 80% d’aprovació en el primer plebiscit i amb una majoritària votació a les i els independents, la classe treballadora i el poble va creure constituir una institució que s’oposés als corruptes de sempre, però això no va passar. Per això després va venir la decepció i la ruptura de milions amb el procés constituent. La convenció constitucional va deixar governar tranquil·lament Piñera, res va fer davant la pèrdua de llocs de treball i al creixement de la pobresa, res va fer per les i els presos polítics o contra els milicos i els pacos que havien reprimit. Va ser un altre parlament més. (…)

En aquesta mateixa convenció constitucional i, entre bastidors, la majoria dels “independents” va cedir el control als partits, que van deixar fora del nou text constitucional demandes tan importants com la nacionalització de les riqueses naturals. Entre pugnes i maniobres, es va donar a llum una nova constitució que, encara que amb avenços democràtics, va deixar intacte el model econòmic que ha causat una desigualtat profunda al país. (…)

D’altra banda, una altra decepció preparava l’escenari d’ahir. L’arribada del nou govern, amb el Partit Comunista i el Front Ampli al capdavant, ha estat una gran decepció per a milions de persones. Davant la profunda crisi econòmica que vivim milions de famílies treballadores, Boric i el seu govern es neguen a les mesures més bàsiques per evitar la desfeta. Res no fan davant la inflació, res no fan contra els sous de misèria, neguen tota ajuda estatal directa i deixen intactes els beneficis dels grans empresaris. El que sí que ha lliurat, a mans plenes, és repressió contra el poble Maputxe i xilè, i una infinitat de promeses buides. Per això milions han fet servir el vot del plebiscit per castigar aquest govern.

Més criminal encara va ser el seu paper durant la campanya. Mentre milers intentàvem enfrontar, amb escanyolits recursos, al pinochetisme del rebuig, Boric i els seus partits van signar amb febril compromís un acord per reformar la nova constitució en benefici de l’empresariat. ¡Negociava, descaradament i públicament, la nova constitució amb el rebuig!, sostenint que calia fer una “constitució de tots”.

No cal dir de les direccions de les principals organitzacions sindicals, estudiantils i populars del país, dirigides per aquests mateixos partits, (…) que han complert un paper nefast per augmentar la desil·lusió. (…)

La campanya de la dreta i el rebuig, el verí de les mentides i la por, va recórrer tranquil·lament les bretxes de desil·lusió obertes pels que avui dirigeixen el Govern, que van encapçalar l’aprovació, que van negociar amb la dreta a la convenció i que, durant la rebel·lió popular, van salvar Piñera. Aquesta és la seva derrota. Milions de treballadors i treballadores, estudiants, dones, dissidències i germanes i germans de pobles originaris, van votar expressant aquesta confusió o directament castigant les mitges tintes i els enganys d’aquest govern que va prometre canviar les coses.

Cal, però, afegir un altre punt no menys important. Aprovo Dignitat i els vells partits han aconseguit conduir tot el procés polític fins avui, perquè no hem aconseguit construir una alternativa política per a les i els milions que vam lluitar durant la rebel·lió popular. Que lluiti contra la inflació i els sous de misèria, per les demandes més sentides per la classe treballadora i el poble, o que ens permeti (en el seu moment) enfrontar les maniobres i enganys de la convenció, així com haver empès una aprovació contra la Constitució de Pinochet. Sense aquesta direcció, com ha quedat clar, tot esforç pot ser en va.

Faran servir aquesta derrota per seguir atacant el poble i la classe treballadora

Avui el triomf del rebuig permet seguir empenyent a la dreta un govern que ja va estendre tots els ponts amb els caps del pinochetisme. No tocant Piñera ni els oficials que van imposar el terror a la rebel·lió popular, militaritzant Wallmapu i reprimint mobilitzacions i, sobretot, comprometent-se a un acord nacional per construir la “constitució de tots”. Això va ser, és i serà, el Govern de Boric el PC i el FA.

(…) “Un nou procés constituent!”, els va prometre Boric. “Cal fer canvis a la constitució del 80’!”, respon la dreta. Tots dos bàndols saben que necessiten seguir alimentant les esperances en què els canvis “responsables” només els poden fer ells mateixos, tancats al Congrés. I per això es proposen instal·lar un escenari de reformes que tranquil·litzi milions de famílies treballadores que veuen caure el seu nivell de vida diàriament, producte de la crisi econòmica. El brou de cultiu del descontentament social creix i el conjuntural triomf del rebuig no els fa oblidar aquesta situació.

Prengui el nom que prengui, el que volen és un nou acord nacional per liquidar qualsevol vestigi de la rebel·lió popular de 2019 (…)

Hem d’enfrontar tothom

Aleshores, per què era important aprovar? Perquè el triomf del rebuig enfortiria, i així ho ha fet, els sectors més reaccionaris del país. Així ho vam entendre milers que ens vam abocar als principals actes o a empènyer amb les nostres pròpies forces la campanya. Els qui no sols busquem el vot, denunciem les maniobres del Govern de Boric, impulsem crides a lluitar contra la inflació i els sous de misèria, i ens solidaritzem activament amb totes les lluites.

Per això és fonamental enfortir aquesta unitat que es va donar entre els que vam impulsar als carrers la lluita contra el pinochetisme i el rebuig. (…)

Necessitem reagrupar-nos, unificar lluites, obrir diàlegs fraterns, actuar juntes i junts contra tots els qui volen fer servir el triomf del rebuig per seguir colpejant la classe treballadora i el poble. Ja vindran temps per lamentar-se per la derrota que acabem de passar. Ara és el moment de reprendre els camins oberts per la rebel·lió popular de 2019.

Per un pla de lluita nacional contra la inflació i els sous de misèria.
Contra la militarització de Wallmapu, la repressió i per la llibertat de les nostres i els nostres presos.
Contra les negociacions entre el rebuig i el Govern de Boric per imposar un fals procés constituent, dirigit pels corruptes de sempre.
A unir-nos en la lluita, a reprendre els carrers, a construir juntes una alternativa política per a les i els que lluitem.
Perquè governin les i els treballadors i els pobles a Xile i al món.

Extractes de la declaració del Comitè Executiu MST,
Secció xilena de la UIT-QI
.