A finals de gener van començar les
mobilitzacions a Linsey, el lloc on la
petrolera Total havia subscrit un
contracte per ampliar una refineria
construint una planta de
desulfurització a l’empresa italiana
IREM, que va contractar 500
treballadors/es italians/es i
portuguesos/es, que anaven
arribant per realitzar el projecte. Els
mil treballadors/es de la refineria
van començar la vaga, amb
mobilitzacions de protesta perquè
no es contractava mà d’obra de la
zona.

El debat inicial es va centrar en una
directiva de la UE de 1996 –que es va
incorporar a la legislació britànica el 1999-
que permet aplicar a un grup de
treballadors/es comunitaris/àries,
subcontratats/des per una empresa de
serveis i desplaçats/des a un altre país
per fer una tasca específica, les condicions
laborals del país d’origen (vegeu el requadre
annex), sempre que es cobreixin els mínims
exigits al país de destí, és a dir, que superin
el salari mínim interprofessional, encara que
quedin molt per sota dels convenis locals.

Però en lloc de buscar la unitat de tots els
i les treballadores britàniques, portugueses
i italianes perquè s’apliqués el conveni laboral,
la demanda central va girar al voltant
de l’exigència
«Ocupació britànica
per a treballadors/es
britànics/ques»,
reproduint les
paraules popularitzades
per l’actual
primer ministre laborista
Gordon Brown
en la campanya
electoral de juny de
2007. Així ho
explicava un
comunicat de la
GMB que representa
uns 600.000
treballadors/es: «Tal
com s’interpreta la
llei ara, és possible
que companyies
estrangeres rebutgin
emprar nacionals
britànics en
projectes executats
al Regne Unit».
Pocs dies
després la protesta
i la vaga s’havien estès en centres del sector
energètic de 20 localitats: a les centrals
nuclears de Sellafields i Heysham
(Anglaterra), a les refineries de Lindsay i
Grangemouth (Escòcia) i a les centrals
elèctriques de Longannet, Warrington,
Staythorpe i Langage (Anglaterra). Després
de diverses setmanes de mobilitzacions, el
5 de febrer es va votar posar fi a la vaga
després del compromís de Total de crear
102 llocs de treball més «per a britànics/
ques».

La patronal i el Govern formalment s’han
mostrat contrariats per la vaga pel seu
possible sentit xenòfob, però és pur
cinismes: la demanda que genera la
xenofòbia va ser un compromís electoral
de Gordon Brown. El Govern i el partit laborista
són qui va impulsar la xenofòbia,
sota un discurs «nacionalista» que podia
haver sortit perfectament de Le Pen i el
seu Front Nacional. Són el Govern i la patronal
qui decideix retallades de plantilles i
augments de l’atur, cosa que desespera
amplis sectors obrers. Són el Govern i la
patronal qui duu la segregació i el racisme,
incitant a la divisió i al xoc entre treballadors/
es, ja sigui per la feina o pels subsidis.

Aquesta ha estat sempre la política de la
burgesia, el problema és quan qualla entre
els i les treballadores per la política de les
organitzacions sindicals. Els mateixos
sindicats que no planten cara als plans
patronals i del Govern que generen la
precarietat i l’atur, vénen a culpar altres
treballadors/es que estan en la posició més
feble, la falta de treball. Mentre els i les
treballadores discuteixen qui té més dret a
la feina, els patrons es freguen les mans i
apliquen les seves mesures d’ajustament.

El verí de la divisió en la classe obrera és el
que permet que el feixisme germini. Les
divisions de la classe obrera que avui es
produeixen per origen, hi són també entre
precaris i fixos, per edats davant dels
expedients de regulació, entre treballadors/
es de diferents països d’una multinacional
per qui es queda una producció i qui tanca
i, no fa tant, es va produir per l’arribada al
mercat laboral de les dones. Els pretextos
de la divisió poden ser molts i la burgesia
sempre els agita perquè hi surt guanyant.

La lluita de la classe obrera ha d’unir-nos si
de debò volem afrontar la crisi i les seves
terribles conseqüències per als i les
treballadores. O ens salvem tots i totes o
no se salvarà ningú.