Quan vam passar per Varsòvia anant cap a Ucraïna al 2n viatge, vam estar amb Zbigniew Marcin Kowalewski, redactor en cap adjunt de l’edició polonesa de Le Monde diplomatique. Militant trotskista del Secretariat Unificat (SU), va viure a Cuba just acabada la revolució, va militar a Argentina, participà activament en les lluites amb què va néixer el sindicat polonès Solidarnosc i, després del seu exili a França, avui torna a viure a Varsòvia, des d’on ens dona suport i defensa un tercer comboi a la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna. L’entrevistem sobre el naixement de Solidarnosc, l’actual situació de Polònia i la seva posició a la guerra a Ucraïna.

LI.- El 1980, a Polònia, els i les obreres estaven davant d’una revolució?

ZMK.- El 1980-81, durant 18 mesos, vam tenir a Polònia una veritable revolució obrera contra el règim burocràtic. La va precedir, 10 anys abans, una gran rebel·lió obrera, a les mateixes ciutats de la costa del Bàltic, que va el·laborar llavors els tres punts essencials de partida per a la futura revolució. Així, la reivindicació va ser: els sindicats lliures i el dret de vaga; la tàctica: una vaga de masses amb ocupació de les fàbriques; i la forma d’organització: els comitès de vaga interempreses a nivell d’una ciutat sencera, sense divisions gremials. Deu anys més tard, la revolució va ser durant un temps reeixida perquè va aplicar des del començament aquests tres principis, però anant més lluny: va formar un sol sindicat nacional, Solidarnosc, de caràcter territorial (a tres nivells: organització d’empresa, organització regional, organització nacional), va instaurar un règim intern de democràcia obrera, va crear una situació de dualitat de poders i va gestar les primeres formes de poder obrer: els consells obrers d’empreses i les seves coordinadores regionals, amb vista a la formació d’una estructura nacional, per disputar i expropiar el poder a la burocràcia dominant i instaurar el poder dels treballadors. Va ser una tremenda revolució, una veritable explosió d’autoorganització de masses i d’autoactivitat, molt marcada pel seu caràcter força elemental, però alhora extraordinàriament fort, manifest, de classe.

LI.- Restauració capitalista, entrada a l’OTAN, entrada a la UE. Podries posar unes frases per definir què van significar aquests canvis a Polònia?

ZMK.- La revolució va ser derrotada i la classe obrera esclafada el desembre de 1981, amb la instauració d’un estat de guerra. Però el règim burocràtic també es va esgotar i va començar a buscar de manera desesperada una sortida de l’esfondrament tant polític com econòmic, que ja era terrible. L’afebliment de la dominació soviètica amb l’ascens de Gorbatxov i les seves obertures cap al capitalisme van permetre a la burocràcia polonesa concertar un acord amb l’oposició democràtica. L’efecte va ser, per una banda, una victòria enorme: les primeres eleccions parcialment lliures, que va guanyar l’oposició, la caiguda del règim burocràtic i la instauració d’un règim democràtic. D’altra banda, va ser una derrota enorme: la restauració del capitalisme, perquè la revolució obrera havia estat derrotada 10 anys abans i ara no es va aixecar per impedir-la. La restauració va ser molt dura per a les masses treballadores, un veritable desastre social per a gran part d’elles. El neoliberalisme i la globalització capitalista van desindustrialitzar el país i van reestructurar molt radicalment la classe obrera mateixa. La integració a la Unió Europea va consolidar aquesta transformació, però també va estabilitzar un règim capitalista relativament—en la mesura del possible sota aquest règim—equilibrat socialment i dinàmic econòmicament. Per això Polònia mostra els índexs més elevats de suport popular a la UE.

LI.- Com definiries l’actual Govern polonès?

ZMK.- És un govern populista autoritari de dreta, molt conservador, molt clerical, molt nacionalista. Representa els sectors capitalistes menys «europeïtzats» i, en general, internacionalitzats o globalitzats, menys avançats tecnològicament, menys competitius. En les condicions de la democràcia liberal i l’economia de mercat lliure, aquests sectors capitalistes corren el risc de perdre. Per evitar-ho, necessiten que els factors polítics, és a dir, els vincles amb l’aparell d’estat, protegeixin i estimulin els seus processos d’acumulació de capital i la seva posició als mercats, especialment davant dels grans capitals internacionals. Aquesta dependència de l’acumulació de capitals dels factors polítics, violant les regles liberals de la lliure competència, requereix necessàriament un gran ajustament de l’estructura de l’Estat: la supressió de la independència del poder judicial i la subordinació al poder executiu. Un extens i prolongat desmantellament de la independència d’aquest poder per part del Govern actual, se situa al centre mateix del combat polític entre Polònia i la UE al voltant de les qüestions democràtiques.

LI.- Hi ha resistència popular davant la seva política?

ZMK.- Des de l’arribada del partit Llei i Justícia (PiS) al poder el 2016, els dos eixos de major resistència popular, que periòdicament donen importants esclats del moviment de masses, són: primer, la defensa de la democràcia política, molt lligada a la defensa de la pertinença de Polònia a la UE; segon, la lluita pel dret a l’avortament. Polònia és un Estat extremadament repressiu de l’avortament i la seva prohibició gairebé total, com a factor d’opressió generalitzada, de masses, constitueix la font d’allò més reaccionari i retrògrad que hi ha al nostre país. Allò «catòlic» i «nacional», en la seva versió de dreta, s’identifiquen a Polònia. La repressió "catòlica" de l’avortament genera un Estat "nacionalment" atrinxerat, i un Estat "nacionalment" atrinxerat genera la repressió de l’avortament.

Quan les dues resistències esmentades sorgeixen a la superfície i es manifesten, cosa que en general es produeix mitjançant «esclats» més o menys inesperats i sobtats, són sempre molt heterogènies socialment o multiclassistes. Porten les grans masses als carrers, no només als grans centres urbans, sinó també a les ciutats petites, molt «provincials», i sacsegen la societat sencera. En general no s’uneixen, però les grans mobilitzacions pel dret a l’avortament tendeixen amb relativa facilitat a assumir la defensa d’altres llibertats democràtiques. Allò paradoxal és que hi ha, alhora, un nivell molt baix de resistència social dels treballadors: Polònia és, des de fa 30 anys, un país de vagues molt rares i d’una legislació anti-vaguística tan restrictiva com la legislació anti-avortament. Però la primera, contràriament a la segona, no genera ni grans ni tan sols petites protestes de masses. Sobre aquest pla, està clar, que els marxistes revolucionaris hem de ser pacients.

LI.- Què diries davant dels dubtes que hi ha en part de l’esquerra europea sobre la invasió d’Ucraïna?

ZMK.- De l’antiga superpotència, a la Rússia actual només li queda el més poderós arsenal nuclear. És monstruós el desequilibri entre aquest gegantí poder destructor de que disposa capaç d’aniquilar la humanitat i el profund endarreriment socioeconòmic, polític i cultural que va conduir a la caiguda. I és aquest desequilibri el que genera la bogeria revengista de l’imperialisme rus en plena decadència, llançant-lo a una guerra de reconquesta genocida d’Ucraïna. El poble ucraïnès duu a terme una heroica guerra de defensa nacional. La seva resistència armada i no armada requereix, a tot el món, una plena i incondicional solidaritat internacionalista de totes les forces dignes d’anomenar-se “d’esquerra”. Però estem davant d’un fenomen d’extrema gravetat. La guerra a Ucraïna ha revelat, ha tret a la llum pública, una degeneració profunda d’amplis sectors de l’esquerra europea i internacional. En ruptura amb l’internacionalisme, han engendrat un estrany antimperialisme, però fermament arrelat: sectorial, parcial, selectiu, que denuncia, i de vegades fins i tot enfronta, algunes potències imperialistes. Però alhora, ignora o nega explícitament o implícitament, de manera manifesta o latent, el caràcter imperialista d’altres. Fins i tot a vegades s’alia amb elles contra els pobles que oprimeixen, envaeixen, o ajuden a oprimir, massacrar, o exterminar per part dels règims que aquestes potències donen suport. El silenci d’aquests sectors d’esquerra sobre l’imperialisme rus i xinès, o fins i tot la negació oberta del caràcter imperialista dels règims de Rússia i la Xina, és per a mi un signe evident que han renunciat a una posició de classe per substituir-la per una de geopolítica. Aquesta es disfressa d’antimperialisme però no té a veure amb un veritable antimperialisme i amaga, en realitat, el fet que el campisme (1) és una reedició de la històrica malaltia senil dretana de l’esquerra. Em crida molt l’atenció el fet que, a Europa, els bastions del campisme radiquen a les antigues potències imperialistes que al segle XX havien estat derrotades per l’imperialisme nord-americà.

NOTA:

(1) NdE) Campisme: entendre el mon dividit en dos camps, un imperialista, comandat por EE.UU. i la OTAN, y l’altre, suposadament antiimperialista i progressiu, am els estats que com Rùssia, Xina, Veneçuela o Iran han tingut diferències amb EE.UU.