A Madrid s’està vivint un moment transcendental. Les darreres grans manifestacions de centenars de milers de persones en defensa de la Sanitat Pública no han caigut del cel. Fa dos anys que reclamem als nostres barris perquè posin més metges i es mantinguin els horaris; per no haver d’esperar 15 o 20 dies perquè et vegi un professional. La medicina de família i la pediatria estan sent destrossades amb la mirada posada en la seva privatització o desaparició. El propòsit d’aquest article és analitzar les causes del gran descontentament social; les claus d’aquesta protesta comparades amb la Marea Blanca de 2012-2013 i les propostes del sindicalisme social en aquests nous temps.

La segona Marea Blanca

El 13 de novembre de 2022 i el 12 de febrer de 2023 vam viure multitudinàries manifestacions a Madrid. Des de tots els punts de la ciutat, van desfilar centenars de milers de persones fins a arribar al centre. Hi havia de tot. Gent gran, joves, famílies senceres, columnes sanitàries amb bates blanques, etc. També es percebia una barreja de grups socials: classe treballadora, classes mitjanes, professionals, estudiants, jubilats, etc. En realitat hi havia representació de diferents ideologies, des de l’esquerra, l’anarquisme, fins a moltes persones moderades que deien haver votat el PP o Ciudadanos.

La nova Marea Blanca es va originar al començament de l’any 2021. Madrid compta amb 430 centres de salut i 37 SUAP (Serveis d’Urgències d’Atenció Primària). Els SUAP van ser tancats per ordre del Govern del PP per tal d’enviar les infermeres al Zendal o al Wizink Center a vacunar la població o cobrir l’hospital fantasma que anomenem el Zendal. Després dels confinaments a causa de la pandèmia, han anat desapareixent serveis d’Atenció Primària i no s’han obert els SUAP; l’escassetat de metgesses i metges o pediatres és alarmant, fins al punt que nombrosos centres ja no tenen servei a les tardes. La intenció del Govern d’Ayuso és afeblir l’atenció primària tal com va ser concebuda el 1986 amb l’aprovació de la Llei General de Sanitat. Segons va avançar Ruiz Escudero (Conseller de Sanitat), volen convertir l’atenció primària en un servei de videotrucades i atès exclusivament per infermeres. Sense metges de família ni pediatres! Una cosa així com un restaurant sense cuiners. Es tracta d’un fet gravíssim, ja que la Primària és la primera línia d’atenció al pacient; de prevenció i cura de malalties cròniques; més encara, és l’essència d’un Sistema Sanitari humà i sostenible Però, què demanarem a un govern que ha deixat morir milers de persones grans a les residències públiques, sense el consol de les seves famílies, sense respiradors o cures pal·liatives?

Els sectors més afectats són les classes treballadores que no poden pagar assegurances mèdiques. Per això les primeres protestes van prendre cos als barris obrers de Madrid com Carabanchel, Latina, Villaverde, Tetuán, Arganzuela, Usera, Ciudad Lineal, Vallecas… i a alguns pobles com Fuenlabrada, Getafe, el corredor d’Henares, Leganés, Pinto i Móstoles. Els veïns es van començar a concentrar a les portes dels seus centres de salut davant la falta de metgesses i metges de família o pediatres. A aquestes accions van seguir altres com els tancaments, les vagues i les manifestacions que van culminar amb les grans manifestacions del 13N i 12F. Multitudinàries mobilitzacions on els grans protagonistes van ser la població en conjunt.

Bé és cert que, a les manifestacions hi havia centenars de bates blanques. Però, a diferència de la Marea Blanca de 2012-2013, on la majoria eren els treballadors sanitaris, aquesta mobilització ha estat protagonitzada per la ciutadania, tant recolzant les reivindicacions dels metges com exigint el funcionament normal dels seus centres de salut i la reobertura dels SUAP. Els professionals del sector es van posar en vaga indefinida després de molts mesos de concentracions barrials. Crec que aquesta diferència té una explicació. La Marea Blanca de 2012-2013 sorgeix per les mesures d’austeritat, les retallades socials i les grans privatitzacions; és filla de la llarga onada del 15M. Mentre que la segona Marea Blanca és la conseqüència de diversos mesos de pandèmia i desmantellament de l’Atenció Primària. La primera va ser una gran explosió, la segona és fruit d’un treball pacient de centenars d’activistes socials.

La Sanitat Pública es dessagna

El Sistema Sanitari públic espanyol està ferit de mort. A la Comunitat de Madrid portem patint 20 anys de retallades i privatitzacions. Cadascuna de les crisis que hem viscut a nivell mundial s’han saldat amb noves retallades i plans més audaços—per part del PP i el sector privat—de transformar el servei públic de la salut en un negoci. El capitalisme està arrasant i impregnant la lògica del benefici en lloc del bé comú. La mercantilització és un procés històric i mundial que, en forma neoliberal, sembla imparable. Només grans mobilitzacions, lluites i la pressió sobre les organitzacions, partits i governs ho podrà evitar. Cal un impuls unitari que neixi de la societat i obligui els estats a invertir més diners en els sistemes de salut, per adequar-los a les necessitats actuals (envelliment de la població) així com a les contingències (pandèmia) i necessitats futures (canvi climàtic, revolució tecnològica, investigacions per lluitar contra el càncer i altres malalties…).

La pandèmia del coronavirus ens ha ofert totes les cares. Mentre que la comunitat científica és capaç de treure unes vacunes en un temps rècord, milions d’éssers humans van morir en condicions miserables, i les grans empreses de la indústria farmacèutica, els laboratoris i els fons d’inversió especulaven amb les vacunes. I és que les patents són com diamants en aquests temps de crisi. Una garantia per decidir sobre les nostres vides i obtenir beneficis ingents com van fer Pfizer, Moderna, Astrazeneca o Johnson & Johnson. La poderosa indústria farmacèutica és un tinglat compost per fons d’inversió i empreses que controlen la indústria farmacèutica en termes d’oligopoli.

Per això quan diem que la Sanitat Pública es dessagna, no ens referim només al Govern d’Ayuso i el PP; ni a les pràctiques corruptes o a la seva absoluta indiferència al patiment de la població. Hem d’anar més al fons; doncs si bé és cert que amb el PP els problemes augmenten, no ho és menys que, en altres comunitats, es viuen problemes semblants. La tendència de l’esquerra a posar el focus només en Ayuso o el PP reflecteix una incomprensió del procés de desmantellament d’allò públic que va paral·lel al procés d’acumulació capitalista. D’altra banda, eximeix d’iguals responsabilitats els governs que no són del PP, com per exemple a Catalunya i Andalusia. Per exemple, quan es diu (i no ho diu només el PP) que cal donar suport a la col·laboració público-privada, s’està recolzant la inversió de capital en els serveis públics sanitaris. No hi ha una sola comunitat autònoma a Espanya que rebutgi aquesta fórmula! A través d’ella la Comunitat de Madrid dedica un 23,2% del pressupost a col·laborar amb les fundacions privades i un 52,8% per pagar a la indústria farmacèutica. Per la porta del darrere, durant 20 anys, s’ha venut com a “col·laboració” el que en realitat és un lliurament o transferència de recursos públics a empreses com Quirón Salud (Fresenius), Ribera Salud o les grans constructores que són propietàries de tots els serveis no sanitaris com la cuina, la neteja, la bugaderia, etc.

La inversió de capital a la Sanitat Pública és una ganga. L’Estat els garanteix que l’aposta és molt més que segura. A la Fundació Jiménez Diaz (Quirón Salud i Fresenius), els regala una cartera de clients (pacients) de 450.000 persones que treuen dels hospitals públics. Per cadascuna d’aquestes persones, Quirón Salud cobra una quota de serveis i, a més, rep diners extres per les derivacions que els envien (proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques, ingressos, etc), i per l’explotació d’altres recursos com ara cafeteries, seguretat, neteja, laboratoris, etc. És el model PPP (Public Private Partnership) aprovat per Esperanza Aguirre.

En resum, un model de capitalisme sanitari que es contraposa amb la concepció de servei públic. Els diners recaptats en els impostos es transfereixen indirectament a les empreses i aquestes obtenen sucosos guanys. Segons Redacción Médica, de les 100 empreses més importants d’aquest país, ni més ni menys que 18 són sanitàries. Entre la Sanitat pública i la privada hi ha vasos comunicants. Si a la pública li va malament a la privada li anirà millor. Si les cites perquè ens vegi la metgessa de família són 10 o 15 dies, la gent es fa una assegurança mèdica amb Adeslas, Sanitas, Asisa o Mapfre. Un total de 8,5 milions de persones a Espanya ja tenen assegurança mèdica i a la Comunitat de Madrid són el 30%. Mentrestant, la inversió per habitant continua sent la més baixa a tot Espanya malgrat tenir la renda per càpita més gran.

El sindicalisme social: balanç i perspectives

Entenc per sindicalisme social (a la Sanitat) les activitats que hem desenvolupat, en els darrers 15 anys, entre altres organitzacions, el MATS (Movimiento Assembleario de Trabajadoras y Trabajadores de la Sanidad). Les nostres pràctiques sindicals no es limiten al centre de treball, sinó que s’estenen als barris i al conjunt de la ciutadania. Aquesta estratègia no dilueix el caràcter de classe del sindicalisme, sinó que reforça la base social. Encara més quan del que es tracta és no només de defensar drets laborals, sinó també les condicions de vida i salut del conjunt de la població. En un sentit, aquesta pràctica no és pas nova. Les primeres societats anarquistes o la CNT van desenvolupar un excepcional treball social i cultural.

Així és com estem participant perquè la població no sanitària s’hagi anat autoorganitzant als barris, de la mateixa manera que als nostres centres sanitaris hem convocat la vaga juntament amb altres forces sindicals. L’autoorganització és la base de la nostra feina. Entenem que la millor manera de lluitar és quan les mateixes persones, ja siguin treballadores o no, prenen a les seves pròpies mans i democràticament el seu futur. Això expressa no només un grau de consciència social, sinó implicació en la lluita que no existeix quan les organitzacions “per dalt” decideixen les coses sense comptar amb el conjunt dels treballadors. Una de les barreres a superar és l’estratègia de mobilització en funció d’afinitats ideològiques. Quan es mobilitzen a Madrid centenars de milers de persones no totes són d’esquerres, moltes hauran votat Isabel Díaz Ayuso. Guanyar-les a la causa comuna és una actitud intel·ligent i necessària.

La setmana del 17 al 24 d’abril s’ha convocat una consulta popular per la Sanitat. És la iniciativa central abans de les eleccions del maig. El 2013 vam aconseguir una participació presencial de 950.000 persones. Avui el repte és superar aquestes xifres i assolir una gran mobilització popular i, encara que el resultat de la consulta no sigui jurídicament aplicable, com a mínim pot arribar a tenir una gran repercussió política. A més de la consulta, segueix la vaga a Atenció Primària i urgències extrahospitalàries. Continuarem les concentracions a la porta dels centres de salut i, si cal, tornarem als tancaments i altres mesures de lluita.

Isabel Diaz Ayuso i el PP estan atrinxerats. Sords i cecs (però no muts) davant la protesta del carrer. El PP de Madrid governa des de 1995. Cal treure’ls d’una vegada per totes. La lluita a Sanitat pot ser el factor més desequilibrant de les eleccions de maig. Más Madrid, PSOE i UP haurien d’arribar a un acord preelectoral per derrotar el PP i VOX. Un acord on cadascú pugui presentar-se amb les seves sigles, però amb uns punts en comú en defensa de la Sanitat Pública per tal de possibilitar un canvi de govern.

Capitalisme sanitari o Sanitat Pública

El model actual nascut de la Llei General de Sanitat de 1986 té aspectes molt positius, però també grans llacunes sobre les quals es van colar les privatitzacions. Durant 20 anys han xocat dues forces antagòniques. D’una banda, els interessos de polítics i empresaris i, de l’altra, una gran part de la societat i treballadors de la Sanitat mobilitzats.
Davant del model de capitalisme sanitari basat en l’acumulació de capital i el benefici empresarial, defensem un model on el centre de gravetat resideix en el benestar, la salut de la població i en el desenvolupament de la ciència i la tecnologia amb fins merament humans i respectuosos amb el medi ambient. El capitalisme sanitari vol fer de la ciència mèdica un mercat de patents privades com bé es va demostrar amb el coronavirus, l’èbola, els tractaments de l’hepatitis C o la sida. La Intel·ligència Artificial ja està més que preparada per assaltar els quiròfans i convertir els robots en cirurgians. La lluita contra el càncer pot avançar a un ritme tan gran que, el 2030, el 70% de tots ells podran ser tractats i la persona viurà anys. Tots aquests avenços poden ser molt beneficiosos per la humanitat, però no ho seran plenament si no hi ha una socialització d’aquests mitjans i una democratització plena de la gestió dels fons públics.

La lluita contra el poder immens d’aquestes grans empreses i oligopolis no és un discurs retòric, ben al contrari, se situa al centre de les prioritats. La comunitat científica internacional i els moviments ecologistes ens adverteixen que hem entrat en escenaris altament arriscats. Tots els registres sobre el canvi climàtic s’estan trencant negativament. La temperatura al planeta podria pujar, molt abans del previst, a 1,5 graus (si no més). L’Organització Mundial de la Salut alerta de l’augment de les malalties respiratòries o del sorgiment de patologies noves o velles. Els coronavirus ens esperen als seus reservoris mentre l’espiral del benefici segueixi desafiant els límits de la natura. Totes les eventualitats han de ser contemplades.

Tot això no ens desanima. Al contrari, hem de salvar la Sanitat Pública perquè ha estat, és i serà una de les grans trinxeres contra la degradació de la vida. La Sanitat Universal i Pública (finançada amb els impostos de la ciutadania), és un dels símptomes més importants d’igualtat social davant la regressió que vivim. No és només pels nostres avis, ho és també pels nostres fills. Per fer efectiva aquesta igualtat, ara mateix, són imprescindibles dues coses. La primera és augmentar les inversions en els sistemes de salut, assolir com un objectiu immediat que el 25% que es dedica als pressupostos sanitaris sigui per a Atenció Primària. Si no hi ha inversió, no hi haurà cap solució estructural als greus problemes que ens enfrontem. La segona qüestió és que la gestió dels recursos sanitaris sigui, a més de decent i transparent, adreçada a reforçar un sistema 100x100 públic. La col·laboració público-privada és una estafa adreçada a engreixar el capitalisme sanitari. El lobby privat és una màquina d’especulació amb les nostres vides. La lluita és l’única garantia de mantenir una Sanitat 100x100 Pública, Universal i de qualitat.

Jesús Jaén (membre del MATS)