El 16 de març, Macron aprovava la reforma de les pensions per decret, un cop vist que no tenia assegurada la majoria en l’Assemblea Nacional per fer-ho. L’edat de jubilació es pujava dels 62 als 64 anys i els anys de cotització de 42 a 43. Macron tira pel dret intentant imposar fets consumats, però no és senyal de fortalesa, sinó de debilitat. Una debilitat que es torna a expressar el 20 a la moció de censura que supera només per 9 vots.

La maniobra de Macron amb el recurs al 49,3 creia que minimitzaria les conseqüències d’aquesta fugida endavant, sense imaginar que provocava la indignació i esperonava la mobilització. Només faltava, que el Govern incrementés la violència policial sobre les mobilitzacions. La lluita sindical i social contra Macron i la seva llei no afluixa, amb molta presència de la joventut. El rebuig al decret de pensions del Govern creix i a les enquestes cau el suport a Macron a mínims, per sota del 30%. Mentre prepara noves lleis sobre immigració, habitatge i atur, que també provoquen un fort rebuig social.

El dijous 23 es feia la novena jornada de vaga general amb fortes vagues i 3’5 milions de manifestants amb prop de 300 convocatòries a tot el territori... Les manifestacions del dissabte 25 tornaven a omplir els carrers de totes les grans ciutats. El mateix cap de setmana, una manifestació a l’interior amb 30.000 persones protestaven contra l’intent de privatització de l’aigua subterrània, i va ser molt reprimida amb més de 200 ferits. El 28 es feia la desena jornada de lluita, amb incidència una mica menor aquest cop al transport, el comerç i la recollida de brossa. La pròxima jornada està convocada pel 6 d’abril.

La unitat sindical, amb la intersindical que agrupa a 8 centrals sindicals, permet un moviment molt massiu. Però, fer un pas decisiu en la lluita contra el govern comporta la necessitat de dotar-lo d’estructures de suport localitat a localitat, empresa a empresa, universitat a universitat que coordinades i amb la intersindical puguin decidir un pla de lluita.

França és, sens dubte, el lloc més avançat en la lluita contra els plans capitalistes, per l’amplitud de la lluita contra el decret presidencial de reforma de les pensions. A Anglaterra, les mobilitzacions són al transport i a l’ensenyament, demanant pujades de sous contra una inflació que supera el 10%, i han sigut històriques des de les lluites contra Thatcher. També a Alemanya, grans mobilitzacions exigien la recuperació del poder adquisitiu dels sous. A Grècia, el 8 de març es vivia la vaga general més gran i unes grans manifestacions contra el deteriorament dels serveis públics i en protesta contra l’accident del 28 de febrer que va provocar 57 morts. La reivindicació immediata pot ser diferent, però la lluita obrera respon al mateix problema de fons: impedir que la crisi es descarregui sobre els i les treballadores.

A l’estat espanyol els i les treballadores miren amb enveja i admiració la gran lluita francesa. La comparació no s’aguanta: CCOO i UGT acaben d’avalar una nova retallada a les pensions, i han dinamitat una lluita comuna contra la pèrdua del poder adquisitiu de sous i pensions. Si el gran capital, a vegades com ara, no té gens de pressa en desfer-se de governs de l’esquerra institucional (PSOE i IU/Podemos) és perquè sense ser les seves opcions polítiques, permeten contenir la ràbia social amb la col·laboració directa dels grans sindicats.

Cal articular la resposta també aquí unint, com a França, des dels joves als treballadors i pensionistes, encapçalats en el nostre cas pels sindicats combatius.

Lluita Internacionalista
1/4/2023