El passat 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, el moviment feminista va omplir els carrers arreu de l’Estat espanyol. Després dels anys de pandèmia i sense cap tipus de restricció en aquest sentit, el moviment ha demostrat la seva massivitat i contundència. Centenars de milers de persones han omplert Madrid i desenes de milers a Barcelona, Zaragoza i Sevilla, entre d’altres. A més, a Catalunya la jornada va realitzar-se en el marc de la convocatòria de vaga general per part dels sindicalisme combatiu agrupat al voltant de la Taula Sindical. Malgrat els atacs cada vegada més grans de sectors de dreta i fonamentalistes arreu del món, el feminisme respon deixant clar que no està disposat a fer cap pas enrere en el seus drets.

Un 8M que va arribar marcat per l’augment de les violències masclistes i patriarcals i, en particular, de les agressions sexuals. Però també per una bretxa salarial del 33% i de pensions del 24%. Aquesta situació de precarietat es veu agreujada aquest any per un augment del cost de la vida i la conseqüent pèrdua del poder adquisitiu. Mentre la inflació es manté al voltant del 8%, l’increment salarial mitjà per convenis és tan sols del 2,65%. Si la classe treballadora en general està patint les conseqüències de la crisi econòmica i social, les dones treballadores encara més.

Malgrat anys del “Govern més progressista de la història” la realitat és que la nostra situació de precarietat continua empitjorant i lamentablement s’ha arribat a un rècord de feminicidis des que els observatoris fan la seva tasca de comptabilització. A més, la no derogació de la Llei d’Estrangeria condemna milers de dones a la irregularitat i manca de drets. No n’hi ha prou amb discursos feministes ni amb l’aprovació de més lleis. És necessari urgentment pressupost per prevenir i eradicar les violències. La realitat, però, és que el Ministeri d’Igualtat continua sent dels que menys pressupost rep en contraposició amb el Ministeri de Defensa.

En part aquesta política es repeteix o Catalunya, on malgrat uns governs -tant a la Generalitat com al mateix Ajuntament de Barcelona- que s’autoproclamen feministes i es veuen les seves dirigents a les manifestacions, la precarietat arriba directament als mateixos serveis contra les violències masclistes. Pocs dies abans del 8 de març es van manifestar les treballadores del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) i del Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE). En aquest últim servei, que depèn de la Generalitat de Catalunya, les treballadores denuncien que treballen amb una ràtio de 100 casos per cada professional i que, mentre l’augment de casos ha estat del 50% d’un any a l’altre, el pressupost d’aquest servei tan sols ha augmentat un 10%. No podem permetre que s’omplin la boca parlant de feminisme mentre apliquen aquestes polítiques.

Però la particularitat més important d’aquest any ha estat que en moltes ciutats hi va haver dues convocatòries de manifestació. A Madrid la divisió va ser l’expressió de la mateixa divisió del Govern de l’Estat davant la reforma de la Llei del “nomes si és si” . Una reforma aprovada pel PSOE, PP i amb l’abstenció de VOX que, amb l’excusa de la rebaixa de penes que va provocar la sortida de presó d’alguns condemnats, van aprofitar per qüestionar el concepte de consentiment i tornar a posar l’èmfasi en la qüestió de la “presència o no de violència”. Però en aquesta divisió de les manifestacions també s’expressa un sector reaccionari del feminisme transfòbic que exclou les dones trans de la lluita feminista amb arguments biologicistes que res a veure tenen amb l’essència de lluita del nostre moviment.
En altres ciutats també el moviment ha sortit al carrer dividit, en part per aquestes qüestions però en part també com una forma de resposta davant un sector del moviment feminista vinculat als governs que vol institucionalitzar i tergiversar la lluita feminista. Per això en ciutats com Lleida o Girona la divisió de la manifestació va ser entre el sector reformista i un sector cada vegada més important del feminisme que reivindica l’anticapitalisme i la lluita de classes com a perspectiva fonamental per poder acabar amb el patriarcat i les seves conseqüències. Des de Lluita Internacionalista som contundents en aquest aspecte: sense una perspectiva revolucionària i de classe mai no podrem acabar amb la xacra del masclisme i el patriarcat. Per això ho tenim clar: unitat d’acció en defensa i per cadascun dels nostres dret però sempre amb l’objectiu de construir un feminisme de classe i anticapitalista. L’institucionalisme és evident que no ens serveix. Tan sols cal veure com el Tribunal Constitucional ha trigat més de 10 anys en resoldre el recurs del PP contra la Llei de l’Avortament. Els seus temps no son els nostres perquè les institucions no deixen de reproduir el sistema en què vivim.

Seguint l’exemple de les dones de l’Iran, de la resistència Palestina i de les treballadores d’Inditex que van aconseguir un triomf salarial molt important, fem una crida a seguir als carrers i organitzades. Cal fer assemblees de balanç i continuïtat de les importants mobilitzacions del 8 de març. Responent a cada intent d’atac als nostres drets com hem fet recentment al barri de Les Corts de Barcelona, on vam respondre a una crida anti-avortista del capellà de l’Església. Però també anant més enllà, plantejant una sortida de fons al sistema en què vivim. Perquè, com cridem als carrers: patriarcat i capital aliança criminal!

Rosario Mendieta