El nostre 3er viatge a Ucraïna, va ser a cavall del primer any de guerra. Amb aquest motiu es van realitzar reunions dins del marc “Catalunya per la pau” on, entre d’altres, hi havia “Aturem la guerra” que havia estat un protagonista molt potent en la guerra d’Iraq. Però, en aquesta ocasió no va ser igual: el que llavors era claríssim, que les tropes ianquis es retiressin, en aquest cas no ho era i la plataforma es negava en rodó a exigir la retirada de las tropes russes. Això s’agreujava perquè el dia 24 de febrer hi havia convocada una altra manifestació de refugiades ucraïneses. Les refugiades ucraïneses havien acceptat no posar res respecte l’OTAN, ja que ni nosaltres ni la plataforma ho podíem acceptar. En contrapartida, només demanaven que la plataforma exigís la retirada de les tropes. Aquesta discussió va portar a dues manifestacions, una el 24, que demanava la retirada de les tropes russes, i l’altra el 25, que no ho feia. Nosaltres vam anar amb les companyes ucraïneses.

Aquest debat es va repetir a tota Europa. A Berlín, hi va haver dues manifestacions també, una convocada amb les ucraïneses demanant una pau justa i la retirada de tropes, i una altra convocada per una ex-parlamentària de Die Linke, recolzada per la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, contra l’enviament d’armes a Ucraïna. A París, només n’hi va haver una, perquè tots els sindicats que estan protagonitzant la lluita contra les pensions de Macron, demanaven una pau justa amb la retirada de les tropes ocupants.

Perquè no hi havia aquestes dificultats en el cas de l’Iraq? D’una banda, hi ha els que s’embolcallen amb la bandera del “No a l’OTAN” per acabar recollint tots els arguments de Putin, des de la reivindicació del Donbàs com a part de Rússia, fins a arribar a un cartell ofensiu on s’identifica Ucraïna amb els nazis. Nosaltres estem per la dissolució de l’OTAN, però això no pot negar el dret d’Ucraïna a armar-se per defensar-se, prenent les armes d’allà on vinguin. De la mateixa manera que els kurds sirians tenien tot el dret a agafar les armes que els oferien els EUA per a fer-ho; i en aquell moment cap d’aquests partits ho va qüestionar.

D’altra banda, hi ha els que apel·len a la pau, dient que si es lliuren armes als ucraïnesos o no es cedeix a l’ocupació russa no hi haurà pau: demanen un alto el foc sense exigir la retirada de tropes. Vulguin o no aquests companys, això porta a la pau dels cementiris, la que avala el dret de conquesta. Aquests companys, també posen l’accent en l’increment de la despesa militar. També estem d’acord: cal aturar-la. Però l’enorme forat d’inversió militar ve de fa 25 anys, des del 1996, amb el govern d’Aznar que va disparar la inversió en armament, sobretot per fomentar una indústria armamentista en aquells moments molt minsa. I ho van mantenir tots els governs posteriors, inclòs el govern de PSOE-IU-UP, que, en plena pandèmia, el 2020-2021, va augmentar la despesa militar en quasi un 10%. Una política que el 2022 -abans de la guerra- feia d’Espanya el setè exportador d’armes del món i el 17è en despesa militar. Amb clients preferents com Aràbia Saudita, ser còmplices de catàstrofes humanitàries com la del Iemen, o proporcionar avui les armes amb les que reprimeix i assassina la policia del Perú.

Sí, la despesa militar és enorme, impulsada pel govern més progressista de la història que el desembre de 2021 la va augmentar significativament avançant l’aprovació de la Llei de Seguretat Nacional i posant 1 de cada 5 euros que invertia l’Administració central a finalitats militars. I ara, és pitjor? Sí, ara és el 2,17% del PIB, per sobre del compromís de Sánchez amb l’OTAN. Són 3 de cada 10 euros que inverteix l’Estat el 2023: 27.617 milions d’euros.

Però són per armes per a Ucraïna? No. Els Leopard operatius que disposa Espanya estan a Melilla i només s’enviaran els inutilitzables de Saragossa que s’usen com a peces de recanvi, això sí, quan estiguin arreglats. L’ajuda que ha enviat Espanya son metralladores, munició, defenses antiaèries, cascs i armilles, ambulàncies, carros de transport, i poca cosa més: en cap cas justifiquen la despesa militar. I els països occidentals, de conjunt, encara no han decidit l’enviament significatiu de tancs i neguen absolutament els avions de caça, les armes que permetrien que Ucraïna recuperés els seus territoris.

La inversió respon al rearmament d’occident. La despesa militar global ja estava en una dinàmica ascendent abans de la invasió russa. El 2020 –malgrat la pandèmia- va marcar el nivell més alt des que es tenen dades, el 1988, segons l’Institut Internacional d’Investigacions per a la Pau d’Estocolm (SIPRI). I això, a Europa, encara s’ha incrementat més en l’informe del 2023. A més, amb l’agressió de Putin, es va reforçar una OTAN que Macron havia definit “en mort cerebral”. Quan es diu que la despesa militar no permet més despesa social o augmentar la pensió mínima, no és perquè els diners se’n van a Ucraïna, sinó per una política criminal del govern de PSOE-IU-Podemos que afavoreix la indústria militar i l’exèrcit, i per la incapacitat dels moviments socials d’aconseguir prou mobilització com per aturar-los.

Però tornant als debats, els dos raonaments, amb més o menys voluntat, estan en contra d’Ucraïna i afavoreixen a Rússia, ja que donen suport a l’exigència de Putin d’un alto el foc que mantingui les seves conquestes, i per tant sense retirada de les tropes russes. Occident, des d’EUA a la UE estan per la negociació. Fins ara, els ucraïnesos no, si no es retiren les tropes i es garanteix la seva integritat territorial. Veurem el que pot o vol aguantar el poble ucraïnès. Mentre ho faci, nosaltres estarem al seu costat.

M. Esther del Alcázar i Fabregat