Esgotats els gestos propagandístics sense èxit (entrades de cinema per a jubilats, joventut, habitatge...) només li queda una última carta polaritzant la campanya: reactivar el vot de l’esquerra amb un “o jo o Vox”.

Deixa sense temps de maniobra els barons al PSOE i tanca la crisi interna obligant a unificar files; aprofita la crisi de Podemos-Sumar-IU que surten del daltabaix del 28M per esgotar el vot útil PSOE “per aturar la dreta”; escenifica la dependència del PP de Vox per al govern de comunitats autònomes i ajuntaments... i treu partit als actes que inauguraran la presidència espanyola de la UE. Potser no n’hi ha prou, però no queda res més a l’arsenal. Si ha estat una fugida cap endavant es veurà el 23 de juliol. Com a mínim, no allargar l’agonia fins el desembre li pot servir per intentar minimitzar els danys al PSOE.

Les eleccions del 28 M han estat efectivament un vot de càstig al govern, i, com ha passat en eleccions anteriors, es castiga més a l’esquerra de l’executiu, a qui més ha decebut el seu electorat: IU/Podemos. S’enfonsa el mantra de Pablo Iglesias arrel del daltabaix de l’esquerra portuguesa que havia donat suport electoral al PS sense entrar al Govern, i que la diferència a l’estat espanyol era que IU/Podemos havia sabut entrar al Govern…. I s’enfonsa igual. Amb aquests precedents, Sumar, el projecte de Yolanda Díaz neix tocat i, contra rellotge, s’intenten reparar les esquerdes i arribar a un acord amb Podemos.

El govern que surti de les urnes haurà de fer uns pressupostos per al 2024, en què s’acaba el termini de gràcia sobre el dèficit que va permetre la UE pel COVID i la guerra d’Ucraïna. Cal tornar al camí de l’austeritat, exigeix la Comissió Europea. I arribaran les retallades, no només de pensions (que ja n’hi ha hagut dues vegades), sinó més.

Sense alternatives a l’esquerra del bloc de Govern PSOE/IU/Podemos, el rebuig al govern va a l’abstenció o el recull la dreta. És també el resultat de la política de desmobilització que duen a terme CCOO i UGT, que es van convertir en crosses del govern, sense ni tan sols exigir seriosament el compliment de les promeses que havien fet en campanya, i que avui pesen en el descrèdit que té l’esquerra parlamentària. També és el resultat de la fragmentació i debilitat de l’esquerra revolucionària, que tampoc no hem estat capaços de construir una alternativa a l’esquerra del bloc PSOE-IU/Podemos.

Des de fa anys hem estat aixecant la necessitat d’avançar en la construcció d’un Front dels i les Treballadores i els pobles per les dues ruptures: amb el règim de la Monarquia i pel dret d’autodeterminació i contra el capitalisme. A les eleccions al Parlament europeu del 2009, es va conformar Iniciativa Internacionalista, una àmplia coalició de grups a tot l’estat. Eren part l’esquerra abertzale, Izquierda Castellana, Corrent Roig, Iniciativa Comunista, Lluita Internacionalista, CUT-BAI a Andalusia, la CUT o el Front popular gallec a Galiza, amb expressions polítiques a tots els territoris. Ha estat l’experiència més àmplia, però no va tenir continuïtat. Bildu, la més gran de les forces, va accelerar el curs a la dreta que el va portar a tenir com a socis ERC a Catalunya i el BNG a Galiza.

Més tard vam impulsar la coalició Des de Baix a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, amb Anticapitalistes, En Lluita, Corrent Roig i Lluita Internacionalista, que tampoc va tenir continuïtat. I després, el 2012, vam arribar a acords amb la CUP-AE, i les coalicions que van seguir.

A la darrera legislatura vam participar a CUP-Per la Ruptura, que va aconseguir dos escons. Malgrat totes les vacil·lacions, ha estat un instrument de suport a lluites com el metall de la Bahía de Cádiz, contra la contrareforma laboral de Yolanda Díaz o la llei mordassa, en defensa de la llei trans o contra la punitiva llei de prostitució del PSOE, o a la denúncia en solitari del Pacte de Toledo i de les dues reformes de pensions al costat del moviment pensionista, intentant estar al servei de la lluita contra la repressió –contra la reforma del codi penal i els “desordres agreujats”, els judicis del SAT o els 12 de Saragossa-. Com a Lluita Internacionalista a les properes eleccions del 23 de juliol tornarem a proposar un acord per donar continuïtat a la CUP-PR, ampliant a noves forces.

La situació econòmica es continua agreujant i no hi ha cap altre camí que impulsar la mobilització i l’organització. Vine a construir l’alternativa necessària des de Lluita Internacionalista.

Lluita Internacionalista
31/5/23