Les autonòmiques i municipals del 28M han mostrat el vot càstig al “govern més progressista de la història”, pel retrocés del PSOE, però especialment pel de la seva ala esquerra, tant de Podemos com dels socis de Suma de Yolanda Díaz. S’hi ha sumat l’arribada de l’onada que recorre Europa, amb un gir a la dreta de 1,5M de vots, entre el PP i VOX; amb la presència d’aquests últims a gairebé tots els municipis –inclosos els cinturons obrers- i CCAA, i el fet que perquè el PP en governi sis, necessitarà la seva col·laboració.

Vot de càstig al Govern central: desaparició de Podem

A l’estat, l’abstenció ha crescut 2 punts fins al 36%. El càstig al govern central és el desastre del PSOE, amb 400.000 vots menys. Ho fa perdent els governs del País Valencià, Aragó, les Illes Balears, Cantàbria, la Rioja i Múrcia. Només manté la Castella de González Page, Astúries, Canàries i encara que guanya a Extremadura, cal veure si pot accedir a la presidència de la CCAA. També perd les principals ciutats: totes les andaluses, excepte Jaén, també València, Palma… i un llarg etcètera.

Però com sempre, amb tant d’incompliment dels compromisos, el càstig més gran el rep la seva ala esquerra, Podemos, que perd 231.136 vots, però també els seus socis i les bases de Yolanda Díaz, debilitant molt el seu projecte de Sumar, amb Colau perdent l’alcaldia de Barcelona (-36.538), i Compromís la de València (-90.000 vots). Però també Más Madrid de primera força a l’Ajuntament de Madrid, amb 503.990, recula donant la majoria absoluta al PP, i queda en 313.111.

Podem desapareix dels parlaments valencià, aragonès, balear, canari, de La Rioja i només podria conservar el navarrès i pateix un total daltabaix amb Marees i Confluències a Galiza. Significatives són les pèrdues a les Corts del País Valencià, o la Comunitat de Madrid, on va néixer i Pablo Iglesias va aconseguir 10 diputats el 2021 que queden en zero. Només es manté a Extremadura (4) i Múrcia (2). A Astúries, on Podem lliura una guerra civil, s’esfondra fins a quedar en un, mentre que IU se’n queda tres. IU manté Rivas (Madrid) i Zamora gràcies a la suma del PSOE, en absència de Podem. El vot d’Unides Podem apareix repartit entre el 0,60% de Podem IU, l’1,20% de la coalició Amb Andalusia (on més regidors manté, 575, amb 253.054 vots) i el 0,28% d’Elkarrekin Podemos, entre altres aliances.

Menció a part mereix Adelante Andalucía –amb Anticapitalistes, que va trencar amb Podem en entrar al govern del PSOE -i en concret Cadis, un dels símbols de les “alcaldies del canvi”, amb Kichi: ara passa al PP amb majoria absoluta!. Adelante Cádiz-, sense Kichi, que no optava a la reelecció adduint que ja portava 8 anys, passen de 13 regidors a sis. Podem que va sortir a última hora d’un pacte d’unitat amb ells, es queda a zero. (Vegeu quadre d’àrees metropolitanes, amb la Badia de Càdis).

El càstig a ERC, dins de la reculada global de l’independentisme

Però si a nivell estatal l’abstenció ha caigut 2 punts, a Catalunya n’han estat 9, arribant a un 44%, perquè al càstig al govern central, se li suma el càstig a l’autonòmic. A ciutats com L’Hospitalet, la participació no arriba a la meitat de l’electorat. Però on més s’ha repetit és en bastions de l’independentisme, com Girona, on gairebé no supera aquesta participació, però ha retrocedit 10 punts respecte al 2019 i arriba a una abstenció del 46%!. O a Manresa que arriba al 51,51%,, 12 punts més que el 2019. Aquesta abstenció representa, juntament amb nuls i blancs, 300.000 votants, els que perden els independentistes (vegeu requadre sobre això).

A Catalunya, el PSC sembla que “avança”, però no ho fa per mèrits propis, ja que perd 55.529 vots (de 768.478 passa a 712.949), sinó pel brutal retrocés de l’independentisme (-331.000), i especialment el d’ERC , que en perd 300.000) pel descontentament pel seu paper venut al capdavant del govern, pactant continus retrocessos i repressió amb l’estat. Així, el PSC queda com el més votat –al regne dels cecs, el borni és rei- recuperant capitals com Lleida i Tarragona, empatant a Girona amb Guanyem, quedant segon a Barcelona, o mantenint el control del cinturó industrial, en guanyar a 21 dels 36 municipis. I fins i tot amb majories absolutes com Santa Coloma de Gramenet, Granollers o Sabadell o posicions folgades com a L’Hospitalet –malgrat la imputació sobre l’alcaldessa–.

La dreta i ultradreta, reorganització o gir a la dreta?

El PP ha guanyat les eleccions municipals, tant al còmput de vots de tot l’estat -amb 7 milions, el 31,5%, gairebé 2 milions més que el 2019- com en nombre de regidors, avantatjant el PSOE en 757.727 vots .

Ciutadans és el gran perdedor, en quedar-se amb 378 representants i perdre’n 2.409 ; en vot passa de 8,73% de sufragis a 1,35% (302.199) i perd 1,5M. Aquests van al PP i a VOX, que és la tercera força amb el 7,1%.

Però la suma de la dreta va més enllà d’aquesta reorganització evident de què ja veníem parlant. Hi ha un gir a la dreta: d’una banda el PP passa de 5.154.728 a 7.046.634, creixent 1,9M i VOX dobla, de 812.804 a 1.608.187, gairebé 800.000: és a dir, han crescut 2,7M, 1, 2 més que el perdut per C’s. VOX apareix en pràcticament tots els municipis i parlaments autonòmics, sent decisiu per al govern del PP a 6 CCAA i adverteix al PP "Que ningú esperi regals".

La dreta unionista també puja a Catalunya, més enllà del que perd C’s: el PP puja 80.000 vots, però VOX multiplica per 4, i en guanya 120.000. Es mengen els 150.000 de C’s, més 50.000 més). El PP amplia la seva representació, més que dobla els vots (de 108.000 a 247.000) i aprofita l’elevada abstenció. Obté èxits com la significativa majoria absoluta d’Albiol a Badalona -encara que sigui, com Trias, obviant el seu partit i fent una campanya exclusivament personalista- i retorna a totes les capitals.

El més preocupant és l’elevada penetració de VOX en sectors populars i de joventut –obté molts primers votants-, amb resultats com a Barcelona, on recull el millor resultat a Nou Barris, amb alguns dels barris amb menys renda de la capital, fregant el 9%, cosa que acompanya del 7% a Sarrià-Sant Gervasi, dels més rics de la ciutat. VOX entra a les 4 capitals de província, i a la majoria de municipis: passa de 3 regidors a 124. Especialment preocupant és el seu creixement en poblacions del cinturó industrial: irromp a Terrassa i Mataró (3a força) Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Gavà, el Prat de Llobregat o Cornellà (vegeu també el requadre d’altres àrees metropolitanes i en concret la de la de la Badia de Cadis).

A més, l’extrema dreta multiplica les sigles amb representació municipal a Catalunya: amb la majoria de la racista Aliança Catalana (1.401 vots, el 30,76%, i 6 regidors) a Ripoll, recentment escindida de Front Nacional per la seva exacerbada xenofòbia. També ha entrat amb un regidor a Manlleu, i un altre a Ribera d’Ondara (Segarra), format per tretze pobles. El Front Nacional, fundat per un ex militant neonazi, ha obtingut representació a Manresa (2 regidors), i amb majoria absoluta a La Masó, de 300 habitants (Alt Camp). A Vic torna Anglada (ex militant de Fuerza Nueva, expulsat del seu partit xenòfob Plataforma per Catalunya el 2014, per apropiar-se de fons del partit) ara amb les sigles de SOMI, Som Identitaris, amb posicions unionistes, a diferència dels anteriors, obté 2 regidors. Cal recordar, però, que en el seu apogeu PxC tenia 67 regidors, que potser és amb el que cal comparar els actuals de VOX, que, en qualsevol cas, els dobla.

_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*_*

Euskalherria. Bildu creix

A Euskadi, la situació és diferent. Amb una abstenció del 39.89%, 5 punts més que el 2019, superant la mitjana estatal, però sense assolir la de Catalunya. La dreta centralista del PP creix tot just 6.000 vots, i VOX no entra a cap capital i només obté un representant a les Juntas Generales d’Àlaba, però no a la capital, Vitòria, ja que no arriba al 5%. La campanya furibunda de la dreta, contra els exetarres a les llistes de Bildu, han tingut poc efecte: EH Bildu ha crescut i el PNB ha baixat.

EH BILDU supera el PNB en regidors (1.050), però sense tenir en compte Nafarroa, no en vots (297.068, el 29,20%, mentre que el PNB arriba al 31%), encara que creix 20.000 vots, mentre que el PNB retrocedeix en 86.000. Si li sumem el que ha obtingut a Nafarroa, on Bildu supera GBai en uns 20.000, s’igualen els vots. El PSE en perd 20.000. Podems retrocedeix 26.000.
A Bilbo (abstenció 43.84%), és on el PNB perd la bona part de vots, 20.000, i encara que manté la majoria, perd 2 regidors -allunyant-se de la majoria absoluta que gairebé tenia el 2019-, que guanya EHBildu, que es posa a 2. Retrocedeix Podem que en perd 6.000, i 1 regidor.
També a Donostia, mentre el PNB retrocedeix (-10.000), EH Bildu creix (3.000), separats amb prou feines per 1.000 vots. Podem perd 2.000 vots i un altre regidor.
A Gasteiz, EH Bildu, amb un augment de només 300 vots, li pren la majoria al PNB que perd 7.000 vots quedant en quart lloc, darrere del PP.

A Nafarroa la participació s’ha situat al 67,76%, un descens de 4,42. UPN guanya a les municipals a Nafarroa amb 81.680, perdent 23.000 vots dels que tenia el 2019 amb la coalició amb Ciudadanos de Navarra Suma, NA+. Bildu, sumant tot just 1.400 vots, manté la segona posició a tot just 13.000 vots de distància (68.956). Geroa Bai (GBai; «Sí al futur», coalició en què hi ha Geroa Socialverdes, PNB, Atarrabia Taldea i l’associació Zabaltzen) perd 2.000 vots i queda en 19.309.

Al Parlament: UPN obté 15 escons, PSN (que retrocedeix 2.000 vots), 11, EH Bildu, 9, Geroa Bai, 7, PPN 3, Contigo Zurekin 3 i Vox entra amb 2.
A Iruña, UPN obté 9 regidors, seguit de Bildu amb 8, PSOE 5, PP i GBai 2 cadascun, i Contigo Zurekin, 1.
En tots els casos, EH Bildu, encara que poc, puja, i GBai (PNB) baixa. El PP creix i obté 3 parlamentaris i 2 regidors a Iruña, i Vox 2

Madrid. La demagògia d’Ayuso

A la Comunidad de Madrid, l’aparença de gran avenç del PP, si es compara amb les eleccions avançades per Ayuso el 2021, no és tal, ja que ha tingut 44.623 vots menys que aleshores. Más Madrid i PSOE perden només 4.000 vots. VOX, perd 88.188.Podem 211.000, no aconseguint el 5% i perdent els seus 10 regidors, cosa que facilita la majoria absoluta del PP. L’abstenció puja 2 punts i arriba al 30%, molt menys que l’estatal, però les pèrdues de Podem, VOX i PP son d’1,5 M de persones, s’abstenen 250.000 persones més que el 2021.

A l’Ajuntament, ja hem assenyalat la pèrdua de primera força de Más Madrid i la majoria absoluta del PP que aprofita la demagògica estirada d’Ayuso. Però, així com aquesta retrocedeix en vots, ocultant-ho i presumint del seu percentatge, Martínez Almeida, sí que creix, en 300.000 vots.

País Valencià. Compromís i Podem s’enfonsen

El País Valencià, amb una abstenció que puja 7 punts, era una de les claus per al PP, que es presenta amb un acusat de violència masclista al capdavant. Ha aconseguit el 35% dels sufragis i 40 diputats (+21) absorbint, com a la resta de l’estat C’s; el PSPV creix 40.000 vots (¡!), el 29% i 32 (+5); tot i això, Compromís cau 100.000 vots, quedant amb el 14% i 14 diputats (-3); Vox, puja 18.000 vots i obté el 12% i 13 (+3) i Unides Podem - Esquerra Unida en perd 130.557, obté el 3,6% i 0 diputats (-8). C’s amb l’1,5% dels vots no aconsegueixen cap representant. Aquest retrocés de l’ala esquerra del Pacte del Botànic, impedirà repetir-lo ja que PP+Vox tenen majoria absoluta.

El bloc conservador també ha aconseguit la majoria a l’Ajuntament de València, amb 13 regidors per al PP (+5) i Vox amb 4 (+2), que assoliran 17 escons, un més que Compromís i PSPV, que en sumen 16. El mateix ha passat a Castelló de la Plana, on el PP, amb 11 regidors, i Vox, amb 4, arribaran a la majoria. A Alacant, la victòria popular va ser encara més clara i el PP va obtenir 14 dels 29 regidors del consistori.

Cinturons industrials. Bahía de Cádiz. PP i Vox obtenen vots obrers

El 2019, l’esquerra va ser la guanyadora indiscutible als extraradis de les 15 àrees metropolitanes de més de 500.000 persones. El PSOE va aconseguir victòries a 87 de les 164 localitats de més de 20.000 persones, mentre que el PP només guanyava 38. Avui, la victòria dels socialistes és a 69 i del PP, a 65.
Ja hem parlat del cinturó de Barcelona, una altra àrea metropolitana amb què hem treballat, és la Bahía de Cádiz. Era la zona predominant d’Adelante Andalucía – Anticapitalistas, amb Kichi i Teresa Rodríguez-. Compta amb 6 municipis: en 3 guanya el PP (Jerez de la Frontera, desplaçant el PSOE, i reduint Adelante de l’11% al 3; al Puerto de Santa Maria, en què ja tenia majoria i on Adelante passa de la 3a a la 6a força, i Cádiz, ciutat que ja hem comentat que governava Adelante); en dos es manté el PSOE, Chiclana i San Fernando –on té majoria absoluta-; i a Puerto Real, guanya IU amb aliances, desplaçant a Adelante que de primera força passa a 5è lloc. A més, VOX entra a Puerto Real amb 1, Jerez amb 2 i supera el 10% en dos: Chiclana i Puerto de Sta. María (3 regidors). Només no entra a Cádiz.

(* Cal tenir en compte que Adelante Andalucía, agrupava Podem, IU i Anticapitalistes el 2019; mentre que, després de l’entrada de Podem i IU al govern del PSOE, Anticapitalistes va trencar, quedant-se amb les sigles)

Galiza. Creix el BNG

A Galiza, els resultats de les eleccions municipals mostren dinàmiques una mica diferents. Amb una participació del 65.6% (2.2 punts menys que el 2019), s’observa que el PP experimenta un augment de 49.591 vots (cosa que suposa un increment del 15.15%) i passa de tenir 1.632 regidors a 1.765; així es manté com la força política més votada i amb més regidors a nivell autonòmic. D’altra banda, el PSdG perd 76.002 vots (baixa l’11.20%) i passa de 1.181 regidors a 1.010. El partit que més creix respecte a les municipals del 2019, tant en vots com en regidors, és el BNG, que passa de 456 regidors a 590 (puja 134 regidors), i de 496.379 a 420.357 vots (un augment de 54,311 vots, que suposa un 34,14% més). Galiza torna així a un escenari similar pre 15M, amb la total desaparició dels "nous reformismes", tant d’esquerres (Podem, A Marea, etc.) com de dretes (C’s) i unes eleccions que oscil·len entre el PP -que frega la majoria absoluta, sobretot a les zones d’interior- i PSdG+BNG, que conserven les principals ciutats o tenen la possibilitat de pactar i governar junts. Finalment, a diferència de la resta de l’estat, VOX continua sent una força marginal, havent obtingut un únic regidor a tot el territori.

Catalunya. Pèrdua del vot independentista i evolució de la CUP

La CUP cau un 24%, -43.071 vots respecte les autonòmiques del 2021, encara que puja 12.000 respecte les anteriors municipals del 2019 –els seus pitjors resultats–, precisament pel que fa al seu fort, les municipals. L’abstenció ho suavitza i augmenta la representació del 3,47 al 4,43%. És evident que paga per la seva política independentista titubejant, amb els plantejaments màgics del nou referèndum i el pacte de suport a ERC. Així, és arrossegada per l’estela de pèrdues d’ERC del 36,8% de vots (300.000 tant respecte de les del 2021 com de les municipals del 2019), i paga molt més que la política de JxC, a la qual segurament la ruptura del govern li va permetre pagar només l’1,19% (-6.419 respecte al 2021 i pujar-ne 15.000 respecte a municipals 2019).

Tot i que cal analitzar més detalladament el vot de JxC, ja que no recupera vots del seu vessant Puigdemont, independentista, l’aposta del qual estava a Girona, on perd 6.000 vots, i l’alcaldia passant a 3a posició. Per contra, maquilla el retrocés amb el JxC no independentista, fonamentalment amb un Trías desfermat en perfil convergent, que capitalitza el vot anti-Colau i augmenta 70.000 vots, o els de Martorell (que se’n manté al capdavant i n’apuja 1.000). També els 55.000 que guanya el PdCat, tampoc independentista, encara que no els capitalitza, aniria en el mateix sentit.

Semblaria que els 300.000 abstencionistes independentistes serien l’ala més conseqüent, mentre que el que recupera JxC respon més a una reconstrucció de la vella CiU autonomista i pactista.

Analitzant el vot de la CUP, la seva evolució parla per si sola: impuls a partir del 2012, pic de vots el 2015, on realment semblava una altra manera de fer política, amb les assemblees massives del període del Mas sí o no. Va prioritzar la política d’esquerres, i va ser l’èxit més gran en vots de la CUP. Però, es tanquen les vies més democràtiques, s’aproven pressupostos i encara que s’imposa el referèndum, ja no es capitalitza aquest impuls a les municipals del mateix any, i s’aprofundeix amb l’accionar de l’1O del 2017. Cau encara més, i s’arriba a la menor representació, el maig del 2019, quan a més hi havia les europees a les quals no es va presentar. Al caliu de les mobilitzacions post sentència, al novembre, s’arriba a un altre pic; però immediatament es busquen pactes per la dreta, amb Guanyem, i es perden més de 50.000 vots -que es maquillen amb l’alta abstenció-, cosa que s’agreuja amb la totalitat de vots a la investidura a favor del pacte amb Aragonès, la pervivència del qual s’allarga, la pressió per entrar al govern, els canals democràtics en franca crisi, la participació baixíssima i se’n perden 40.000 més a dia d’avui (12.000 més que el pis de les municipals 2019).

A les demarcacions de Barcelona, Lleida i Tarragona, baixen en major o menor mesura i no arriba per entrar a Barcelona ni Lleida, ni mantenir els 2 de Tarragona (queda en 0), ni els 3 de Reus (en queden 2), ni els de Valls (en queden 2 i perden 400 vots)… Però sí que manté la majoria a Berga (encara que perd 1.500 vots i dos regidors). A comarques gironines perd 1.000 vots respecte anteriors municipals. Tot i que puja 13 regidors per l’alta abstenció, arribant als 105. Guanyen a 7 municipis, 6 amb majoria absoluta, empaten a primera força a Girona, segona força a Olot... Doblen representació a la Diputació… però preocupa que se’n perdin 1.000 malgrat la segona posició a la capital, i de totes les concessions a la dreta de Guanyem, on en perden 400.

CUP-L’Alternativa a Barcelona

Els nostres candidats en campanya

La nostra aportació a les candidatures en què hem participat, és sobretot, de lluita i de classe: sigui per la municipalització dels serveis socials (Marga a Barcelona), o a l’educació pública d’adults (Miquel a Girona), els desnonaments, la immigració i el Sindicat de Llogateres (Jose a Vilafranca), o a l’Hospitalet, l’educació i l’ecologisme (amb Anna) els drets LGTBI (amb Cris), la lluita sindical tant a la construcció com a l’administració pública (amb Víctor ), la lluita contra la repressió a l’escola pública catalana, com a portaveu dels 9 del Palau denunciats el 1O per la guàrdia civil (Josep Lluís). I totes compromeses amb la solidaritat internacional, anant a Bòsnia durant la guerra o a Palestina per trencar el bloqueig de Gaza (Miquel o Josep Lluís), amb les dones i els pobles de l’Iran (Cris), o ara a portar ajuda humanitària als sindicats i joves antiautoritaris d’Ucraïna (Marga o Josep Lluís)…

Més enllà d’aquest esforç electoral, la lluita segueix, per construir organització i Lluita Internacionalista, i sempre al carrer al costat de les treballadores.