L’assassinat de Nahel Merzouk, un noi de 17 anys per un tret de la policia en un control de trànsit a Nanterre, un municipi de la perifèria de París, ha estat el detonant d’una revolta que ha sacsejat tota França. No és un cas aïllat, però aquest cop hi havia imatges de com el policia li disparava a boca de canó dins del seu cotxe. Les mobilitzacions expressen la ràbia de la joventut dels barris obrers i populars davant l’assetjament diari de la policia, el racisme institucional que mata joves negres i àrabs, però també l’empobriment massiu en aquests mateixos barris, molt colpejats per l’actual crisi econòmica.

Les protestes han obert una nova crisi per al govern d’Emmanuel Macron: s’han estès arreu del país i a les regions d’ultramar com la Guaiana i l’Illa de Reunió i en algunes localitats s’ha interromput el transport públic a la nit o s’ha imposat el toc de queda. També hi ha hagut rèpliques a Bèlgica o Suïssa.

La violència policial racista no és un problema nou a França. El 2005, tres adolescents de 15 a 17 anys es van amagar en una subestació elèctrica fugint de la policia a Clichy-sur-Bois: Zyed Benna i Bouna Traoré van morir electrocutats, i Muhittin Altun va patir gravíssimes cremades. La seva mort va desencadenar setmanes de protestes arreu del país, només comparables a les que veiem avui.
El que ressorgeix és una fractura social i política. Als barris obrers de les perifèries, que a França es coneixen com a banlieues, hi ha molt més atur, la renda és molt més baixa, el parc d’habitatge és precari i hi ha menys serveis públics. Els joves que hi viuen pateixen diàriament controls policials per perfil facial, discriminació a la feina o en l’accés a l’habitatge.

Nahel, un repartidor de pizzes fill de mare soltera algeriana, era francès i havia crescut a França, però continuava sent vist com un «immigrant» a casa seva. «Immigrants» de segona, tercera o quarta generació... una condició que passa de pares a fills per justificar la marginació i la persecució policial.

L’estat francès ha respost amb una repressió sense precedents: 45.000 policies i gendarmes als carrers, desplegament de les unitats de xoc (BRI i RAID), més de tres mil detinguts (la majoria entre els 14 i els 18 anys) i sentències de presó exprès .
L’assassinat de Nahel respon a un patró de racisme policial. No és casualitat que a la primera volta de les presidencials franceses de 2022, el 64% de la policia i l’exèrcit van votar per l’extrema dreta: el 39% per Marine Le Pen i el 25% per Éric Zemmour, segons l’institut d’enquestes Cluster 17. I els sindicats policials Aliance i UNSA Police van emetre un comunicat conjunt el mateix dia de l’assassinat cridant al «combat» contra les «plagues» i les «ordes salvatges», en referència als joves que participaven als aldarulls. I amenaçaven obertament el govern Macron, que havia intentat calmar els ànims: «demà estarem en resistència i el govern n’haurà de prendre consciència». Marine Le Pen no ha parat de tirar llenya al foc des del primer dia, exigint més repressió i la declaració de l’estat d’emergència.

Tot plegat suposa un nou salt autoritari, després de la il·legalització del grup ecologista Soulevements de la Terre, el més actiu de França o la repressió sobre les vagues i mobilitzacions contra la reforma de pensions.

Aquesta joventut racialitzada i marginalitzada no es veu tampoc representada en els espais ni les organitzacions sindicals o polítiques de l’esquerra, que ni els defensen quotidianament en els seus llocs de treball precaris o reivindicant millores als seus barris, ni ara tampoc els estan defensant de la repressió. I només els queda la ràbia de destrossar tot el que poden. Parlen amb el llenguatge de les pedres i el foc. És la violència que genera la violència del capital.

Si aquest jovent es queda sol davant la repressió si aquesta ràbia no es polititza i s’organitza , per canalitzar-la contra Macron i la seva deriva autoritària, si no es construeix un front en defensa dels drets socials i les llibertats... serà la ultradreta qui en traurà rèdit.

5/7/23