A Kíev vam quedar amb Col·lectius Solidaritat, que fa una tasca d’ajuda a la joventut i als sindicats d’esquerres al front i a la rereguarda. En aquesta organització on milita el nostre camarada Sergiy Movchan, qui s’ha encarregat de tota l’organització. També ens van reunir amb Vitaly Dudin del Moviment Social ucraïnès, així com amb els companys Zhakar Popovich i Denis Pilash, tots dos activistes i militants del mateix partit. Vam parlar de la seva situació un any després del seu primer congrés, de la seva tasca en defensa dels treballadors i treballadores a Ucraïna i de les dificultats de construir des de l’esquerra entre el neoliberalisme de Zelenski, el conservadorisme i l’extrema dreta en plena lluita contra la invasió russa.

A Mikolàiv ens vam trobar amb les treballadores del Sindicat de l’Educació i Ciència, a les quals vam lliurar 30 lots de roba de llit, tal com ens havien demanat. En aquesta ciutat s’hi creuen dos rius, el Bug i l’Inhul, a 65 quilòmetres del Mar Negre. Així i tot, des de l’inici de la invasió tenen molts problemes amb l’aigua potable. Les potabilitzadores duien l’aigua de més amunt, del Dnipró i han estat destruïdes com a objectiu de guerra. Les que han construït de nou s’espatllen contínuament a causa de l’alta salinitat. Vam poder visitar una facultat de la Universitat Almirall Makarov, que ha estat colpejada per míssils en diverses ocasions i estan treballant per estabilitzar l’edifici. Un treballador bromeja: - No sé què tenen els russos contra nosaltres, només han destruït els lavabos, no en queda ni un! No s’espera que hi puguin reprendre les classes presencials durant el curs vinent.

Després de la visita, ens havien preparat un emotiu acte en agraïment per l’ajuda rebuda, on van assistir més de 50 treballadores del sindicat que van compartir les històries de les més directament afectades. Algunes havien escapat de territori ocupat al cap de setmanes d’aguantar combats i bombardejos sense sortir dels búnquers, d’altres s’havien quedat sense casa perquè estava derruïda i totes elles estaven soles, moltes a càrrec de criatures. L’ajuda la reben les treballadores amb menys recursos, les que encara no tenen res després d’abandonar les seves cases, pobles i ciutats, com la Polina: “Vam fugir en un cotxe vuit persones dos gats i un gos”.

Kriví Rih és una ciutat que té uns cent quilòmetres de longitud i ajunta les diverses mines i fàbriques que li donen vida. Entre la indústria minera i la metal·lúrgica, almenys hi treballen 150.000 treballadores. Allí ens vam reunir amb Yuri Samoilov del Sindicat Independent de Miners de la ciutat i amb dues treballadores d’Arcelormital. Vam parlar de la baixa càrrega de treball a causa de la guerra i de les dures condicions en les quals treballen tant a la mina com a la cadena de producció. Ens van explicar la corrupció que hi ha entre els alts càrrecs de les empreses i com externalitzen serveis a empreses més petites de la seva propietat a costa dels salaris dels treballadors. La Svitlana ens comentava: - Diuen que posaran mesures de seguretat, que les subcontracten a la seva empresa, però no volen pagar cap plus de perillositat. Vam lliurar-los 20 torniquets per als membres del sindicat que combaten en primera línia de front.

A Zaporíjia ens vam retrobar amb el Sindicat Independent de Treballadors del Ferrocarril. El dia anterior un míssil rus que havia errat l’objectiu havia matat a dues noies de 19 i 20 anys mentre cantaven al carrer, una d’elles era filla d’un company dels sindicalistes. Al magatzem on reparen els trens tenen una petita sala on descarreguen tots els productes bàsics i de primera necessitat i de seguida tots els treballadors expliquen les dificultats perquè els assignin bones rutes i la inseguretat de no saber com actuar quan bombardegen prop de les rutes del ferrocarril entre diferents objectius militars, com per exemple fàbriques. Un maquinista ens ho explicava: - Encara hi ha poca càrrega de treball, si vull fer hores he de demanar les rutes més perilloses. Allà vam comprar lots d’aliments bàsics per a 71 famílies que van venir a recollir l’ajuda a la seu del sindicat a les cotxeres.

Vam arribar fins a Korosten per iniciar una nova relació amb un Sindicat Independent de Treballadors del Ferrocarril. Allí, a banda de la reparació, la feina principal és la producció de rodes de tren. La fàbrica, construïda el 1914, va ser bombardejada els primers mesos de la guerra. Insisteixen en la importància de la contraofensiva ucraïnesa i sobretot de les armes defensives i la seguretat que els dona el sistema antiaeri com a treballadors i a les seves famílies. Les condicions de treball són molt dures: - La normativa del sabó que s’ha d’entregar a cada treballador setmanalment la va signar Lenin! I les naus tenen vidres trencats i sembla que treballin a la intempèrie. A més destaquen la gestió nefasta dels dirigents de l’empresa pública del ferrocarril, que pretén rebaixar costos a base de reduccions de personal. Fem entrega personalment d’una part dels torniquets i d’un visor nocturn pel cotxe a un sindicalista enrolat a l’exèrcit que ara mateix està de permís. La resta s’entreguen per la resta de combatents que formen part del sindicat.

Des de Lluita Internacionalista pensem que la solidaritat internacionalista ha d’enfortir als treballadors i treballadores del món davant dels imperialismes. Enfrontem la teoria dels camps des d’una perspectiva de classe. Donem suport a la classe treballadora ucraïnesa que resisteix la invasió russa i que cada dia es veu més ofegada per les polítiques neoliberals del govern de Zelenski i els seus aliats!

1/9/2023
Isarn Pardes