L’atac de Hamàs amb altres fraccions palestines del 7 d’octubre en territori israelià i la reacció del Govern sionista ha tornat a posar la causa palestina en el centre de la lluita de classes internacional.

La sorpresa de l’atac i la seva profunditat en el territori han posat en qüestió el prepotent exèrcit israelià i els seus sofisticats sistemes de control. La crisi apunta directament al Govern de Netanyahu, de coalició amb l’extrema dreta, encara que transitòriament la seva declaració de guerra al poble palestí li permeti recuperar la seva base en nom de la “unitat nacional”. Però si ja hi ha algunes veus que li demanen el cap per no prioritzar els ostatges, i declarar insistentment que l’objectiu prioritari és destruir Hamàs, probablement, al final del conflicte s’agreujarà la crisi.

Els dubtes de la resposta israeliana són evidents, més enllà de la pluja brutal i indiscriminada de bombes, que ja han provocat més de 4.300 morts i milers de ferits. El passat 12 d’octubre l’exèrcit hebreu donava 24 hores per l’evacuació de més d’un milió de palestins que viuen en la meitat nord de la franja de Gaza, mentre acumulava tancs i més tancs en el pas d’Eretz. Però han passat gairebé 10 dies i no hi entren. Si ho fan, no sabem fins on poden arribar.

La situació colpeja fortament Cisjordània. L’actuació dels colons matant palestins amb el suport de les unitats militars -80 des del dia 7, 20 dels quals criatures- ha exacerbat encara més la tensió. La repressió de l’Autoritat Palestina a les mobilitzacions accelera el rebuig massiu dels i de les palestines que l’acusa de reprimir al servei de l’exèrcit ocupant, com cridava obertament a les manifestacions. La crisi no només de Fatah, sinó també les crítiques que hi havia contra Hamàs, havien portat al sorgiment d’un moviment jove aliè als dos grans partits, i format per militants d’ambdós.

Altre cop el Govern sionista posa sobre la taula una segona Nakba, (1) amb l’expulsió de més de dos milions de palestins al desert del Sinaí, a Egipte. Però els països àrabs, començant per Egipte, no en volen ni sentir a parlar. Tampoc Hamàs, que ha alliberat 2 ostatges nord-americanes “per motius humanitaris” i es compromet a alliberar-ne més si s’aturen els bombardejos. Des del principi, Hamàs havia ofert l’intercanvi dels ostatges per 6.000 presos palestins, ostatges del govern israelià, molts d’ells des de fa anys. Però els ostatges no són l’objectiu prioritari del govern israelià que reitera que vol l’eliminació de Hamàs costi el que costi.

Mentrestant, la massacre de l’hospital esperonava grans mobilitzacions que amenacen posar en flames la regió. La gent a la plaça Tahrir de la capital egípcia cridava “aish, hurriya was adala ijtimaiya” (pa, llibertat i justícia social), el mateix que cridava el poble el 2011. Els governs àrabs que com el jordà o l’egipci, sempre han estat al costat dels EUA, es mostren impotents per aturar l’escalada. Biden va haver d’anul·lar la reunió a Jordània amb Al Sisi i Abu Mazen de l’Autoritat Palestina.

L’imperialisme dels EUA s’ha posat incondicionalment al costat del sionisme, però manifestava preocupació davant una possible reocupació de Gaza, com impulsen ministres com Ben Gvir o Smotrich, i segueix insistint en la irreal i reaccionària “solució” dels dos estats.

Els imperialismes europeus també ho fan i s’alineen amb Israel, com va expressar Úrsula von der Leyen. Però el bloc europeu presenta esquerdes. Alemanya, França i la Gran Bretanya prohibien manifestacions de suport al poble palestí, tot i que no estan podent aturar les massives mobilitzacions que s’hi realitzen (100.000 persones a Londres, milers a París o les que es repeteixen a Alemanya per més detinguts i ferits que hi hagi). A l’estat espanyol també s’obren esquerdes en el mateix govern: mentre Sánchez, en nom del “govern més progressista de la història”, es declara al costat d’Israel –i Enrique Santiago del PCE, arribava a equiparar les “víctimes palestines i israelianes”, seguint a Yolanda Díaz que condemna "totes les violències vinguin d’on vinguin" -, Podemos reclama el reconeixement de l’estat palestí i ha vist com Sumar vetava la seva proposta de resolució a favor del poble palestí al Congrés.