En un marc d’agudització de la crisi capitalista mundial, guerres, atacs a les condicions de vida de les majories socials i una catàstrofe climàtica, és necessari enfortir una sortida per l’esquerra, anticapitalista i socialista, per un govern de la classe treballadora.

Les eleccions es donen en el marc d’una Argentina que s’aproxima a un nou col·lapse econòmic, polític i social i d’un ajust dut a terme pel govern peronista del Front de Tots/Unió per la Pàtria que està sent descarregat sobre la classe treballadora i els sectors populars més pobres. Estem en presència d’un règim polític sotmès als dictats de l’FMI, l’imperialisme, les multinacionals i la burgesia argentina. Les recents eleccions primàries (PASO) van posar de manifest l’enorme malestar social i polític de milions de persones amb les polítiques dels partits capitalistes tradicionals que han gestionat l’Estat nacional en les últimes dècades i han empitjorat les condicions de vida de les grans majories populars.

En les PASO ha guanyat una figura emergent, independent dels partits tradicionals, l’ultradretà Javier Milei. Milei planteja la dolarització de l’economia, una reforma laboral de fons per a eliminar els drets laborals, un pla de privatitzacions. És a dir, un pla d’atac a la classe obrera per a intensificar decididament l’explotació capitalista a l’Argentina. La seva candidata a vicepresidenta i els seus principals candidats són negacionistes de la dictadura. A més, manifesten que lliuraran definitivament les Malvines, privatitzaran els rius i retiraran els drets aconseguits al moviment de dones i les dissidències. Per la qual cosa el Front d’Esquerra es proposa lluitar activament i en unitat contra aquesta expressió d’extrema dreta.

L’emergència de Milei s’ha donat en un marc de malestar i brega amb el govern i els polítics patronals tradicionals. I també del clima polític i ideològic conservador generat per la pressió del gran capital i les grans coalicions polítiques capitalistes que es troben en una profunda crisi. Així ho evidencien els resultats de Patricia Bullrich, representant de la dreta de Junts pel Canvi, i Sergio Massa, ministre d’Economia de l’actual govern d’Alberto Fernández, responsable dels ajustos dels últims anys i que continuen avui. Només un dia després de les PASO, en una gravíssima situació social, Massa va aplicar un nou ajust que va encarir els aliments i altres productes essencials, devaluant la moneda un 22 % a petició de l’FMI. I ara, obligat per les seves pròpies necessitats electorals, va anunciar tardanament algunes mesures per a sectors de treballadors les quals són a més completament insuficients.

En aquest difícil escenari, el Front d’Esquerra - Unitat, que és una coalició de l’esquerra classista i socialista integrada pel Partit de Treballadors Socialistes (PTS), el Partit Obrer (PO), Esquerra Socialista (IS) i el Moviment Socialista dels Treballadors (MST), ha tornat a mostrar-se com l’única referència d’independència de classe lligada als treballadors, les dones i la joventut per a enfrontar als partits de l’ajust i disposada a lluitar en oposició al creixement de la dreta. I és de fet l’única força política que s’oposa a tots els governs que ajusten i qui novament haurà d’estar en primera fila al carrer contra Milei i qualsevol que pretengui retallar drets a la població.

De les cinc candidatures que es presentaran en les eleccions oficials d’octubre, el FIT-U amb la seva fórmula presidencial encapçalada per Myriam Bregman, totes les seves candidatures i la seva militància és l’única alternativa política que proposa trencar amb l’FMI i no pagar el deute, convocant a les i els treballadors, a la joventut i a tots els sectors explotats i oprimits a lluitar per un programa obrer i popular de defensa del salari, les jubilacions, per una assegurança a l’aturat enfront de la desocupació, el repartiment de les hores de treball sense afectar el salari i la reducció de la jornada laboral a sis hores, ni els convenis col·lectius de treball, per a generar treball genuí, contra l’especulació immobiliària, per la nacionalització de la banca i del comerç exterior, l’expropiació sota control obrer de les grans empreses que especulin amb els preus i la fam del poble, la defensa dels drets de les dones i el col·lectiu LGTBI+, contra l’extractivisme que saqueja, destrueix i contamina, en defensa del medi ambient i els drets dels pobles originaris. Això requereix unir al conjunt dels explotats que les patronals i les direccions sindicals burocràtiques divideixen entre efectius, contractats, precaris i desocupats, donant-li suport a totes les lluites obreres, piqueteres, populars i de la joventut. Amb aquest programa, el FIT-U crida els treballadors a enfrontar tant l’ajust del govern com les mesures que proposa l’oposició dretana als carrers, seguint el camí obert per la recent lluita del poble de Jujuy contra una reforma constitucional antidemocràtica i patronal i les grans lluites del moviment piqueter independent i els sindicats recuperats. Amb aquesta posició, el FIT-U va estar al capdavant de la lluita per enfrontar dins i fora de la Legislatura de Buenos Aires als organitzadors d’un acte negacionista i prodictadura.

Com s’ha demostrat a l’Argentina i en altres països del món, les polítiques del centreesquerra o el “progressisme”, que governen per als capitalistes, emmanillen les organitzacions de la classe treballadora amb la col·laboració de la burocràcia sindical i apliquen polítiques d’ajust sense resoldre cap dels problemes que pateixen les i els treballadors i els sectors populars, i obren el camí a la dreta i l’extrema dreta. De l’altre costat, les rebel·lions populars a Amèrica Llatina marquen el camí per a enfrontar aquesta ofensiva i obren el pas a la lluita pel govern de treballadors i el socialisme.

Si hi ha una conclusió clau de l’últim cicle polític és que no es pot combatre a l’extrema dreta de Milei a l’Argentina, Bolsonaro al Brasil, Trump als EUA, Vox en l’Estat Espanyol, Le Pen i Zemmour a França, amb l’aplicació de mesures d’ajust als que menys tenen i polítiques de dreta. Enfront de la crisi de la dreta tradicional i el fracàs de les variants del centreesquerra que són la cara “progressista” dels atacs capitalistes contra el poble treballador, el que fa falta és defensar una política d’independència de classe: convocar a la classe treballadora i el poble a intervenir, donant suport a les lluites en curs i superant la paràlisi imposada per la burocràcia sindical, per les reivindicacions urgents i per un govern de treballadors i el socialisme.

Davant d’aquest escenari, en les pròximes eleccions nacionals el FIT-U és l’única força que defensa un programa de lluita i independència de classe que pot donar una expressió política per esquerra a la ràbia social d’amplis sectors de la classe treballadora, les dones i la joventut i que lluita també per conquistar noves banques d’esquerra per a posar-les al servei de la lluita contra l’avanç de la dreta i contra tots els ajustadors. El FIT-U expressa objectivament una perspectiva de lluita perquè la classe treballadora plantegi un programa propi enfront de la crisi social en curs i una sortida socialista de fons per reorganitzar el conjunt de l’economia en forma democràtica i racional en funció de les necessitats populars i no dels guanys capitalistes.