L’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional va ser una organització fundada a Londres en 1864 que va agrupar inicialment els sindicalistes anglesos, anarquistes i socialistes francesos i italians republicans. Els seus fins eren l’organització política del proletariat a Europa i la resta del món, així com un fòrum per a examinar problemes en comú i proposar línies d’acció. Van col·laborar en ella Karl Marx, Friedrich Engels i Mikhaïl Bakunin.

La revolució del petroli va ser una revolta obrera de caràcter llibertari i sindicalista que va tenir lloc a Alcoi, el juliol de 1873, durant la Primera República Espanyola. Segons l’historiador Manuel Cerdà, es va denominar revolució del petroli «per haver-se produït l’incendi de l’Ajuntament i algunes cases confrontants.

En 1873 Alcoi era una de les poques ciutats espanyoles que s’havien industrialitzat. Un terç dels seus 30 000 habitants, incloent-hi dones i nens, treballava en la indústria —5500 en 175 empreses tèxtils i 2500 en 74 indústries papereres—. Les seves condicions de vida eren molt dures, com ho demostrava el fet que el 42% dels nens morien a Alcoi abans d’haver complert els cinc anys. Això explica en gran manera l’extraordinari creixement que va tenir allí la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT), que a la fi de 1872 ja comptava amb més de 2000 afiliats, gairebé la quarta part dels obrers de la ciutat.

El 9 de març una manifestació en la qual van participar prop de deu mil persones va recórrer els carrers d’Alcoi i va culminar en un míting celebrat en la plaça de toros, en el qual es va aprovar per unanimitat demanar un augment del salari i la disminució de les hores de treball.

El 7 de juliol la Comissió va convocar una assemblea dels obrers de la ciutat en la plaça de toros. Allí es va acordar iniciar una vaga general l’endemà per a aconseguir l’augment dels salaris en un 20% i la reducció de la jornada laboral de 12 a 8 hores.
Efectivament, la vaga va començar el dia 8 i com va comunicar per carta Severino Albarrasí, membre del Comitè Federal, a la Federació de València, estaven disposats «a vèncer de qualsevol manera i a recórrer a tots els mitjans disponibles, fins i tot a la força si això era possible». V. Fombuena, també membre de la Comissió, s’expressava de la mateixa manera en una carta enviada a la secció de Bunyol —«estem avui en una vaga general d’obrers i obreres, que som el número de 10.000, disposats a fer front a tot el que es presente», escrivia—, als membres del qual animava a treballar «en pro de la nostra causa sense descans per a arribar aviat al dia de la Liquidació social».

El dia 9 els fabricants, reunits a l’Ajuntament, van rebutjar les reivindicacions obreres per considerar-les exagerades, trobant el suport de l’alcalde, el republicà federal Agustí Albors. Llavors els obrers van exigir la dimissió de l’alcalde i la seua substitució per una junta revolucionària —integrada pel Comité federal de la Internacional—. Quan estaven reunits en la plaça de la República —o plaça de Sant Agustí— davant de l’Ajuntament —esperant el resultat de l’entrevista que estaven mantenint Albors i els membres de la Comissió, Albarrasí i Fombuena— la guàrdia municipal per ordre d’Albors va disparar contra ells perquè es dissolgueren —causant un mort i diversos ferits.

El mateix dia 10 la Comissió federal es va fer càrrec de la corporació municipal, aquesta junta dura fins al dia 13 de juliol, establint-se una espècie de Junta anomenat Comité de Salut Pública, presidida pels dirigents internacionalistes de la comissió, entre ells Severino Albarrasí. Aquesta corporació va ser declarada revolucionària i socialista internacionalista, independent del govern.

Els treballadors van tornar a fer-se amos de la ciutat, la qual cosa va obligar els fabricants a cedir i apujar els salaris, però quan les tropes van tornar es van tirar enrere. La burgesia d’Alcoi, espantada pel que havia succeït, va descarregar tota la responsabilitat en l’actuació de l’alcalde Albors.

Després dels successos es va deslligar una forta repressió. Van ser detinguts entre 500 i 700 obrers i d’ells 282 van acabar sent processats. . A principis de setembre es va presentar a Alcoi un jutge instructor acompanyat de 200 guàrdies civils, que van procedir a detenir a centenars d’obrers, molts dels quals van ser conduïts fins a Alacant. En 1876 una amnistia va treure de la presó a bastants dels processats, i en 1881 va haver-hi una segona amnistia. En 1887 van ser absolts els últims vint processaments, sis dels quals encara estaven a la presó, catorze anys després dels fets. «La justícia va poder esclarir els fets, però no va poder identificar de manera fefaent als culpables»

Existeix diverses versions sobre aquests fets, però el que no podem oblidar és que va ser un fet històric del moviment obrer que lluitava per millorar les seues condicions de treball i de vida, era primordial canviar les condicions de treball no sols les dotze hores de treball sinó el treball infantil.

Recomane també acudir al text escrit per F.Engels sobre aquests esdeveniments sota el títol Els bakuninistes en acció. Memòria sobre l’aixecament a Espanya en l’estiu de 1873, en aquest text s’és crític amb l’actuació del moviment llibertari en aquests esdeveniments.

Carlos Rodríguez (País Valencià)