En tres mesos d’atacs indiscriminats contra Gaza, Israel no està aconseguint cap dels seus objectius, més enllà de la massacre: més de 23.000 morts identificats, entre els quals 8.000 criatures (la xifra no inclou els que no han pogut ser rescatats de sota les runes), barris aplanats, hospitals, escoles i infraestructures d’aigua destrossades. Però més enllà de la destrucció, Netanyahu no està aconseguint cap dels objectius que va declarar el 7 d’octubre: ni destruir Hamàs, ni alliberar els ostatges retinguts a la Franja ni garantir la seguretat dels israelians. Al contrari, la legitimitat internacional d’Israel està compromesa, per als seus aliats resulta cada cop més car donar-li suport, el pla de normalització amb l’Aràbia Saudita i la resta dels països s’ha congelat, ja no pot confiar en l’Autoritat Palestina ni en Hamàs per controlar els palestins, i la figura de Netanyahu està cada cop més qüestionada internament. Mentre plouen les bombes sobre Gaza, tota l’arquitectura de seguretat que Israel ha construït en 75 anys trontolla.

Al gabinet de guerra del primer ministre Benjamin Netanyahu i els seus socis d’ultradreta hi ha també el cap de l’Estat Major, Gadi Eisenkot, el creador de l’anomenada Doctrina Dahiya, que predica causar un mal desproporcionat als enemics d’Israel. Pren el nom del barri del sud de Beirut que l’exèrcit israelià va arrasar a la guerra de 2006 perquè era un feu de Hezbol·là. Va avisar: “el que va passar al barri de Dahiya passarà a tots els pobles des d’on es dispari contra Israel. Hi aplicarem una força desproporcionada i hi causarem grans danys i destrucció: des del nostre punt de vista no es tracta de barris civils, sinó de bases militars. No és un advertiment: és un pla”.

I això és precisament el que estan fent a Gaza. Però Netanyahu i Eisenkot saben que difícilment així acabaran amb Hamàs, que avui té més suport que mai entre els palestins, no per la seva ideologia islamista, sinó perquè defensen el poble de l’ocupació israeliana. També el barri de Beirut continua sent avui un feu de Hezbol·lah. Tampoc l’estratègia dels assassinats selectius com el que va matar el número 2 de Hamàs en el mateix barri, que Israel aplica des dels anys 70, no ha aconseguit res. Netanyahu busca la seva supervivència política, els seus aliats volen la reocupació de Gaza i expandir encara més les colònies a Cisjordània. No hi ha per ara un pla polític: qui controlarà els Palestins? Ho faran amb la moribunda Autoritat Palestina en la qual ja no creu ningú? Però això implicaria ressuscitar-la com demana la UE i els països àrabs amb una promesa de tornar a la solució dels dos estats, que sempre ha estat inviable i ara encara ho és més amb la ultradreta al govern israelià. I mentre, la crisi política interna d’Israel no deixa d’aprofundir-se.

Els dirigents polítics i militars israelians s’han mostrat tan confiats en la seva impunitat que s’han saltat totes les línies vermelles. Han caigut totes les màscares. Els bombardejos sistemàtics contra objectius civils (inclosos hospitals, escoles i centres de culte), el bloqueig d’aliments, aigua i medicines, el desplaçament forçat de població són crims de guerra. Però a sobre no només no se n’amaguen sinó que ho reivindiquen, amb les seves declaracions públiques que han demostrat una intencionalitat genocida. Sud-Àfrica (que des de la fi de l’apartheid ha estat molt activa en la defensa dels drets del poble palestí precisament pel seu passat) ha estat l’únic país que ha tingut la valentia de demanar comptes d’acusar-lo de genocidi davant el tribunal de l’ONU, i un dels pocs que ha trencat relacions diplomàtiques. El tribunal de L’Haia no aturarà la guerra de Gaza, com no va aturar la d’Ucraïna, però si es pronuncia contra Israel, que basa la seva legitimitat precisament en un altre genocidi, serà molt important.

Els imperialismes dels Estats Units i europeus han hagut de començar a vigilar les paraules de suport a Israel, empesos per l’onada de mobilització solidària amb Palestina arreu del món. Biden sembla disposat a immolar-se electoralment per salvar el seu aliat estratègic a la regió i no atura el pont aeri d’armes i diners per sostenir l’ofensiva israeliana, fins i tot al preu de deixar caure Ucraïna si és necessari. Els règims àrabs, callen i atorguen: només els rebels houthis estan intentant bloquejar Israel amb els atacs al mar Roig. El divorci entre els governs i els pobles és evident. Els palestins i les palestines estan pagant un preu molt car per totes nosaltres. La guerra contra el poble palestí és contra tots els pobles del món. Israel no l’està guanyant. La nostra feina és aprofundir la mobilització i la solidaritat fins que esclatin totes les seves contradiccions. Ens hi va el futur de totes.

Laila Nasar