Corea del Nord va fer el seu
segon test amb una bomba
nuclear el 25 de maig passat.
I va despertar la fúria de
l’imperialisme ianqui.

Immediatament, el president
dels Estats Units, Barack
Obama, va demanar al món
que «s’enfronti a Corea del
Nord», afirmant que
l’imperialisme està
determinat a protegir la «pau
i la seguretat del món». El
secretari de Defensa americà,
Robert Gates, va dir que els
EUA no acceptaran Corea
del Nord com un «Estat nuclear
», i va amenaçar: «No ens
quedarem amb els braços
plegats mentre Corea del Nord
es prepara per tenir la
capacitat de causar destrucció
a qualsevol blanc a Àsia o a
nosaltres».

Immediatament, els països
imperialistes d’Europa i el Japó, a
més d’altres potències nuclears, van
amenaçar amb represàlies contra els
nord-coreans, plantejant la possibilitat
d’atacar militarment el país.
Vergonyosament, les amenaces han
tingut la complicitat de Rússia i de la
Xina, que van votar a favor de les
sancions. Corea del Nord va
respondre les amenaces llançant dos
míssils d’abast mitjà en direcció al
mar del Japó.

És improbable que l’imperialisme
tiri endavant una invasió contra
Corea. Un pla d’aquest tipus és impracticable
després del pantà militar
iraquià. Però el govern Obama,
conjuntament amb l’ONU i l’OTAN,
podria patrocinar atacs i
bombardejos contra el país.

Una hipocresia enorme

En primer lloc, hi ha una hipocresia
enorme darrere les declaracions del
govern Obama i dels representants
de l’imperialisme europeu i els seus
aliats. La declaració del nordamericà,
convocant «tot el món a
aixecar-se contra Corea del Nord»
és totalment al·lucinant i
s’empal·lideix davant dels crims
comesos per l’imperialisme ianqui
contra la humanitat. En realitat es
tracta d’una altra campanya imperialista,
auxiliada per la gran premsa,
que intenta construir una nova
amenaça a la «pau mundial». Una
cosa que ja vam veure en les
campanyes de demonització de
Sadam Hussein per justificar la
invasió de l’Iraq.

També és absurda la suposada
intenció de l’imperialisme d’evitar la
«proliferació d’armes nuclears», usada
com a disculpa per amenaçar no
només Corea del Nord, sinó també
l’Iran, acusat pels EUA de
desenvolupar un programa d’armes
atòmiques. Mentre amenacen
Corea del Nord, els EUA, auxiliats
per l’ONU, senzillament fan els ulls
grossos davant de les bombes
atòmiques d’Israel, l’Índia i el
Pakistan, perquè aquests tres països
són aliats ferms de l’imperialisme.
Cap d’ells no va signar el Tractat de
No Proliferació d’Armes Nuclears i,
conseqüentment, podran usar-ne
contra un «país no nuclear». Cosa
que l’imperialisme nord-americà ja
ha fet. Fins avui, els EUA són l’únic
país que ha usat armes atòmiques
contra població, a Hiroshima i
Nagasaki, al final de la Segona Guedir rra Mundial [1946].

La veritable amenaça és
l’imperialisme

La pressió dels EUA i els seus aliats
contra els països que desenvolupen
armes atòmiques, com Corea del
Nord, o tecnologia nuclear, com
l’Iran, provoca uan discussió acalorada.
Al final, aquests països tenen
o no el dret de desenvolupar aquest
tipus de tecnologia? Per respondreho
hem d’analitzar cada cas en particular
utilitzant sempre un criteri de
classe.

No és nou que l’imperialisme nordamericà
intenta imposar el seu
monopoli en les armes nuclears per
aixafar els pobles i països que tenen
algun grau d’independència. Per ferho,
l’imperialisme té un aliat
important: l’ONU i el seu Consell de
Seguretat, que reuneix els països
imperialistes, a més de Rússia i de la
Xina, que posseeixen la major part
de l’arsenal atòmic del planeta. Cap
d’ells té cap intenció de desfer-se’n.

En el cas nord-coreà, la qüestió decisiva
és el fet que l’imperialisme intenta
imposar el seu control absolut
sobre les armes nuclears, o almenys
fer que només els països imperialistes
i els seus aliats (Israel, l’Índia i el
Pakistan) en tinguin.

Els EUA van permetre que els seus
aliats desenvolupessin armes
nuclears per fer xantatge i amenaçar
els palestins, als països àrabs, i fins i
tot per una possible utilització en
atacs militars tàctics a la guerra de
l’Afganistan sota l’argument de
«combatre el terrorisme».
Lluny de representar un «perill contra
el món», Corea del Nord és un
país petit i immensament pobre.

Podria ser esborrada del mapa en
uns quants minuts pel poder militar
dels EUA. Les pressions i amenaces
imperialistes serveixen només
per forçar la capitulació de tots els
governs que posseeixen tenen certa
independència en relació amb
l’imperialisme i s’hi enfronten
d’alguna manera. En aquest sentit,
és legítim que països amenaçats
(com Corea del Nord) gaudeixin del
dret de tenir armament nuclear
perquè no siguin atacats per
l’imperialisme i els seus aliats.

D’altra banda, està plenament
justificat el temor dels i les
treballadores davant de governs que
desenvolupen armes de destrucció
massiva, com és el cas de les armes
nuclears. Són armes que poden
destruir països sencers i causar
l’extinció de la humanitat. És lògic
que es lluiti pel desarmament nuclear
general. No obstant això, només s’hi
podrà arribar després de la derrota
final de l’imperialisme. Per desarmarlo,
ben al contrari, fa falta la
resistència armada dels països
envaïts o amenaçats d’invasió.
De moment, posicionar-se contra
el dret de Corea del Nord de tenir
armes nuclears és fer-se ressò de la
campanya imperialista d’Obama que
exigeix al món que es desarmi, sota
el discurs hipòcrita de la «defensa de
la pau». Vol dir impedir que un país
més feble i amenaçat pugui defensarse
de les amenaces, mentre
l’imperialisme es reserva el dret de
dominar els pobles, explorar i usar el
seu arsenal nuclear per fer xantatges.
L’imperialisme és el veritable perill per
la humanitat.

El règim de Kim Jong-Il

En una altre ordre de coses, es
dubta de si és correcte que Corea
del Nord tingui armes nuclears sota
una dictadura burocràtica opressora
comandada per Kim Jong-Il. És
important recordar que aquest
mateix règim ha estat negociant i
lliurant el país a la voracitat de
l’imperialisme des de 2006. En aquella
època, Kim Jong-Il va engegar
negociacions amb el govern Bush
per suspendre la posada en marxa
de les centrals nuclears i guanyar
unes quantes engrunes d’ajuda dels
EUA. A més, la dictadura nordcoreana
és responsable de la
restauració del capitalisme, que va
passar a dependre estretament de
la Xina, amb la qual té el 80% del
seu comerç.

És lògic que els i les revolucionàries
combatin la dictadura
restauracionista de Kim Jong-Il.
Cosa que significa donar suport a
totes les lluites del poble nord-coreà
per derrocar-lo i democratitzar el
país. A més, el govern nord-coreà
no té un projecte d’independència, i
en qualsevol moment pot cedir a les
pressions de l’imperialisme. Per això
no tenim cap confiança en el règim
de Kim Jong-Il i no li donem cap
suport polític.

No obstant això, independent del
règim que regeix a Corea del Nord,
i de la seva direcció, el conflicte actual
es produeix entre un país
relativament independent contra
l’imperialisme, que desitja sotmetre’l.

Per això, cal defensar el dret de
Corea del Nord de resistir al xantatge
nuclear imperialista, desenvolupant
aquest tipus d’armament. Els i les
revolucionàries, per tant, han de
donar suport a Corea del Nord en
aquest enfrontament contra
l’imperialisme i els seus aliats.

1/6/09.

Publicat per la LIT-qi