La situació política i la
tendència a reagrupar

La urgència per conformar un pol
de referència de l’esquerra
revolucionària sorgeix de la
necessitat política. L’ofensiva capitalista
és brutal sobre els
treballadors/es, la resistència obliga
i impulsa la unitat en un sentit
defensiu. La falta d’un discurs creïble
i amb suficient entitat per ser un pol
d’atracció amb propostes clarament
anticapitalistes es converteix en una
necessitat absoluta davant
l’aclaparador discurs únic de la
dreta, la socialdemocràcia i els
dirigents sindicals majoritaris que
davant de les mesures capitalistes
no s’hi pot fer pràcticament res.

Hi ha grups d’aquest sector de
l’esquerra que, impressionats per
l’abast del 15M, diuen que la
revolució ja està començant,
l’Spanish Revolution, comparant-la
amb els processos que van acabar
amb els règims de Tunísia, Egipte o
Líbia. Però la situació està determinada
per una dreta, més dreta que
la socialdemòcrata, que es prepara
per arribar al poder, mentre una
extrema dreta avança en la seva
reorganització. És molt important
que, davant la brutalitat de la crisi,
sectors de joventut s’obrin al debat
i l’acció política i que comptin amb
les simpaties d’amplis sectors obrers
i de classes mitjanes, però la realitat
està encara lluny d’un canvi
revolucionari. I si la finalitat és una
espècie d’autoanimar-nos, això
serveix de poc. Els diumenges
centenars de milers s’indignen a les
marxes multitudinàries, però els
dilluns, quan aquests/es
«indignades» arriben al seu centre
de treball, apareix el fantasma de la
por de perdre el lloc de treball, la
referència d’uns sindicats majoritaris
amb el discurs del conformisme i que
no hi ha res a fer davant el dictat
del capital que segueix controlant
la majoria de centres de treball.

Un partit front o un front de
partits… i més

Amb la sensació de perill i debilitat
que sent en les seves carns la classe
obrera les tendències a reagrupar
les forces és notable, de manera
que l’esforç per reagrupar té un
plus, a part que aquest
reagrupament ha de permetre
l’entrada de molts/es que no estan
organitzats/des. A aquest reflex
responen tots els grups de l’esquerra
revolucionària/alternativa i tots parlen
d’agrupacions, fronts, unitat... però
s’aconsegueix avançar molt poc.

Fins ara hi ha dos tipus
d’agrupaments que s’han aplicat: el
dels partits front i els fronts de partits.
El més conegut dels primers és
l’actual Nou Partit Anticapitalista
francès. Són partits que contenen
en el seu si diverses agrupacions
polítiques que s’expressen
quotidianament en tendències o
fraccions. La qüestió és que quan la
disgregació és gran, els perfils estan
molt definits, i no hi ha un procés
anterior de participació comuna en
lluites que permeti reavaluar les
diferències a la calor de la lluita de
classes, el procés es torna molt difícil.
Les diferències polítiques i
programàtiques s’exacerben en els
debats interns i es produeixen esclats
com els esdevinguts a l’NPA francès.
Els segon, els fronts de partits, encaren
un procés més lent: partint del
reconeixement mutu de les
diferències i encarant els compromisos
sobre la base de les
coincidències per intervenir en la lluita
de classes, afronten lleialment els
debats de les diferències sense la
pressió d’una estructura partidària
superior.

Les diferències que avui separen
els diferents grups de vegades són
significatives. Per exemple, les que
separen Revolta Global-IZAN de
Lluita Internacionalista. El pes dels i
les treballadores en la construcció del
partit, la importància de la feina sindical,
una posició nítida no només
«anticapitalista» sinó en positiu pel
socialisme i per un control estatal
dels mitjans de producció sota control
obrer... Aquestes diferències
importants que motiven a seguir
defensant el nostre projecte
organitzadament, com a partit, no
poden tanmateix absolutitzar-se en
la situació de la lluita de classes que
hem descrit més amunt. D’una banda
perquè tenim consciència tant de
les nostres limitacions com de les dels
altres i d’aquesta necessitat objectiva
de reagrupament; de l’altra perquè
moltes de les diferències poden no
ser imminents i això és el que permet
que, sense oportunismes, creiem
que podem fer un camí juntes amb
Revolta, En Lluita, CR, RR, i fins i tot
sectors nacionalistes d’esquerres.

Per això creiem que donada la
dispersió de grups amb
identificacions diferenciades, en un
moment en el qual nous sectors són
cridats a la lluita, però que aquesta
encara no s’ha desencadenat de
manera decidida en el moviment
obrer, el «front de partits i més», és
el que més respon a la situació.
Un «front de partits i més», perquè
els grups de l’esquerra alternativa/
revolucionària, fins i tot els més
grans, no poden enquadrar el
moviment que avui s’engega.

Aquest «i més» ha de ser la possibilitat
que joves o treballadors/es que, o
s’incorporen a la lluita o vénen
d’experiències molt dures amb
l’estalinisme, trobin un espai obert en què
puguin discutir i participar d’alguna manera
en la presa de decisions.

La resposta dels grups de
l’esquerra revolucionària

Aquesta va ser la nostra proposta inicial
a Revolta, Corrent Roig, En Lluita i
Endavant l’estiu del 2010, que va culminar
amb algunes d’aquestes forces
en la constitució de «Des de Baix». Ha
funcionat molt parcialment i, contra el
que dèiem, particularment en període
electoral. Sobre això ja hem escrit en
anteriors diaris de Lluita Internacionalista.

Però fins i tot amb totes aquestes
debilitats allà on s’ha desenvolupat
demostra la seva capacitat
d’organització. Cal que les principals
forces que la composem ens ho
creguem i estirem ben fort d’això.
Però la temptació de tancar aquesta
perspectiva i prioritzar el projecte propi,
com més gran és el grup major és la
temptació, ¿per què haver de compartir,
tan dur com es fa sovint haver d’anar
discutint acords amb altres, si realment
podem tenir-ho tot nosaltres? Bé, aquest
és el pragmatisme d’alguns que duu al
sectarisme amb altres grups.

Què va
passar amb Corrent Roig, amb Esquerra
Castellana, amb Esquerra Anticapitalista?
Tots a la seva manera criden a la unitat,
al capdavant, com ho fa En Lluita o
nosaltres, però quins passos concrets
han fet per concretar aquesta unitat,
quants sectarismes i històries passades
s’han deixat de banda per engegar un
front que seria un important pol de
referència? Pocs i en algun cas cap.
I no obstant això, aquesta segueix
essent la necessitat, i no fer-ho no facilita
la possibilitat que en la dura lluita defensiva
de la classe que tots i totes sabem
que és necessària, l’esquerra
revolucionària pugui aparèixer com a alternativa.

Per això cal revertir la dinàmica
actual i prendre la decisió més oberta per
combatre juntes sobre punts mínims però
clars. Una opció que ha de crear un espai
de debat del que són diferències, sense
amagar-les ni minimitzar-les, una realitat
plural entre partits i militants que no estan
organitzats/des políticament. Aquestes
són per nosaltres les tasques del
moment.