Els darrers dies de 2007 han estat testimonis una vegada més de com
l’imperialisme pot imposar el sofriment als pobles pels seus propis interessos
de buscar hegemonia i benefici: l’assassinat de Benazir Butto al Paquistan
és l’última peça de la cadena amb què els EUA intenten dominar l’Orient
Mitjà i l’Àsia Occidental. Independentment de qui va matar Butto (encara
que tot apunta el servei secret militar de Musharraf –l’ISI-), el seu assassinat
obre una crisi major, les dimensions de la qual poden arribar fins a una
presència més elevada dels EUA (o l’OTAN) en aquest país com a preludi
d’una possible intervenció a l’Iran i controlar millor l’Afganistan.

El conflicte de Turquia i el PKK

A Turquia l’exèrcit segueix bombardejat les bases del PKK (Partit
dels Treballadors del Kurdistan) al nord de l’Iraq. Segons les
declaracions del govern turc, les baixes de l’escamot superen les
300. A més ja hi ha una presència forta de l’exèrcit turc a la part
kurda de l’Iraq per controlar el moviment de les milícies del PKK.
Però en aquesta empresa Turquia no està sola: els punts que ha
de bombardejar, els els faciliten els serveis militars dels EUA, fruit
de l’acord que va tancar el primer ministre turc, l’islamista Erdogan,
amb el president Bush a principis de desembre a Washington.
L’acord té el suport de la Unió europea en el marc de “lluita
contra el terrorisme”.

D’altra banda, tot i certes queixes formals de Barzani, el president
del govern autònom kurd de l’Iraq, que l’exèrcit turc perjudica
zones civils del Kurdistan, els seus peshmerges (milícies kurdes)
se situen a les vies de comunicació i logística del PKK per aïllar-lo
a les muntanyes i facilitar les incursions de l’exèrcit turc. Aquesta
operació també forma part de l’acord amb Erdogan i Bush. Barzani
i Talabani, amb les seves querelles formals, simplement volen rentar-
se la cara davant de la població kurda que pot titllar-los en
qualsevol moment de traïdors al poble kurd.

Davant d’aquest setge triple el PKK segueix cridant a un alto el
foc i a negociar amb el govern turc, que sempre respon amb un
no rotund. Tot i això, el PKK també comença a emprar noves
tàctiques, duent la lluita armada a les ciutats. L’atemptat amb
bomba el 3 de gener contra un vehicle militar que duia estudiants
civils a Diyarbakir, la capital kurda a Turquia, en què van morir 5
estudiants i van haver-hi més de 60 ferits, el va assumir el PKK
com “un acte sagrat d’autodefensa del nostre poble contra els
atacs salvatges d’un Estat terrorista.” L’atemptat va provocar el
rebuig fins i tot del DTP (Partit de La Societat Democràtica, el
partit kurd que té representació al parlament) i va enfortir el corrent
ultra nacionalista turc. Així que la lluita del poble kurd pel seu dret
a l’autodeterminació es converteix cada vegada més en una baralla
entre dos aparells, l’exèrcit turc i el PKK que actualment està
patint un cop molt fort.

Iraq: aliances i acords oportunistes

De l’Iraq, la premsa
internacional en parla
amb cert “optimisme”, i
subratlla el baix nivell de
baixes nord-americanes en
els últims mesos. La
interpretació és que l’últim pla de Bush està
aconseguint sufocar la resistència armada. Les
xifres són les que són, i és veritat que la lluita
armada es troba en el nivell de 2003. Però això
no significa que l’imperialisme tingui un suport
més ampli en la població iraquiana que fa sis
mesos. No obstant això, hi ha hagut un canvi
important a mitjans de 2007: al Qaeda es va
dividir, i un sector important va començar a
col·laborar amb l’ocupació contra els que dirigia
Abu Musab al-Zarqaui, i va aconseguir liquidarlo.
La divisió es va produir després que els EUA
prometessin a certs caps de clans sunnites que
no perdrien ni les terres ni la influència política i
social a la zona. La retirada dels militars britànics
de Bàssora també ha estat fruit de la cooperació
de Muqtada al-Sadr amb la milícia xiita
governamental contra els sectors sunnites.

Aquests esdeveniments mostren el caràcter
feble i oportunista de les aliances a l’Iraq, sobretot
dels corrents islamistes. Una part dels wahabites
a Txetxènia també havia trencat amb la
resistència armada amb les mateixes
preocupacions, obrint el pas a la reconquesta
russa de la zona. Mentre no sorgeixi una alternativa
obrera i popular contra l’ocupació a l’Iraq,
serà impossible parar la barbàrie que està
imposant l’imperialisme en aquest país.

La crisi de Paquistan

Tot va començar el 1977 quan l’imperialisme
ianqui va imposar la dictadura militar de Ziya ul Haq
a Islamabad en el marc de la seva política de crear
una “cinturó verd” (islamització dels països musulmans
des d’Indonèsia fins al Marroc) contra la creixent rebel•lia
dels pobles contra la dominació imperialista i limitar la influència
de la Unió Soviètica a la zona. Va ser aleshores quan va
començar la fundació de centenars d’escoles coràniques per
preparar els talibans (els “estudiants”). Tant les dictadures d’Ul
Haq i Musharraf, com els governs “democràtics” (i certament
corruptes i pro imperialistes) de Benazir Butto i Nawaz Sharif
entre les dues dictadures, van seguir la mateixa política de
fabricació de fonamentalistes... fins que els EUA van decidir
canviar l’estratègia acceptant que el moviment islamista se li
havia escapat de les mans. Però el que quedava darrere
d’aquesta política van ser països totalment desestructurats,
dividits i gairebé en una guerra civil permanent, que són el
Paquistan i l’Afganistan d’avui.

El president Musharraf és el cap del tot poderós exèrcit
paquistanès, que evidentment no vol perdre els privilegis (cada
general és gairebé un terratinent) socials i polítiques. El sector
fonamentalista dels militars té un suport molt ampli a les terres
més conservadors del país, sobretot al nord i nord-oest. Sembla
que Butto va sorgir com una possible solució per poder agrupar
les estructures actuals al Paquistan amb les polítiques de
l’imperialisme, franquejant amb temps Musharraf i els generals
islamistes. I no va funcionar.

Ara, amb milions de persones als carrers demanant
aclariment i justícia, sense cap direcció clara, el Paquistan va
cap a una situació revolucionària però bastant caòtica. Durant
els últims mesos l’esquerra paquistanesa ha fet un esforç per
organitzar un reagrupament que podria presentar-se a les
eleccions, però la situació actual ha atropellat la feble
avantguarda obrera, que no va poder portar a la pràctica la
consigna de vaga general de tres dies després de l’assassinat
de Butto.