Crisi i classe treballadora. Comença a visualitzar-se per àmplies capes de treballadors i treballadores
com l’Europa del capital, dels empresaris té com a prioritat garantir els beneficis
de la gran patronal. Els governs de la UE tenen en comú el seu acord per carregar sobre
les esquenes dels treballadors i treballadores el pes de la crisi. Les conquestes socials de
generacions són abolides. Els acomiadaments, el salari, els serveis públics, les pensions són
objecte d’atac i criminalització. Centenars de milers de treballadors i treballadores i els seus fills/es i familiars
s’internen en la pobresa.

El sector públic s’ha vist greument afectat per les retallades del governs de Rajoy i de
Mas: a l’ensenyament i a la sanitat pública, als transports i als serveis socials. Totes
aquestes retallades no només afecten als treballadors/es d’aquests sectors, també a la resta
que veuen disminuir la qualitat dels seus serveis públics bàsics, mentre s’injecten diners a la
Banca i es paguen interessos del deute públic.

Els bancs i el que queda de les caixes espanyols estan en fallida per la seva implicació en la
bombolla immobiliària i per la possessió de solars fruit de crèdits impagats a uns preus
astronòmics als que ja no tornaran. Les injeccions de diners públics als bancs, ja en forma de
rescats estatals, ja en forma de diners gratis del Banc Central Europeu (BCE), ja comprant-los amb diners públics deute incobrable, no fan que els bancs prestin a empreses i famílies,
de manera que es converteixen en un factor objectiu d’agreujament de la crisi. El deute
s’aconsegueix refinançar a interessos cada vegada més grans, fent augmentar, mentre s’
assalta a la classe obrera i es desmantellen els serveis públics.

La vaga general del 14N permet avançar cap a un pla de lluita europeu, necessari per enfrontar els plans del capital financer europeu defensat per la UE, per enfrontar les retallades i privatitzacions que empenyen a l’atur, la precarietat i la misèria a les i els treballadors. Fa mesos ens preguntàvem “Sr Toxo, Sr. Méndez, per a quan la vaga general?” Ja la tenim: el proper 14N. Podem especular perquè Toxo i Méndez han tardat tant a convocarla, i han deixat durant mesos les mans lliures al PP i CIU per estrènyer més i més les condicions en què viuen els i les treballadores, en molts aspectes a nivells semblats als de països rescatats. Tot això és correcte si la resposta és per posar en el centre les necessitats de la classe obrera europea, i no per alimentar la impotència. La necessitat que marca la fi de les retallades i privacions, és la de posar els diners al servei de les persones i no dels beneficis, la qual cosa comporta deixar de pagar els deutes públics i trencar amb el seu garant, la UE dels bancs, per teixir l’Europa dels treballadors i els pobles.

No pagar el deute. Nacionalització sense indemnització de la banca

L’elecció entre què es paga i què no, es fa inevitable. En l’estat espanyol s’ha iniciat el creixement explosiu del deute públic i del seu cost (s’incrementa en gairebé 10.000 milions), que es menja les retallades (7.700 milions) i gran part de les pujades d’impostos (5.600 milions). L’elecció dels governs central i autonòmics és categòrica: primer es paga el deute, i per tant no queda sinó retallar la resta de despeses, sobretot socials.

No a les retallades. No a les privatitzacions. No al Pagament del deute. No més diners als bancs. Nacionalització de la banca. Ruptura amb la Unió Europea, l’Europa de la banca. Per un pla d’emergència que generi llocs de treball públics i dignes. En defensa de salaris i pensions. Defensem els serveis públics.
Vaga General 14N!