La vaga general dels països del
sud europeu, amb
mobilitzacions en la resta de la
UE, va ser tot un èxit. La
massiva resposta de Portugal i
l’estat espanyol, de les
aturades de 3 i 4 hores a Itàlia i
Grècia, i multitudinàries
mobilitzacions a 23 països, són
el balanç de la primera acció a
escala europea del moviment
obrer durant aquesta crisi.
Però avaluada la resposta, és
urgent saber què més fer per
aconseguir frenar els plans
d’ajustament de la UE.

L’avantguarda: la vaga general
grega del 6 i 7

Tot i que els treballadors i
treballadores grecs també estaven
convocats el 14, la seva resposta
va ser menor perquè la vaga general
els dies 6 i 7 s’havia fet una vaga
general de 48 hores per frenar
l’aprovació del tercer Memoràndum
al Parlament. La vaga va ser total,
incloent els comerços, i les
manifestacions una vegada més
massives i amb enfrontaments. El
resultat de la votació parlamentària
va reflectir aquesta pressió,
trencant-se la disciplina partidària, i
el mínim necessari es va superar
només per dos vots. Les expulsions
immediates d’un diputat de Nova
Democràcia i 6 del PASOK mostren
el grau d’erosió de les institucions
gregues que, a cop de vaga i
mobilització, són cada vegada més
febles per mantenir els plans de la
troica. I si ells els aturen, tots els i
les treballadores europees estan
més prop de fer-ho a cada país.

Per això, i malgrat l’èxit indubtable
de la vaga convocada pel 14, va
tenir aquesta gran debilitat: que no
va estar al servei, i en coincidència
amb aquesta lluita heroica avui, dels
i les treballadores gregues.

Crònica d’una gran jornada

Com a Portugal, en l’estat
espanyol la vaga va ser massiva. I
com al veí país –i com en les
anteriors-, va estar sustentada en
l’atur total de les grans empreses
dels polígons i en el transport, amb
seguiment irregular en d’altres
sectors. No obstant això, aquesta
vegada, l’atur en els serveis, com a
educació, sanitat o administracions
públiques va ser superior a les
anteriors, especialment en el primer.

L’ajornament de la vaga general convocada
per CGT pel 31 d’octubre al
14N per convergir en la data –encara
que amb diferent convocatòria-
, va ser també un element que va
ajudar a la massivitat.

L’expressió al carrer d’aquesta
força van ser les massives
manifestacions. La més gran la de
Madrid, seguida de Barcelona i altres
capitals, però és que fins i tot les manifestacions centrals del matí on
convergeixen els piquets en les
localitats, van ser també molt
massives.

Els temors dels qui creien que les
grans mobilitzacions
independentistes, i les maniobres de
CiU per utilitzar-les com a cortina de
fum sobre les retallades i la situació
social, afeblirien la resposta unitària
de la classe, no només es van veure
desmentits. Al contrari, van afegir un
plus i van incentivar la vaga i la
mobilització, justament en resposta
a les agressions específiques de
Mas. Així, Catalunya, amb Astúries
i Galiza, van tenir els nivells d’aturada
més alts. I el tancament massiu del
petit comerç especialment en el
cinturó industrial, però també a la
capital, van incorporar sectors de
petita burgesia a la protesta.
La situació a Euskadi mereix un
comentari apart. Fins avui, ha estat
al capdavant de les mobilitzacions
de l’estat, tant a nivell polític com
sindical. L’existència d’una majoria
sindical nacionalista ha permès la
convocatòria de més vagues
generals i moltes lluites que ens han
servit d’exemple. Però el paper que
han jugat en aquesta vaga ha estat
terrible, perquè ha separat la classe
obrera basca de la lluita unitària europea.

És cert que hi ha hagut
desobediència en alguns sectors de
treballadors i treballadores, però
també ho és que la seva posició ha
fet que al carrer se sentissin coses
com «abans esquirol que espanyol»
per justificar la negativa a secundar
l’aturada. Potser el procés sigui més
profund doncs a avui, la política del
PNB està més enrere que la de CiU
–quan sempre han estat per
davant- i el nacionalisme europeista
d’Amaiur s’assembla al de CiU. Sigui
com sigui, en les files de la
classe, aquesta és una fissura que
hem de tancar si volem frenar les
polítiques que ens colpegen de
conjunt.

La repressió va suposar uns 140
detinguts, la majoria dels quals van
ser posats en llibertat com a molt
l’endemà, i va provocar més de 40
ferits, segurament els més
significatius el del xaval apallissat a
Tarragona o l’Ester, a qui una bala
de goma se li va destrossar un ull.
Les provocacions policials i les
càrregues gratuïtes al final de la
massiva mobilització de CGT i altres
forces alternatives a Barcelona, o a Neptuno a Madrid, van ser la punta d’un iceberg que
no ha deixat de ser l’única resposta del sistema durant
tota aquesta crisi.

Però, ni la repressió ni les sistemàtiques intervencions
del govern dient que no tenia incidència, ni les crides de
la patronal a no fer-la per donar una «bona imatge» als
mercats, no van poder frenar la massivitat de la resposta.
La seva força va ser tal que aquella mateixa nit, el
vicepresident de la Comissió europea i responsable
d’Assumptes Econòmics, Olli Rehn, intentava enviar un
missatge de calma, declarant que «no demanarà més
retallades ni avançarà en el procediment sancionador
contra Espanya» ni per aquest any ni pel qual ve,
òbviament en el benentès que s’apliquen els previstos
als Pressupostos Generals de l’Estat. És clar que no
tranquil·litza ningú, perquè les brutals retallades que ja
es donen per descomptat ens les haurem d’empassar,
no són poques sinó una raó més per mantenir la lluita.

I ara, què?

És clar que la lluita ha de seguir ja que és una qüestió
de supervivència davant la brutalitat i continuïtat de l’atac
conjunt dels governs de la UE. No obstant això, cal
superar les debilitats per aturar-lo.

D’un costat ja hem assenyalat la importància de posar-
les amb el nord d’enfortir la lluita grega que és el
punt més avançat; de l’altra, aquesta com les vagues
anteriors, ha mancat d’organismes de base reals que
coordinessin la vaga i constituïssin els embrions del debat
de la continuïtat. Però en aquest cas, cal afegir la
globalitat d’aquesta vaga general: és imprescindible que
es repeteixi garantint que s’estén a tots els països. Per
això, al costat dels organismes de base, cal coordinar
per a dalt des d’organitzacions polítiques i sindicals
d’esquerres que vegin la imperiosa necessitat de la seva
extensió a tots els països de la UE.

Finalment, donar continuïtat i radicalitzar la lluita, no
necessàriament passa per augmentar les hores
d’aturada, que també pot ser, sinó que essencialment
passa per construir propostes i objectius en positiu, com
deixar de pagar el deute per aturar les retallades, o
nacionalitzar la banca per evitar desnonaments i donar
allotjament a les famílies, així com per impulsar plans
contra l’atur… Perquè com a mínim ara un parell de
coses són clares:

Cal una vaga general europea!
I deixar de pagar el deute!