Dos temes han centrat
aquestes eleccions: la
consulta sobre la
independència que el
Parlament sortint
compromet
«prioritàriament» per a
la propera legislatura i
la crisi amb la política
de retallades i el seu
greu impacte social.
Des de les dues
lectures i la seva
combinació, el gir a
l’esquerra és clar amb
la pujada de més de
mig milió de vots de les
candidatures d’ERC,
ICV/EUiA i la CUP-AE.
La dreta tradicional ha
intercanviat vots, més
baixa CiU dels que puja
el PP, mentre que la
polarització que s’ha
introduït en el tema
nacional ha permès a
l’anticatalanista
Ciutadans guanyar
168.000 vots: per molts
dels seus electors són
vots antiseparatistes
d’esquerres (contra les
retallades), però
nosaltres no dubten en
posar-los a la dreta,
com una nova versió de
la demagògia
lerrouxista.

La vaga general va fer fa bascular
els pesos polítics. Tots els
comentaris es pregunten quin és
el secret que fa que totes les
enquestes s’equivoquessin tant
en els resultats: com era possible
que mentre el debat era si CiU
arribava o no a la majoria absoluta,
el veredicte de les urnes fos
una caiguda espectacular de
Mas. La resposta està a la vaga
general. Mas havia aconseguit
establir una densa cortina de fum
sobre la política de retallades
que havia estat durament contestada
un any abans: en el
darrer LI comparàvem el Mas
entrant en el Parlament a juny
del 2011 amb helicòpter amb
milers de joves envoltant l’edifici
on s’havien d’aprovar les
retallades, amb el Mas aclamat
com a salvador de la pàtria
d’aquesta tardor. Però la vaga
general va escombrar bona part
de la cortina de fum, va recuperar
en la consciència social del
fil de les retallades, va promoure
una mobilització que va escampar-
se per tots els indrets de
Catalunya, incomparablement
superior a qualsevol campanya
electoral. La política repressiva
de Felip Puig a la manifestació,
bloquejant el Passeig de Gràcia,
desviant l’alternativa... possiblement no va prendre molts
vots de CiU però va activar les
candidatures d’esquerres.
Des d’aquesta perspectiva
analitzem els resultats electorals:

Cop dur a Mas que havia
convertit les eleccions en un
plebiscit, amb l’objectiu de passar
dels 62 als 68 diputats, per
aconseguir la majoria absoluta que
li deixés mans lliures per noves
retallades i aplaçar la consulta. Però
CiU perd 90.500 vots, que sumat a
l’augment molt important de la
participació, li provoca una caiguda
de 12 escons (passa a 50). És
conegut que un sector de burgesia
votava CiU com a vot útil a
Catalunya, un vot que ha retornat
al PP (que puja 84.131 vots i 1
diputat) rebutjant el projecte
independentista que presenta Mas.
Seria massa lineal identificar un
transvasament net de vots pur i simple,
encara que a molts indrets les
xifres quadren, de ben segur hi ha
hagut altres combinacions,
particularment el vot de CiU que va
a ERC o un guany de vots PP de
l’abstenció o recollint els 15.000 vots
que perd PxC.

Pujada substancial d’ERC, amb
277.120 vots més i 11 nous
diputats. Està clar que recupera un
vot que a les darreres eleccions va
anar a CiU, amb un
independentisme més clar i menys
implicat amb les retallades, i després
de purgar el seu pas pel tripartit. La
pujada d’ERC també ha d’explicarse
per arrossegar un vot nou jove
que és el primer cop que vota o
s’absté. ERC apareix com un vot
útil de l’independentisme, aplegant
gran part de la pèrdua de 56.000
vots de S.I., que perd els escons
que tenia.

El segon element clau ha estat la
davallada que torna a patir el
PSC. Plou sobre mullat i obté els
pitjors resultats de la història. Torna
a perdre 51.900 vots després de la
desfeta de fa 2 anys (quasi 221.000
vots perduts). La falta de credibilitat
per parlar de federalisme, amb la
desautorització de la direcció del
propi PSOE, es complementaven.
Aquesta pèrdua de vot PSC és molt
significativa fora del cinturó industrial
(expressió de la ruptura del sector
«catalanista» del PSC), mentre
en el cinturó aconsegueix mantenir
el vot, fins i tot recuperant el Baix
per la mínima. Aquesta desfeta socialista
trenca la dinàmica cíclica
precedent. Sempre s’explicava les
davallades socialistes per un
augment de l’abstenció, i era
especialment evident aquest
fenòmens en les autonòmiques amb
l’alta abstenció del cinturó industrial.

Però la participació a aquestes
eleccions ha estat alta, del 69’5%,
un 11% més que a les darreres.
És a dir comença un procés de
recomposició política i aquest és
un fenomen d’extraordinària
importància. Qui es reparteix
aquest vot del cinturó industrial?
Veiem els resultats al Baix
Llobregat: el PSC manté el nombre
de vots, en lleugera pujada.
Cau CiU amb 27.000 vots, en recull
10.000 el PP i ERC 25.000. Però
els que semblen més directament
beneficiats per l’augment del vot,
recollint-ne el que està trencant
amb el PSC o ve de la joventut són:
ICV/EuiA que guanya 21.000,
sobretot Ciutadans 26.000 i els
quasi 10.000 de la CUP.

Ciutadans creix 168.771 vots,
amb 6 diputats més. Una part
important d’aquests els treu del vot
treballador que no votava a les
autonòmiques pel seu allunyament
o rebuig de la qüestió nacional i que
ara ha anat a votar per aturar el
projecte independentista. Era un
vot PSC-PSOE en altres eleccions
municipals i generals, però també
treu vots al PP. Ciutadans –com
UPyD- és el nou lerrouxisme, amb
un discurs radical, d’aparences
d’esquerra, denuncia les retallades,
però amb un fort discurs
anticatalanista. Ciutadans pugnava
per l’espai espanyolista amb el PP
i l’extrema dreta el passat 12
d’octubre. Però com els radicals
de Lerroux als anys 30, a nom de
la defensa de la unitat de la pàtria
acabaren formant bloc amb la dreta
monàrquica de la CEDA. L’altra
cara d’aquesta política de divisió de
la classe obrera catalana està a
PxC, en aquest cas amb el discurs
xenòfob i racista, però que ha
retrocedit i no obté cap
representació parlamentària.

ICV/EUiA creix 128.033 vots i tres
escons. S’ha sabut situar
hàbilment com el vot d’esquerra
útil, denunciant les retallades i els
desnonaments -ni una paraula de
les privatitzacions o els acomiadaments, ni, per
descomptat, del pagament del
deute-, aprofitant el desgast del
Govern i la caiguda del PSC. La
mateixa ambigüitat sobre el dret a
decidir, defensant-lo però sense dir
què votarà en el referèndum ni fer
referències a la Monarquia o l’Estat.
Molt menys a la Unió Europea. Es
molt significatiu que surten d’haver
donat una »moratòria» a la seva
campanya de signatures per la ILP
de la dació en pagament al
parlament espanyol, degut a la
manca de compromís d’una
militància a qui –diuen ells mateixosel
discurs oficial deixa ‘freda’.

Però l’element més positiu són els
126.219 de la CUP-Alternativa
d’Esquerres, que aconsegueix 3
diputats. Lluita Internacionalista
havia arribat a un acord amb les
CUP i participava de la candidatura
CUP-AE. La CUP-AE ha presentat
un discurs independentista i
anticapitalista, amb un fort impacte
en la joventut i que ha començat a
tenir un cert suport –encara dèbilentre
població treballadora, més
limitat entre la no nascuda a
Catalunya. També respecte de la
CUP la vaga general ha tingut un
efecte: així com el centre en els
cartells de campanya estava en la
independència el contingut del
discurs ha anat reforçant
l’anticapitalisme, espai polític que no
compartia amb cap altra candidatura.

Reorganització política...

Creix la inestabilitat parlamentària.
Aquest fenomen l’analitzàvem als
anteriors processos electorals.
S’enfonsen els partits sobre els
quals recau l’estabilitat
parlamentària, a Catalunya CiU i el
PSC-PSOE. Des del punt de vista
de l’estabilitat del sistema és encara
més important l’enfonsament del
PSOE, com abans a les generals,
andaluses, asturianes, basques o
gallegues. Es tracta d’un procés
més profund i lligat al
desenvolupament de la crisi que
anul•la la credibilitat d’un discurs
socialdemòcrata i reformista. Al llarg
de dècades el bipartidisme del
parlamentarisme europeu seguia
una lògica cíclica en la qual els
socialistes guanyaven fins que els
treballadors/es, cansats de les
seves polítiques al servei del capital,
els deixaven de votar per anar
massivament a l’abstenció. Un cop
el nou govern de la dreta pura
aplicava polítiques contra la majoria,
els treballadors/es tornaven a votar
per tal que no sortís la dreta i
utilitzaven el vot als PS. Aquesta
dinàmica encara continua a les
potències més riques a Europa
(Alemanya, França...) però al sud,
la crisi dóna un pas polític superior.

El treballadors/a abandona i
deixa caure el PS però mira a
esquerra i dóna una opció a una
altra esquerra que abans no
havíem tingut. Aquest és l’element
més dinàmic de la situació que es
va confirmant també en els
processos electorals. L’expressió
més important d’aquest moviment
no és electoral sinó en les lluites i
en una incipient recomposició del
moviment polític i sindical.

La divisió que hi ha sobre el
tema nacional producte de la política
monàrquica dels dos grans
partits i sindicats ha separat
deliberadament lluita obrera i lluita
nacional dels pobles. En aquest
marc avui Ciutadans -o les
versions UPyD- intenten aprofundir
la divisió de la classe. Però no hi
pot haver una lluita conseqüent de
defensa dels treballadors sense
fer nostra la lluita per la llibertat
dels pobles, pel seu dret a decidir
lliurement. Guanyar a la classe
obrera catalana a unir lluita obrera
i lluita pel dret
d’autodeterminació és la clau del
procés revolucionari.

La CUP-AE ha començat
aquest camí i cal que avanci en
el diàleg amb la població
treballadora. Obrir un espai comú,
trobant un punt que permeti
conviure des de l’anticapitalisme
posicions independentistes amb
altres que –respectant el dret dels
pobles a decidir- no s’identifiquen
amb l’independentisme, és la tasca
per aprofundir el procés obert
a les eleccions i a la qual ens
comprometem des de Lluita Internacionalista.
No és un procés
exclusiu català, és un procés
necessari per unir la lluita
treballadora a tot l’estat contra el
capitalisme i contra l’Estat
monàrquic. En resum, amb
aquestes eleccions s’ha donat un
gran pas endavant.

... i inestabilitat política.

La
debilitat del nou govern Mas és
evident. Fins i la formació de govern
presenta un primer escull important.
Semblaria molt difícil recompondre
la coalició de classe lògica, amb el
PP. Però també ho té difícil el PSC
en caiguda lliure, ser el suport del
govern. Quedaria ERC, però això ha
d’estar molt lligat al compromís
d’impulsar i posar data al
referèndum, que la Monarquia està
disposada a impedir. Però les
dificultats no es queden en la investidura.
Dos dies després de les eleccions
el portaveu del Govern en funcions
Homs anuncia que prepara una
nova retallada de més de 4.000
milions, superior a la suma de les
dels anys 11 i 12. Aquest és el regal
que Mas reservava per celebrar la
seva majoria absoluta, una «majoria
excepcional» per estrenar-la en un
cop excepcionalment dur al conjunt
de la classe treballadora catalana.

Volia majoria absoluta també per
tenir mans lliures i poder maniobrar i
anar deixant el tema del referèndum,
en els estires i afluixa amb Madrid:
això és el que demanava la patronal.
Però la capacitat de maniobra
està més que compromesa, tant per
imposar les retallades com per aparcar
la consulta. El resultat és una
gran inestabilitat política que ha de
ser aprofitada per la lluita per imposar
una derrota a les retallades tot fixant
una data per a decidir lliurement
l’autodeterminació.