La declaració del Parlament: ¿quina sobirania?

Ja vam analitzar l’acord de Govern entre CiU-ERC per a fer-nos empassar els dictats de la UE a través de més retallades per pagar el deute, a canvi d’una hipotètica consulta sobiranista. L’anomenada Declaració de Sobirania del passat 22 de gener, és el primer pas d’aquest acord de govern.

Ni nació, ni autodeterminació en nom de la legalitat

Aquesta és la cinquena declaració de sobirania que ha fet el Parlament sota diferents formats. Es podria suposar que aquesta aniria més lluny de l’aprovada després de la Diada 2012: doncs no. Va més enrere fins i tot de lleis aprovades pel Parlament que defineixen Catalunya com a nació, o declaracions que han defensat el dret a l’autodeterminació. Per “estalviar-se” polèmiques com les de l’últim Estatut, la declaració que hauria de ser la base per a l’exercici de la sobirania nacional, ni esmenta ni una ni l’altra. Amb la crisi interna a CiU, s’ha imposat la pressió del sector Duran i la patronal catalana, que volen utilitzar la mobilització del carrer i els drets nacionals com a moneda de canvi en la negociació financera amb Madrid. Sempre hem dit que la burgesia catalana ha demostrat al llarg de la història que és abans burgesia que catalana: ara també. I darrera seu, a quatre dies de l’inici de la legislatura, ERC accepta i legitima com a “eufemismes” tàctics -“sobirania” per “nació” i “dret a decidir” per “autodeterminació”- la negació de la seva bandera electoral.

Retallades les dues reivindicacions democràtiques bàsiques, es rebla el clau. D’una banda, lligant el referèndum amb la legalitat vigent –de la constitució monàrquica o de la UE que sempre queda hipotecada a la legalitat dels estats membres-; de l’altra sense data de consulta, ni cap altra concreció... i sempre queda allò acordat entre CiU i ERC de que dependrà de la situació socioeconòmica... Així que ni nació ni autodeterminació, ni compromisos, amb el vist i plau de l’Assemblea Nacional de Catalunya, que evidencia els pesos d’un i altre partit al seu interior.

En el marc de l’Europa del capital i les retallades

Per acabar-ho d’adobar, compromesa amb “els principis fundacionals de la UE”, -posició votada per IU en la darrera Assemblea Estatal de desembre 2012-. Aquesta utopia reaccionària de que és possible una UE democràtica, al servei dels ciutadans (és com voler reformar l’Església per a fer-la laica, o creure que la guineu pot cuidar les gallines), hauria de començar per dir on estan aquests principis fundacionals: al pacte de l’acer i el carbó del gran capital del 51? O al Tractat de Maastricht? O en el que la UE diu que són els seus principis fundacionals de “lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals” –les “quatre llibertats”?. Creiem que perquè justament els principis fundacionals d’un organisme burgès en són coherents, són els de l’Europa de l’acer i el carbó i les “quatre llibertats”. Per això cal trencar amb ells, com a primer pas per a una unió de treballadors i pobles que serà el seu contrari, socialista, o no serà. Però, com que per refer alguna cosa, has de ser-hi dins, la declaració implica el compromís amb els actuals dictats de la UE –en consonància amb el pacte CiU-ERC de compliment del Pacte d’Estabilitat- i l’aval als atacs als treballadors i treballadores de misèria i retallades. I aquí ICV-EUiA fa el seu paper: parlant contra les retallades, les legitima en l’acceptar els principis de l’Europa del capital que són els qui actualment les imposen. Mentre no siguin al govern, seguiran amb el doble discurs, i quan hi són, sigui als darrers tripartits, als Ajuntaments o ara a Andalusia, apliquen les retallades “obligats” pels mercats...

“Eufemismes” que acaben en fets

Els “eufemismes” tàctics, s’acaben en els fets. De Gispert aclaria a dos dies de la votació, que el dret a decidir es concretaria amb una llei de consultes pactada amb l’estat, sense caire vinculant ja que no tindria rang de referèndum: és a dir que, com dèiem, d’autodeterminació, res de res.

Mentre, les retallades dels propers pressupostos s’engreixen més quan, l’endemà de la Declaració, Mas Colell informa que el dèficit de l’any anterior ha estat 0,8 punts per sobre del compromès. És a dir el pack a pactar amb l’Estat per a tenir una consulta sense validesa, estarà lligada a les noves retallades, tal com mana Brussel•les. Rajoy accelera la proposta econòmica que Duran i la patronal catalana esperen per tancar el cercle.
En un i altre terreny, la clau estarà en si la mobilització és capaç d’imposar respecte al dret d’autodeterminació, que per la via parlamentària i de l’acord CiU-ERC-ICV/EUiA ja s’esvaeix.

La crisi oberta al PSC

El PP i C’s amb el seu centralisme, no donen cap sorpresa. Més greu és l’alineament del PSC no amb el No, sinó amb els arguments constitucionalistes de la dreta. Això sí, amb un altre eufemisme, l’aplaçament del dret d’autodeterminació a una futura reforma constitucional. La qual cosa, afegida a les posicions de Rubalcaba, que rebutja de pla el dret d’autodeterminació amb o sense reforma, els fa des de tots els punts de vista poc creïbles. Però aquesta posició agreuja la crisi d’un PSC que, segons les enquestes, continua la caiguda en intenció de vot: 5 diputats no acaten la disciplina i marxen del Parlament en la votació; al dia següent les territorials d’Igualada i Granollers, fan públic el seu suport a la Declaració; els 7 diputats a la Diputació de Lleida es neguen a votar en contra, a la de Girona ja voten a favor o s’abstenen... Justament els arguments que els díscols donen per a recolzar-la són les crítiques que nosaltres li fem: que la consulta serà pactada i no vinculant, que serà legal, i, per descomptat, no els destorben per res els principis de la UE, venint a coincidir amb els posicionaments del nou partit de Maragall constituït després de les eleccions. O sigui que oficialistes o díscols, no ofereixen una alternativa als i les treballadores que encara els tenen de referent.

La CUP: confusió quan les alternatives són més necessàries

L’argumentació que va fer Quim Arrufat en el Parlament per a justificar el perquè la posició era “crítica” va ser immillorable: sobrava la UE, es lligava a un govern que retallaria, faltava el marc territorial dels PPCC i la mobilització i sobirania de la gent, i el legalisme que definia l’esterilitzava. Només que per una tan bona argumentació que hauria de conduir a per què no podíem votar la declaració, li sobrava el titular que el vot seria d’un “sí”... “crític”, alimentant les il•lusions en la Declaració. Alentar aquesta il•lusió, per més que es faci en forma confusa -1 vot sí i 2 abstencions-, és allunyar-se de ser una alternativa.

Ho vam argumentar en les reunions prèvies. De cap manera –ni crítica- es podia donar suport al pla burgèss per esterilitzar la lluita del carrer per l’autodeterminació, ni al compromís amb la UE que implica noves retallades contra els i les treballadores. I un sí, per més crític que fos, era legitimar-ho. Ho vam comparar amb el difícil No a la Constitució Espanyola, que també ofegava les reivindicacions del carrer venent-lo com les beceroles de la democràcia, quan en realitat era donar continuïtat a l’aparell d’estat franquista. La democràcia havia estat guanyada al carrer, de la mà de les lluites obreres, i la Constitució volia posar-li fre i per fer-ho li calia la legitimació dels partits obrers. La història però ha marcat amb cruesa les conseqüències del Sí del PCE i el PSUC, els Pactes de la Moncloa i els cops brutals contra els treballadors i els pobles. Ara calia un altre NO, amb la imprescindible paciència per explicar la posició, però la inflexibilitat davant CiU i els models “nacionalistes” d’ERC i ICV-EUiA. Podia ser, com vam acceptar a proposta d’alguns companys que s’expressés amb l’abstenció dels diputats, però amb l’eix posat en què era impossible donar-hi suport.

El sí crític de la CUP-AE, agreuja la distància amb aquells i aquelles treballadores que convençudes de l’autodeterminació, tenien dubtes en la independència, però la votaven perquè es plantejava indissociable de l’anticapitalisme. Que a les primeres de canvi, es vegi una “oportunitat” en les propostes de la burgesia fa difícil de compatibilitzar amb l’anticapitalisme. Per construir una alternativa pels i les treballadores i els pobles cal, com es deia en el programa, fer ambdues reivindicacions indestriables, i això és impossible donant “sí crítics” als enemics de classe, perquè immediatament les estem contraposant. I cal aquesta alternativa.

29/01/13